Two Storms: Anàlisi Narratològic

Anàlisi narratològic: Two Storms

Ginebra Fornos Juvé

Narrativa Audiovisual

Curs 2021 - 2022

Facultat de Comunicació

Universitat Pompeu Fabra

Introducció

The Haunting of Hill House (2018) és una sèrie de terror sobrenatural que adapta la novel·la del mateix nom de Shirley Jackson (1959). La sèrie, creada i dirigida per Mike Flanagan, és la primera pertanyent a l'antologia de The Haunting, juntament amb The Haunting of Bly Manor (2020). Compta amb un total de 9 capítols d’aproximadament 50 minuts cadascun en els que se’ns explica la tràgica història de la família Crain, que arran d’un esdeveniment que no se’ns revelarà fins al final, han de fugir de la casa Hill. A partir de dues línies temporals que s’aniran alternant a mode d’analepsis i retorns al present, poc a poc descobrirem què ha portat a la família separar-se.

Els primers cinc episodis se centren en explicar l’experiència i el punt de vista dels cinc germans Crain, que es focalitza s'alterna de manera constant entre el seu passat a Hill House i el present, posant com a punt de partida el dia en que la Nell, la petita, mor de forma sobtada. El capítol que analitzarem és el que prossegueix; Two Storms (Dues Tempestes) és el primer episodi en el que veiem a tota la família junta després de la fugida de la casa Hill dècades enrere. Gravat a partir de 5 únics plans seqüència d’entre 5 i 18 minuts de duració (3 al velatori de Nell i 2 a Hill House), el capítol parla, per sobre de tot, del trencament que viu la família, la tempesta interior que els atormenta, que s’exposa de forma explícita en les dues temporalitats i que serveix com a nexe d’unió i paral·lelisme entre les dues nits que es relaten.

Tots els personatges es troben en una situació extremadament a prop de l’abisme en aquest capítol; Steven (el germà gran), s’acaba de separar. Shirley descobreix la traïció no només de la seva germana sinó que també del seu marit; Luke, tot i els 90 dies de sobrietat, l’han robat, apallissat i traït, etc. Tot sumat a la mort de la Nell. Per altra banda, a Hill House, veiem com aquest cop és la casa –element de gran importància per entendre el desenvolupament de la sèrie– el que es va desmoronant. És realment interessant veure com ambdues escenes es relacionen entre elles no només a través de l’espai, sinó que també a partir del comportament d’alguns personatges i el tractament de la mort (explícit o implícit) que es duu a terme en les dues temporalitats, i com aquest es relata.

La Figura del Narrador

Quan parlem del narrador, ens referim al responsable de la comunicació d’un relat fílmic. Aquest, es pot atribuir a una instància que manipula les matèries de l’expressió fílmica, les ordena, les organitza i les regula per transmetre un ventall d’informacions narratives a l’espectador. (GAUDREAULT/JOST: 1995; p. 63).

En el cas de The Haunting of Hill House, el relat ens és transmès per un meganarrador implícit, extradiegètic i invisible:  una instància organitzadora del relat que Gaudreault i Jost anomenen el gran imaginador. Seguint el seu plantejament teòric, tant el mostrador com el narrador fílmic de Two Storms s’identificarien  amb la l’opció de l’articulació cinematogràfica (planificació) i amb l’originalitat del muntatge i direcció de Mike Flanagan: l’episodi, de 53 minuts de durada, està marcat per 5 plans seqüència d’entre 5 i 18 minuts.  La llargària de les preses de càmera, la carència de talls i l’encert en les transicions entre escenes (o escenaris) confereix una narració ad continuum^[1] entre present i passat; entre l’aquí i l’allí; entre situacions i circumstàncies del passat i present que narrativament s’entortolliguen, alhora que tenen en comú la tempesta (les dues tempestes) que l’espai fora-camp mostra i narra.

En afegit, la fórmula del mostrador/narrador fílmic fonamentada en 5 plans seqüència afecten la inferència del relat, en subratllar implícitament:

1. El retrobament traumàtic de la família Crain en el velatori de Nell (present/aquí) vs. la trobada familiar traumàtica dels Crain en el hall de la Hill House (passat/allí)
2. El paral·lelisme entre dos espais distints que, per als Crain, suposen com un ring.^[2]
3. La connexió entre dues temporalitats distants que, per als Crain, són indissociables.

Narradors secundaris i narradors delegats

Malgrat la forta presència d’aquest meganarrador, hi ha moments en què Flanagan es focalitza en diferents personatges. Per això, sembla que l'episodi compti amb segones veus narradores –o narradors delegats, tal i com anomenen Gaudreault i Jost). La veu (i la funció) dels narradors delegats dóna versemblança al relat, accentua el dramatisme de l’episodi, procura empaties i rebuigs,  funciona com una polifonia que consolida l’estructura narrativa del serial, alhora que n’esdevé el seu mid-point.

La ingerència de narradors delegats (o segons narradors) es fa possible a través de la veu, la gestualitat i la caracterització de personatges com el pare (Hugh), la germana gran (Shirley) i la petita, la Nell.

També val la pena remarcar la postura de David Bordwell pel que ateny al narrador fílmic: A Narración en el cine de ficción, l’assagista qüestiona si cal anar més enllà del procés narratiu per localitzar l’entitat que sigui la font de la narració i posa en dubte la necessitat de trobar la instància narrativa en un film de ficció. Entre d’altres arguments deixa anar que és l'espectador –amb la seva experiència i visió– qui construeix el narrador:

...