Resum Historia

9.1 L’evolució demogràfica • La transició demogràfica espanyola no es va cloure fins a la segona meitat del segle XX, havent-se iniciat amb una davallada de la taxa de mortalitat al darrer quart del segle XIX, i davallant progressivament, només a partir de la segona dècada del XX, la taxa de natalitat. L’esperança de vida assolí els 50 anys el 1930.

• A Catalunya va ser més ràpida aquesta transició. L’augment poblacional es va accentuar, tan pel creixement vegetatiu com per l’immigració. • Les ciutats o zones més dinàmiques econòmicament (Barcelona, Madrid, Bilbao, Sevilla) rebien aportació migratòria de les zones deprimides (Castella, Múrcia, Aragó, Andalusia oriental).

• L’emigració a ultramar fou molt important. Home joves van salpar amb destinació a l’Àmerica Llatina. • Les ciutats creixeren força. Barcelona experimentà una gran transformació: creixement de l’Eixample, agregació de municipis (1897), obertura de la Via Laietana, xarxes de transport urbà (metro, tramvies), ampliació del port, construcció de l’aeroport (1916), remodelació de Montjuïc (Exposició Universal del 1929), barris per a immigrants.

9.2 Endarreriment agrari i conflictivitat pagesa:

• A finals del segle XIX, i a tot Europa, l’arribada de productes d’altres continents amb una agricultura extensiva va provocar una crisi agrària, molt dura en el sector cerealista. Els jornalers van patir una reducció salarial, desfermant-se una etapa d’agitacions pageses.

• A Catalunya es va afegir una plaga de fil·loxera que obligà a replantar tots els ceps autòctons entre 1879 i 1910. Els propietaris van voler aprofitar la mort de les vinyes per limitar els drets als rabassaires, originant un llarg conflicte.

L’evolució agrícola:

• L’ugment de la demanda, que va ser bàsic per superar la crisi. Hi hagué noves rompudes de terres, intensificació dels conreus (fertilitzants, regadius, etc.), introducció de plantes farratgeres (més carn i llet disponibles), i una major especiali-tzació. El producte agrari va créixer un 55% entre 1900 i 1931. • L’altre element bàsic de remuntada foren els aranzels.

• L’evolució de l’agricultura catalana fou semblant a l’espanyola. Cal destacar, però, que algunes comarques pogueren desenvolupar-se molt més gràcies a una especialització basada en la venda als grans mercats urbans i internacional (arròs, oli, fruites seques, etc.), fet extensible a la producció de carns de porc i de vedella.

• El principal problema del camp era l’enorme desigualtat en l’estructura de la propietat de la terra. El latifundisme condemnava els jornalers a una vida mísera o a emigrar, com ho feia el minifundisme amb els petits propietaris.

• Malgrat alguna tímida mesura, el problema dels pagesos sense terra no va ser tractat durant aquesta etapa.

9.3 Els progressos de la indústria:

• El període fou d’un augment considerable de la indústria. • Arran de la introducció de l’electricitat i del petroli es superà una gran dificultat: la manca de fonts d’energia abundants i econòmiques. • L’electrificació de l’enllumenat s’engegà cap el 1880. L’ús industrial cap el 1914, gràcies a l’impressi-onant aprofitament hidroelèctric dels rius, superior al del carbó.

• Continuaren creixent els sectors més tradicionals (tèxtil, alimentari, siderúrgic), però hi destacà una més gran diversificació: metal·lúrgic (cotxes, electrodomèstics), químic, petrolier (Campsa, 1927), ciment (Asland, 1928). • A Catalunya es desen-volupà un potent sector elèctric amb inversió estrangera (La Canadenca, 1911).

• Però, mentre es desenvolupava el conjunt del potencial productiu català, disminuïa la seva capacitat financera en benefici de les banques basca i madrilenya. • Madrid es va convertir en la tercera zona industrial. Van créixer la indústria conservera a Galícia, les de la joguina i del moble a València, i a Alacant es consolidà la del calçat a la dècada de 1920.

• Aquests avenços anaren acompanyats de millores en els sistemes i xarxes de comunicacions (infraestructures, carreteres, etc.). Els transports es revolucionaren amb els automòbils, els tramvies i els trens elèctrics. Milloraren també les comunicacions amb el telègraf (després de 1860), ràdio i telèfon (especialment a partir de 1920).

• L’economia durant el primer terç del segle XX va ser força intervinguda per l’Estat, no només per l’elevació del proteccionisme, sinó també amb la concessió d’ajudes (exempcions fiscals, subvencions, comandes públiques).

9.4 L’evolució de l’economia

• La crisi del 98 no fou nefasta per a l’economia. La repatriació de capitals, una baixa inflació, i la reducció del deute públic, van estimular una renovació de les estructures productives i financeres.

• La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) va permetre una important expansió econòmica, que va beneficiar especialment les indústries siderúrgica, metal·lúrgica i tèxtil. Per contra, es va desfermar un procés inflacionari molt sever.

• La fi de la guerra va acabar amb l'eufòria i desencadenà una forta crisi (1920-1923).

• La crisi del 29 no fou massa dura per a Espanya, degut a l’escàs pes del comerç exterior.

9.5 Els canvis socials

• Malgrat els canvis, la població activa agrària espanyola del 1930 era un terç del total.

• Els adinerats seguien considerant el patrimoni rústic com a font de riquesa i de prestigi. L’oligarquia agrària latifundista del centre i sud peninsulars era

...