RESUM DE LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES DE R. DESCARTES

RESUM DE LES MEDITACIONS METAFÍSIQUES DE R. DESCARTES (adaptació de R. Alcoberro)

PRIMERA MEDITACIÓ - De les coses que es poden posar en dubte

OBJECTIU: El dubte és el punt de partida i l’objectiu és trobar uns fonaments sòlids per a les ciències.

RESUM CARTESIÀ: El text del Resum corresponent a la «Primera Meditació», diu així:

«A la Primera [Meditació], presento les raons per les quals podem dubtar generalment de totes les coses, i particularment de les coses materials, com a mínim mentre no tinguem cap altre fonament en la ciència que el que hem tingut fins ara. Perquè, malgrat que la utilitat d’un dubte tan general no se’ns mostri en principi, és sempre molt gran per això: perquè ens deslliura de tota mena de prejudicis i ens prepara un camí molt fàcil per acostumar la nostra ment [‘esprit’] a separar-se dels sentits, i en fi, perquè fa que no sigui possible que poguéssim dubtar mai més que les coses que descobrim posteriorment són veritables».

ESQUEMA:

1.- Constatació de la falsedat de certes opinions

El punt de partida és el dubte. Decisió de desfer-se de les seves opinions i de cercar fonaments sòlids per a les ciències.

Mètode: Cal criticar els fonaments de les pròpies opinions: és un dubte metòdic.

Quins són els fonaments de les opinions errònies? Els sentits. Com que els sentits corporals són de vegades enganyadors, es pren la decisió de dubtar de totes les informacions que en provenen. És un dubte hiperbòlic.

2.- Dubtar de l’existència dels objectes sensibles

Argument de la bogeria: Descartes el rebutja.

Argument del somni: com distingir el somni de la vigília?

Objecció: Els nostres somnis són còpies de coses reals. La imaginació inventa éssers inexistents a partir de la composició d’elements simples que existeixen. Conseqüència: és possible dubtar de ciències tal com la física l’astronomia, la medicina; però ara com ara no es pot dubtar de les matemàtiques.

3.- Dubtar de les essències matemàtiques

L’argument del somni és inoperant per a les essències matemàtiques

4.- Dubte hiperbòlic

Argument del déu enganyador: però és contrari a la bondat de Déu i aquest argument no és prou convincent. Decisió d’enganyar-se un mateix amb la hipòtesi del geni maligne: és un dubte voluntari.

El dubte és radical, absolut (no se li escapa res).

SEGONA MEDITACIÓ- De la naturalesa de l’esperit humà, i del fet que és més fàcil de conèixer que el cos

OBJECTIU: Arribar a la primera veritat indubtable que ens permeti fonamentar el coneixement « (...) aquesta proposició: jo sóc, jo existeixo és necessàriament veritable, totes les vegades que jo la pronuncio o que la concebo en el meu esperit.»

RESUM CARTESIÀ: «A la Segona [Meditació], la ment [‘esprit’] que usant la seva pròpia llibertat suposa que totes les coses no són res i de l’existència de les quals dubta, reconeix que és absolutament impossible que, amb tot, ell mateix no existeixi. Això és d’una molt gran utilitat, en la mesura que d’aquesta manera fa més fàcilment la distinció entre les coses que li pertanyen, és a dir, les de naturalesa intel•lectual, i les que pertanyen al cos.»

ESQUEMA: La Primera Meditació es tanca amb una frase en què Descartes es pregunta si «algun dia i alguna llum del coneixement de la veritat seran suficients per aclarir les tenebres (del dubte) que acaben de ser agitades». La segona comença amb una altra metàfora; l’esperit es troba «com si de cop hagués caigut en aigües molt profundes» i ara es tracte de fer una progressió, segons l’ordre de raons, ‘more geometrico’, cap a la primera veritat: el ‘cogito’.

1.- Com sortir del dubte?

Dubtant de tot; hi ha alguna cosa que resisteixi al dubte? L’exercici mateix del dubte prova que jo, que dubto, existeixo. La meva existència és la primera veritat clara i distinta, indubtable.

2.- Qui sóc?

Jo no sóc el meu cos perquè puc dubtar de la seva existència. Sóc la meva ment-ànima? Però, què és la meva ment-ànima? La ment es redueix al pensament, única facultat que resisteix al dubte, en la mesura que el dubte és un exercici del pensament. Sóc, doncs, una cosa que pensa: l’establiment del ‘cogito’ permet al ‘jo’ pensant que s’examini a si mateix.

3.- Què és una cosa que pensa?

És una cosa que dubta, que concep, que afirma o que nega, que vol o que no vol, que imagina i que sent. (És el conjunt de les activitats mentals i dels continguts de consciència).

Les facultats —és a dir, l’enteniment, la voluntat, la imaginació, i la facultat de sentir— depenen tan sols del subjecte (puc imaginar alguna cosa sense que aquesta cosa existeixi). Per tant les ‘cogitacions’ formen part del ‘cogito’.

Objecció: dificultat per a convèncer-se que la ment és més fàcil de conèixer que els objectes dels sentits. Sembla que mentre l’existència pot autoverificar-se en referència al món extern, el ‘cogito’ no ho pot fer.

4.- Un exemple: l’estudi del tros de cera, un objecte sensible

Com conec el tros de cera? Pels meus sentits (error! la cera és la mateixa sota diversos canvis!) per la meva imaginació (error! és impossible imaginar tots els aspectes de la cera!). Només a través del meu judici (correcte! concebo que un tros de cera és alguna cosa extensa, flexible, variable: en tinc una idea!).

L’afirmació «hi ha cera» no és una percepció, és un judici de l’enteniment que suposa l’existència de la meva ment [«esprit»]. Fins i tot si m’enganyo i la cera no existeix, la meva ment o el meu esperit existeixen perquè la pensen.

Més enllà del canvi en la forma de la cera (qualitatiu), la meva ment pensa que la cera no és una pura acumulació de qualitats sensibles. El coneixement de la cera ha de ser producte de l’enteniment, de la raó, i no dels sentits o de la imaginació.

L’estudi del tros de cera reafirma la meva existència en tant que cosa pensant.

...