Representaciones teatrales

Antígona és una peça teatral culta de l'escriptor català Salvador Espriu. Fou escrita el 1939, poc després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, però no fou fins el 1955 que sortí publicada. L'obra reprèn el mite grec d'Antígona, una princesa que es nega admetre que hi ha vencedors i vençuts després de la guerra fratricida entre els seus germans. La nova situació que resulta és que s'han d'honorar els vencedors i esborrar per complert la memòria dels vençuts, que no són altra cosa que traïdors. El que singularitza aquesta peça de les altres Antígones contemporànies és que la tragèdia s'ha de llegir com una conseqüència de la Guerra Civil i no com a resultat de la natura dels homes. El sacrifici d'Antígona té per a ella un sentit: s'ofereix a fi que cessi la maledicció per als seus, per això Espriu mateix es declarava mort civilment després de la guerra, oferia el seu sacrifici per expiar les culpes de la col•lectivitat catalana.

1.1 Primer acte

La primera part de l’obra teatral comença amb un pròleg on s’explica la dura situació que pateix la ciutat de Tebes (a l’antiga Grècia). L’obra comença in media res de la guerra que pateix Tebes. Les dones de palau, Euridice, Euriganeia i Astimedusa, discuteixen sobre el conflicte bèl•lic que assola la ciutat i que està deixant morir molt homes sense miraments, i veuen arribar la ruïna a Tebes. Astimedusa confia en què el destí canviarà i demana que la ciutat es defengui d’aquests atacs que poden acabar amb la ciutat, encara que té els seus dubtes. Eumolp, per part seva, opina que Tebes ja està destinada a la ruïna i es lamenta profundament de les morts.

Tot aquest grup de persones reflexionen sobre el futur de la ciutat:

“EURIGANEIA: L’espasa de l’enemic ferirà els defensors, les flames cremaran la ciutat, serem escampades i venudes a mercats llunyans”.

El déu els anuncia desgràcies, i hi ha una anticipació del final ja en la primera part:

“ASTIMEDUSA: […] Ai, la nostra sang! Ai, si Antígona no ha convençut Polinices!”.

Quan apareix Etèocles, les dones li manen que no s’oblidin dels fills morts i que tingui pietat. Eumolp li conta que Antígona ha anat a veure Polinices perquè demanar-li que la lluita s’aturi d’una vegada. Etèocles ordena que la busquin. La seva dona, Euridice, li prega que no la castigui perquè és la seva germana però ell, entossudit i autoritari, clama que és el rei qui pren les decisions i ella li deu tota la fidelitat perquè ha fet una cosa que anava en contra de la ciutat i el poble.

Un cop Antígona es troba amb el seu germà, ella li explica que sí s’ha trobat amb Polinices i que ha intentat fer retornar la pau entre ells dos per aconseguir que la guerra s’acabi d’una vegada. Etèocles s’irrita perquè ha parlat amb el seu enemic i això suposa un crim per Tebes.

Antígona li fa recordar els moments en què ella els cuidava perquè està molt enfervorit i enfurismat. Etèocles acusa a ella d’haver estimat més el seu germà Polinices que a ell, el rei únic i indiscutible rei de Tebes. Etèocles explica que el motiu pel qual s’ha apoderat del tron ha estat perquè tot el poble odia Polinices i ell mateix es va veure obligat a actuar per defensar el poble. Si Polinices es retira amb el seu exèrcit i el deixa en pau, la guerra arribarà la fi amb tota

seguretat, però si no ho fa, la tragèdia s’esdevindrà. Antígona, però, veu que és impossible el retrobament pacífic entre els dos germans i assumeix amb desgràcia que la pau no hi regnarà mai més.

Creont, l’oncle d’Antígona, Ismene, Etèocles i Polinices, dóna la nova que han entrat a atacar i aconsella a Etèocles que ataqui amb coratge i no amb discursos: vol veure fets i no paraules. A més, diu que seria una llàstima si Etècoles deixés que el rei estranger s’apoderés d’una ciutat tan antiga i reconeguda. Etèocles no dubta ni un moment i surt amb els seus homes a atacar. La guerra ha començat. Després que Creont sabés l’estratègia dels enemics, Etèocles i ell pacten qui sortiria de cada una de les set portes. Creont demana a Etèocles que defensi l’últim portal on hi haurà el seu germà. Finalment, accepta la proposta perquè Creont el pressiona dient-li que si no ho fa, la gent li diria que és un covard, i també perquè ha de servir el seu deure com a rei. Antígona, allà present, s’adona de la maledicció del seu pare i la fi dels seus germans. Abans de marxar, Etèocles li demana que si mor en la lluita, protegeixi les seves germanes.

Les dones anaven donant informacions sobre les lluites que s’esdevenien a cada portal. Finalment, és Ismene qui confirma la mort dels dos germans en el setè portal. Estaven coberts de ferides i sang. Ella ha vist amb els seus propis ulls el crim que ha deixat la lluita cruel. Antígona i Ismene ploren la mort dels seus dos altres germans. Tot seguit, Creont es proclama rei de Tebes arran de la mort dels dos reis-germans. Quan ell veu que ploren sense desconsol, els diu que es lamentin per la mort d’Etèocles que és més digne de compassió que no pas per Polinices. El nou rei prepara el funeral d’Etèocles digne per a la persona que era i vol que el cos del seu germà sigui exposat nu als ocells durant la nit. Les dues germanes s’hi rebel•len perquè no troben justa la llei imposada per Creont; veuen desigual que un sigui enterrat dignament i l’altre no.

Elles, d’altra banda, recordaran el nom dels dos germans en el record i no els

oblidaran. El perill està a punt de sotjar-los dia i nit. L’acte acaba amb Antígona amb els ulls secs, desolada i tràgica, plorant la guerra i la maledicció que ha d’acabar amb la llibertat del poble de Tebes.

1.2 Segon acte

La segona part té lloc als voltants de la ciutat de Tebes, en una nit de tempesta, on hi ha el cos abandonat de Polinices. Aquest acte fa avançar l’acció cap al desenllaç final i ens desvetlla noves motivacions dels personatges que Espriu anirà perfilant amb més deteniment. Eumolp condueix l’endeví Tirèsias cap al lloc on jau el cadàver del rei estranger. Quan l’endeví s’assabenta d’on és, alerta a Eumolp que estan incomplint les lleis imposades per Creont i que priven a qualsevol individu que s’acosti a on és el cos de Polinices, però el geperut li respon que pot estar ben tranquil perquè els guàrdies s’han refugiat de la tempesta i en el cas que els descobreixin, no s’atreviran a dir ni fer res perquè

estan davant Tirèsias.

...