TRIBUT A LA DANZA

TRIBUT A LA DANSA

Puc ser el que vulgui perquè ser ballarina és ser moviment, és viure el pas de la vida en el propi cos i ser conscient d´això.

L’ ésser en el món és ser un cos i assimilar una situació existencial. L´home d’avui en dia es troba desarrengat de la seva corporeïtat, la cultura amb les seves normes l’ofega. En canvi, qui dansa posa en lloc unes capacitats corporals que resten adormides. Juga a ser el seu cos i a ser altres cossos. El ballarí pot ser àngel i bruixot, serp o ocell, pot ser un dimoni o un Déu.

La dansa ens permet re inventar-nos a nosaltres mateixos, crear el nostre espai, ens apropa a la possibilitat de destruir i crear nous mons. Un Déu que dansa, un cos que dansa celebra la vida. Heràclit, postula la vida en moviment, canviant i desordenada, on s’amaga la idea de festa.

Així un ésser que dansa, s’escapa del que l’empresona, salta d’un lloc a l’altre i roda fins amagar-se en una fissura de l’ordre, i després surt, apareix i torna a desaparèixer.

La dansa no té més matèria que l’espai, el cos humà com a únic instrument.

El cos és mortal i es descompon, avui existeix i demà no. La dansa també és fugaç, és un instant. L’existència està lligada al cos del ballarí al que posseeix per fer-lo instrument, i després no és res.

El pintor pinta i queda un quadre, l’escriptor escriu i queda un text, el ballarí balla i què queda?. Queden les sensacions en el cos, el cansament, el dolor. Queden coses en l’ànima. El cos cansat i l’ànima revifada.

Nosaltres som éssers sensibles perquè tenim cos. Sentim, per això SOM.

La dansa apareix com un fet col•lectiu. ha estat mostra important de la religiositat i l’estètica dels pobles, ha estat un ritual necessari per la satisfacció humana.

La dansa és l’expressió imprescindible de qualsevol cultura o civilització. Des de els egipcis, els grecs i els romans, la dansa forma part de la vida dels homes, és present en els seus rituals i les seves celebracions.

Per Isadora Duncan, ballarina, la dansa era la recerca de l’interior, profunda i mística de l’essència i es manifestava mitjançant aquesta.

Segons Isadora “ l’art és un cos alliberat”, per

Cinema per pensar

Quan un filòsof confessa una «fascinació hipnòtica» pel cinema, és casualitat que el seu pensament ho porti a la trobada dels fantasmes de les sales fosques?...” Jaques Derrida.

La relació entre aquestes dues disciplines, el cinema i la filosofia, pot comparar- se a la de l'aigua i l'oli. Per a molts, dir cinema és sinònim de diversió, riure, drama, sentiments; en canvi la filosofia ràpidament la relacionem amb el pensament, amb la raó, amb l'estudi.

Cineastes capaços d'aconseguir missatges filosòfics a través de les seves pel•lícules: Scorsese, Tarantino, Alex de Iglesia, Wachowski...

Si indaguem l'essència de cada disciplina, ens adonem que la relació no és tan desgavellada: el cinema, mitjà d'expressió visual ,i filosòfic? a partir de la successió d'imatges fotogràfiques; i la filosofia, coneixement últim de les coses (totes les coses, incloent el cinema per descomptat) a partir de les seves causes i efectes.

Després, el cineasta té la llibertat d'expressar a través del seu mitjà el que li dóna la gana, incloent la filosofia; i el filòsof disposa del cinema com un objecte més per realitzar les seves indagacions o també, i molt important, com un mitjà per expressar les seves idees.

El filòsof transmet els seus pensaments fins a on la seva creativitat i habilitat l'hi permeten, la filosofia tradicionalment la trobem en el text, a l'aula, en la conversa, però ara, tenim el cinema, la Internet, el còmic, entre altres mitjans.

Julián Marías, filòsof apassionat del cinema, ho explica d’aquesta manera: “Cal usar els recursos tècnics com a instruments per a una representació imaginativa de la vida humana, una representació que cada vegada sigui més rica en al•lusions i possibilitats virtuals; això és, que no sigui solament reflex, còpia degradada de la realitat efectiva, sinó una possibilitat de descobriment i dilatació de la vida humana, una possibilitat d'anar més enllà d'on estem. El nostre món, el món real en què vivim, acaba en la pantalla; però aquesta és una finestra per la qual podem veure,

...