Características Del Docente

Clima

El clima de Castellar del Vallès i de la comarca del Vallès Occidental és suau, propi dels països mediterranis amb influència marítima de muntanya baixa i mitjana, amb temperatures suaus i absència d'un hivern climàtic. El volum de precipitacions pot variar molt d'un any a l'altre i són característiques les sequeres estiuenques, tot i que l'elevació del territori provocada pel massís de Sant Llorenç del Munt fa que el volum de pluges sigui superior al d'altres zones similars.[12][6]

La plaça Europa de Castellar del Vallès durant la nevada del 8 de març del 2010.

Respecte a les catàstrofes naturals, segons els registres disponibles, al llarg del període 1968-2006 es produïren 181 incendis forestals o conats d'incendi que van afectar el terme, la qual cosa suposa una mitjana de 4,64 incendis anuals. La superfície cremada en aquest període fou de 470,8 ha, és a dir, una mitjana anual de 2,6 ha cremades per incendis. El major incendi que ha afectat Castellar es va produir el juliol de 1983: va cremar 75 hectàrees al sector del Sabater Vell. La mitjana d'incendis és de 2,3 incendis anuals i la de superfície cremada en total de 5,7 ha. En tan sols dues ocasions la superfície ha estat superior a una hectàrea, només enterbolida per la proximitat al gran incendi forestal de Sant Llorenç de Savall, ocorregut durant el mes d'agost de 2003, en el qual es cremaren 2.953,85 ha.

Les nevades més recordades són les ocorregudes el 1962, quan algunes carreteres i vials van quedar no transitables durant dies a causa de l'acumulació de neu, la de 2001 i, especialment, la del 8 de març de 2010, en la qual s'acumularen important gruixos de neu, amb vehicles entravessats a les carreteres principals del municipi.[13] Pel que fa a les inundacions cal destacar la històrica riuada de setembre de 1962, que va causar víctimes mortals i greus desperfectes a l'antiga fàbrica Tolrà situada a Can Barba, a infraestructures –al pont del Brunet i al pont vell– i a diverses zones de conreu situades en terrasses del riu Ripoll i afluents.[14][15]

Flora i fauna

La vegetació és típicament mediterrània. Predomina l'alzinar i, amb menys abundància, el roure i diversos tipus de pins. També s'hi poden trobar la savina, el ginebrer i el boix. La fauna és rica i representativa del mediterrani. Pel que fa a mamífers, s'hi poden trobar porcs senglars, conills, esquirols, guillots i mosteles; d'altra banda, entre les aus destaquen les rapaces diürnes i les nocturnes, com els falciots i els ratpenats; finalment, també conviuen espècies d'amfibis i rèptils, com la granoteta de Sant Antoni i algunes serps.[16]

Història

Ètapa pre-visigòtica

La història de Castellar està molt lligada al curs del riu Ripoll. Els primers indicis de presència humana daten del 7000 aC. Tanmateix existeix evidència d'activitat agrícola al neolític, al voltant del 5000 aC.[17] La presència humana al terme municipal es confirma per una petita necròpolis de l'edat del ferro, formada per una vintena d'urnes funeràries datades del segle VII aC que es localitzaren al Pla de la Bruguera. Tot i que no hi ha proves concloents que demostrin l'existència de poblats ibers o romans a Castellar del Vallès,[17] l'any 2005, quan es feia la remodelació de la Plaça major de la vila, sorgeixen troballes arqueològiques que confirmen la presència d'una ciutat d'època romana tardana, amb restes funeràries i altres objectes de valor arqueològic relacionats amb l'activitat agrícola datats dels segles IV i V, i que posteriorment foren substituïts per un assentament visigòtic en els segles VI al VIII.[18]

Etapa visigòtica i alta edat mitjana

Durant l'etapa visigòtica es funden dues comunitats de cristians al voltant de les dues parròquies. Per un cantó, la parròquia de Sant Esteve de Castellar i, per l'altre, la de Sant Feliu del Racó. La primera d'elles se situa en el que avui es coneix com Castellar Vell, al marge dret del riu Ripoll, i que té el seu origen en un temple preromànic. Aquesta església, consagrada l'any 1014 en plena època feudal, pertanyé al compte Ramon Berenguer I tutelat per la seva àvia Ermessenda de Carcassona. A aquesta època també correspon la Làpida d'Ermomir, la peça arqueològica més important de Castellar, descoberta a l'antiga parròquia de Sant Esteve (actualment Castellar Vell) datada de l'any 966 i dipositada actualment a l'arxiu d'història de la ciutat.[19]

Durant els segles X i XI la vila està formada per masos disseminats. Les terres que conformen aquest conjunt són objecte de compra i venda dels poders feudals de l'època; la més important d'elles és la dels Clasquerí, els quals esdevenen senyors tant a nivell territorial com jurisdiccional des de principis del segle XV i fins a la desaparició del poder feudal. És per això que durant aquesta època aquest cognom domina el terme i en l'actualitat encara s'erigeix el Castell de Clasquerí situat dins el terme municipal de la vila.[20]

Paral·lelament es consagren els primers edificis de les dues parròquies que formen part del terme: la de Sant Esteve de Castellar i la de Sant Feliu del Racó (coneguda antigament com la de Valrà). Justament a partir de la consagració de la de Castellar (1052) el terme es denomina com la parròquia. Malgrat que la població viu majoritàriament en masos, al voltant de les dues parròquies i en d'altres esglésies del terme es formen els primers nuclis agrupats: el de Sant Esteve de Castellar Vell (segles IX-XI) i les Fàbregues o Sagrera de les Fàbregues, a l'actual vila de Castellar del Vallès.[21]

Una part del poblat original de Castellar Vell, excavat entre 1995 i 2001, està datat en època carolíngia (entre els anys 800 i 1000). En aquest mateix lloc es localitzà i s'excavà un cementiri amb 250 enterraments dels segles XI, XII i XIII, així com altres troballes que permeten afirmar que hi va haver activitat humana fins al seu abandonament el segle XVIII.[22]

...