L’OBRA LITERÀRIA

INTRODUCCIÓ A L’OBRA LITERÀRIA

Les obres literàries s’agrupen d’acord amb unes característiques comunes o gèneres. Anomenem gènere literari cadascun dels grans grups en què es poden classificar les obres literàries. Els principals gèneres literaris són: la poesia, la narrativa, el teatre, l’assaig, el diari i la memòria.

Les obres literàries es caracteritzen pel valor suggeridor de les seves paraules, que permeten la diversitat d’interpretacions. Aquest caràcter connotatiu de l’obra o del text literari es diferencia del caràcter denotatiu d’altres tipus de textos, com ara els cientificotècnics, els periodístics, els administratius, etc.

Per bé que la literatura té com a propi el registre o estil literari, també n’hi podem trobar d’altres, com ara el registre col·loquial, que pot aparèixer quan parla un personatge, o bé l’estàndard o el científic. Un cop aquests registres surten en una obra, queden ja absorbits com a part integrant de la llengua literària.

LA LLENGUA LITERÀRIA

La llengua literària presenta un ús abundós de termes polisèmics (és a dir, amb més d’un significat) i de recursos literaris, com ara la metàfora, la comparació, l’hipèrbaton…, propis del llenguatge de creació. Aquests recursos literaris, els podem trobar tant en un poema com en una narració o peça dramàtica. Vegem tot seguit alguns dels recursos literaris més importants que pot haver-hi en una obra literària. Es classifiquen en tres grups, segons que siguin fònics, morfosintàctics o semàntics.

RECURSOS FÒNICS

Al·literació: és la repetició d’un mateix so vocàlic o consonàntica —no sempre d’unes mateixes lletres— al llarg d’un vers, d’una estrofa o d’una frase: cops de tralla, llamps llamps llunyans (PERE GIMFERRER)

Ara el sol no sol trair (JOSEP MARIA DE SAGARRA)

Paronomàsia: consisteix a col·locar en una frase dos mots que solament es distingeixen en algun fonema, o bé en la repetició d’un mateix mot amb significat diferent:

estel fix mirant-me fit (JOAN VINYOLI)

Onomatopeia: consisteix a imitar sons reals:

Ning-nong, amor, ning-nong —dic amb veu de campana

tatuada pel rou (AGUSTÍ BARTRA)

RECURSOS MORFOSINTÀCTICS

Anàfora: repetició d’un mateix mot o grup de mots al començament de dues o més frases (o versos) per reforçar-ne el sentit o estructurar el poema:

Doneu-me una llanterna: —On és el cavall?

Doneu-me carbons durs i guixos lluminosos,

Doneu-me murs de nit a les ciutats lunars. (J.V. FOIX)

Asíndeton: omissió de conjuncions de coordinació per tal d’accelerar el ritme de la frase:

Indecisa, rara, nova

ara comença la rosa (BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL)

Polisíndeton: repetició d’una conjunció per donar més força a l’expressió:

la gran ciutat que talla i ascla i serra,

i abat les fites en el món poruc... (JOSEP CARNER)

Paral·lelisme: recurs sintàctic que consisteix a repetir una mateixa estructura en diverses frases seguides:

té un revolar triomfal la vívida crinera,

té un cos de semidéu l’intrèpid conductor. (Gabriel Alomar)

Hipèrbaton: alteració de l’ordre gramatical dels elements d’una frase:

L’enramellada Flora,

per cobrir de les illes la nuesa,

nova catifa de verdor ha estesa (JACINT VERDAGUER)

Epítet: és l’adjectiu que expressa una qualitat inherent al substantiu. La seva funció és bàsicament expressiva:

On va aquella vela blanca

perduda en l’abisme blau? (MIQUEL COSTA I LLOBERA)

RECURSOS SEMÀNTICS

Comparació: estableix una relació entre dos termes a partir d’una semblança real o imaginària. La relació entre ells és expressada amb un nexe gramatical (com, talment...) o bé amb sembla.

les noies amb descarats pits com llimones (FRANCESC PARCERISAS)

Metàfora: estableix relacions entre dos termes, però ho fa eliminant el vincle de la comparació.

...