La Consolació De La Filosofia. Boeci - Català

Boeci, Consolació de la filosofia

“Consolatione philosophiae”, és una obra escrita per Boeci, (480-524/525) filòsof romà. Aquesta “consolació de la filosofia”, fou escrita per l’autor durant la seva estada en presó al ser acusat i empresonat per conspiració. De consolatio philosophiae, que va escriure en cinc llibres, en prosa i vers, és un diàleg literari, on la filosofia, representada al•legòricament en forma d’un ésser femení, consola Boeci en la seva malastrugança, l'instrueix sobre la felicitat veritable i dóna resposta a les seves interrogacions sobre el destí, la providència, la llibertat humana i el problema del mal. També podríem parlar del llibre com una espècie de demostració de l’existència de Déu (teodicea) a través del mal i influenciada per un cert pensament cristià. L'obra, molt llegida a l'edat mitjana, suscità un bon nombre de comentaris, imitacions i traduccions. Boeci, tot i no ésser un pensador original, tampoc no és un simple escriptor i transmissor; es va centrar també en el passat i introduí a l'edat mitjana la formulació de molts dels problemes lògics, metafísics i ètics, que tractaren els escolàstics i, per aquest motiu, algunes de les seves elaboracions esdevingueren clàssiques.

En el primer dels cinc llibres, Boeci explica el seu empresonament i exposa com la filosofia porta a l’home per el camí de la veritat; el segon llibre, és dedicat al concepte de “fortuna” i és parla també de com l’home participa de l’amor còsmic (que regeix la natura) en la mesura en que fa filosofia; al tercer es parla del “bé” suprem, de la felicitat en majúscules, és a dir, es parla de Déu i de la necessitat d’ascendir les coses quotidianes cap aquest bé; en el llibre quart trobem una exposició de com la injustícia humana va en contra de l’ordre còsmic, s’exposa també com la Providència és el pla de la intel•ligència divina en l’ordre del món i el destí esdevindrà el mateix ordre determinat per aquest pla; finalment, el cinquè hi ha el plantejament d’en què consisteix la llibertat humana i la virtut. A més també parla sobre la inexistència de quelcom temporal en Déu i que la seva ciència es el coneixement total i simultani de tot el que es verifica successivament en el temps.

A partir d’aquest instant Boeci s’adona de la certesa de les paraules de la filosofia. És cert que no es troba en el millor moment, tanmateix no pot considerar-se a si mateix com a un malastruc, ja que ell ha viscut una bona vida. Boeci argumenta que si la seva família està correctament ell continuarà lluitant. No obstant continua renegant d’haver perdut la seva dignitat.

Seguidament la filosofia li explica que cap home pot ésser totalment feliç ja que allò que podria semblar felicitat des de fora és probable que no ho sigui des de dintre. La filosofia fa veure a Boeci que la seva desgràcia resulta insignificant en comparació amb la desgràcia d’altres homes. L’únic que es pot assegurar que condueix a la felicitat és ésser amo d’un mateix, aquest ha de ser un bé mai es perdi i que la fortuna no et pot prendre. La felicitat és el bé més suprem de la naturalesa, i ja que la naturalesa és racional la filosofia afirma que la felicitat també ho és, d’aquesta manera no hi ha res que pugui anul•lar-la car no seria llavors el bé suprem.

Un altre punt

...