La Família Como Agente De Socialización

TREBALL INDIVIDUAL - PEDAGOGIA SOCIAL: LA FAMÍLIA COM A AGENT DE SOCIALITZACIÓ

Per a la realització de la meva reflexió, he decidit escollir el bloc quart de l’assignatura, aquell referent a les agències de socialització, centrant-me una mica més en l’apartat de la família com a agent primari de socialització, parlant una mica de la seva evolució al llarg del temps, les funcions que duu a terme com a agència de socialització i els canvis o transformacions que ha anat patint, en relació a la seva estructura, aquest agent. M’ha semblat una idea interessant, afegir a aquesta llarga reflexió algunes imatges per poder il·lustrar una mica les idees i amenitzar la lectura.

Són moltes les persones, grups, organismes o institucions que intervenen en el procés de socialització d’un individu, cadascun d’ells en diferents moments i etapes de la vida. S’anomenen agències de socialització a aquelles persones, grups o institucions que formen part i intervenen en la socialització, però, sense dubte, la família com a agent socialitzador esdevé el més important al ésser la primera font de socialització que una persona rep quan neix. Posteriorment són moltes les agències que formen part de la vida de la persona, com l’escola, el grup d’iguals, la feina o els mitjans de comunicació.

Molt encertats són els criteris que utilitza Rocher (1975) per a comprendre com es podrien classificar les diferents agències de socialització: en el primer cas, caldria distingir les agencies que socialitzen en un grup identificable com són la família i l’escola, i aquelles que socialitzen d’una manera més àmplia o difusa, com per exemple, els mitjans de comunicació; seguidament caldria diferenciar aquelles que tenen com a finalitat educar o ensenyar valors i principis com l’escola i la família, d’aquelles que no tenen fi de socialitzar però que ho fan, com l’empresa en la qual hom treballa; en últim lloc, les distingeix segons si el grup que la conforma és d’edats semblants (grup d’iguals), diferents (família) o una combinació (escola).

Són moltes les diferents agencies que actuen en la socialització d’un individu des del moment del seu naixement, però s’ha de tenir en compte que el primer d’aquests agents, pot determinar o no, com una persona s’adapti al seu entorn.

Centrant-me més en la família com l’agent de socialització més important que existeix en la vida d’una persona, podríem dir que es tracta de la primera agència que els infants reben i que, per tant, permet que s’inicii el procés de socialització. Mitjançant aquest procés, l’individu aprèn a ser membre d’una societat, interioritzant i acceptant, normes i valors i desenvolupant les habilitats o destreses que el permetran dur a terme el seu projecte vital.

Per tant, podem entendre que la família n’és la principal encarregada de que els individus puguin ser capaços de conviure en societat. La socialització a més, comprèn l’acceptació dels altres, la interrelació i el progrés individual, l’acceptació d’un seguit de normes, la interiorització de la cultura, sense deixar de banda la capacitat d’actuar o interpretar rols adequats en cada moment. És, en definitiva l’adaptació a un espai, una societat, a més dels diferents processos de canvi que aquesta pugui patir.

En el cas de les agencies de socialització primària i concretament en la família, cal tenir en compte que és en aquest tipus, en el qual es parteix de zero i hi ha aspectes molt importants com l’afecte i el sentiment de pertinença que fan que aquest procés socialitzador pugui començar d’una manera correcte.

Sabem que en l’actualitat hi ha diferents tipus d’estructures familiars, ja que aquest agent ha anat patint transformacions al llarg de tota la seva evolució, però sigui quina sigui la seva estructura, totes haurien de realitzar una bona tasca pel que fa a la protecció dels fills, sense tenir en compte a quin tipus de model familiar respon. En referència al model familiar, sempre m’ha sobtat la manera d’anomenar-ho, la necessitat de classificar-ho tot, puc entendre que per exemple per als professionals que es dediquen a realitzar una tasca social, sigui una eina fàcil per d’informació, però sempre se’ns diu que no cal estigmatitzar ni establir perfils a l’hora de treballar, però sempre estem condicionats a l’hora de treballar per si es tracta d’una família amb pares separats o divorciats, una família monoparental, la família extensa, parelles de fet o parelles homosexuals. Per tant, independentment de quina sigui l’estructura cal tenir en compte que la tasca que es fa és molt important.

Sigui quin sigui el model, tipus o aquesta classificació que ens ve donada de la família, totes, absolutament totes socialitzen. No m’atreveixo a qualificar qui ho fa bé i qui ho fa malament, sinó que simplement cadascú té la seva manera.

Pot ser si que podría establir certes funcions que haurien d’intentar acomplir-se en el procés socialitzador que la família exerceix en els individus.

Sota el meu punt de vista i l’experiència que tinc amb la meva família, de la qual me’n sento molt orgullosa i afortunada, penso que és molt important oferir una protecció quan som infants. El tipus de protecció en el qual penso és aquell que permeti anar observant, cercant i explorant l’entorn, intentant per part dels pares que no hi hagi cap escletxa que pugui presentar un risc.

En les classes teòriques de l’assignatura se’ns va parlar dels estils d’interacció entre pares i fills, i la veritat, no sabria col·locar la meva, com ja he dit abans, no són gaire partidària de classificar-ho tot. Hi havia pares dictadors, pares autoritaris i pares permissius. La meva ètica no em permet posicionar-me mai sobre quelcom autoritari ja que considero que les imposicions no permet a ningú esdevenir persona, no permeten el desenvolupament del individu ja que no pot expressar ni prendre decisions pròpies. Un pare de tipus autoritari que ha de controlar-ho tot no crec que ajudi a que la socialització del individu sigui la més encertada.

Pel que fa als conceptes de pares autoritaris i permissius, puc intentar posicionar-me entre aquests dos. Considero que els pares han de ser capaços de saber compaginar ambdues actituds. Saber trobar el moment, saber quan s’ha de dir que no i quan es poden permetre certes coses. Els autoritaris fan certa referència a aquells que demanen uns deures als seus fills per a permetre’ls-hi

...