L’origen de la filosofia. El pas del mite al logos

1. L’origen de la filosofia. El pas del mite al logos

Etimològicament, la paraula filosofia significa amor per la saviesa. En

general, podem definir-la com a aquella disciplina que tracta d’explicar racionalment tot allò que existeix, amb una actitud crítica i racional, al món que

ens envolta. Es diu que la filosofia nasqué a Jònia (Àsia Menor, Grècia) cap

el segle VI a. C., just en el moment en què es produeix el famós pas del mite

al logos, és a dir, el pas de l’explicació sobrenatural del món a l’explicació

racional.

Cap el segle X a. C. (inici de l’època arcaica), la societat grega, agrícola i guerrera, era organitzada al voltant d’una noblesa aristocràtica molt

poderosa, que era considerada virtuosa per naixement, la qual cosa la feia

dipositària de manera natural del poder polític. Pel seu cantó, el poble sostenia econòmicament una societat en què predominaven valors morals com la

nissaga, l’èxit i la fama, cosa que feia molt difícil d’introduir qualsevol idea

de justícia, dret o igualtat reals.

La Grècia arcaica ni tenia llibres sagrats ni un sistema educatiu organitzat; de fet, el paper de l’educador el desenvolupaven els poetes1

, d’entre els

quals Homer2

n’era el més destacar. La seva obra venia a ser una mena de

llibre de text on les generacions successives aprenien moral, teologia, història,

geografia, navegació, cosmologia, etc. Allò que trobaven els grecs als llibres

d’Homer eren narracions imaginatives, belles i il·lustratives que tractaven

d’explicar la realitat: aquestes narracions eren denominades mites.

El terme mite prové del grec μῦθος (mythos), que significa relat, conte,

Hem d’entendre, doncs, el mite com el conjunt de relats i doctrines tradicionals recopilats pels poetes grecs que feien referència al món, a l’home i als

déus. Es caracteritza per oferir una explicació total que responia els problemes

i enigmes més urgents i fonamentals sobre l’origen i naturalesa de l’univers, de

l’ésser humà, de la civilització, de l’organització social, etc. Per tal d’oferir

aquestes explicacions, els mites solien recórrer a forces sobrenaturals i a déus;

de fet , els grecs vivien la religió d’una manera especialment propera: l’organització social d’aquests personatges divins ( dels qui Zeus n’era

el rei suprem) i les seves formes de comportar-se corresponien totalment amb

1 A la Grècia clàssica, els poetes rapsodes eren recitadors ambulants de poemes homèrics o

altres poesies èpiques.

2 Poeta èpic, autor de dues de les obres més importants de la literatura grega antiga, La

Ilíada i L’Odissea. No se sap pràcticament res de la seva vida, ni del seu nom, ni de la

data o lloc de naixement, ni, fins i tot, de la seva existència que ha estat objecte de debat

entre els especialistes, que el situen entre el 1200 i el 600 a. C.

l’organització social i el codi moral de la societat grega. La conducta dels déus

era molt allunyada de la perfecció amb què, posteriorment, es relacionarà la

divinitat: els poetes els descriuen cometent robatoris, adulteris, enganys i tot

tipus d’immoralitats.

A partir de finals del segle IX a. C., la situació a Grècia començà a canviar de mica en mica. Els grecs sortiren al mar per comerciar i establiren colònies per tota la Mediterrània, amb la qual cosa la seva economia deixà de

dependre exclusivament de l’agricultura. L’apogeu del comerç i de la moneda

provocà l’aparició de nous grups socials adinerats que no pertanyien a la

noblesa i que cada vegada se sentien més incòmodes amb l’organització social

existent. No obstant això, i malgrat la conquesta de nous territoris, les ciutats

gregues tingueren molts problemes per tal de contactar les unes amb les altres

i, per això mateix, no pogueren formar un govern únic. Cadascuna s’organitzà

socialment i política de manera diferent, i només compartien una certa consciència de comunitat entre elles, basada en una llengua i una religió comunes, reforçada per la participació conjunta en els Jocs Olímpics. Així nasqué,

cap el segle VII a. C., la idea de polis: polis ( del grec πόλις) era el terme amb

què es designaven les noves ciutats-estat gregues independents, cadascuna de

les quals tenia la seva pròpia constitució política on s’acomplia l’harmonització de l’individu amb la societat. La vida de l’home naixia, es desenvolupava i

moria en la vida i l’esperit de la polis, de tal manera que el subjecte no era

res si se’l separava de la comunitat política, social i cultural de la ciutat, considerada el marc idoni i necessari per al desenvolupament del ser

humà com a tal3

, A més, exigia llibertat de pensament, i també el contrast i

consens de les idees, que havien de defensar-se a l’àgora4

. També suposà

3 Així s’entén perquè Aristòtil afirmava que l’ésser humà és social per natura, de manera

que, qui viu solitàriament és una bèstia o bé un déu, però no pot ser un home.

4 Del grec ἀγορά, assemblea, de ἀγείρω, reunir, és el mot amb què es designaven les places

obertes

...