What's a microhistory

L’italià Carlo Ginzburg va naixerà a Turín el 1939 en una família d’intel·lectuals i defensors de la llibertat. El seu pare, Leone Ginzburg, a causa de les seves idees antifeixistes, i les seves arrels jueves i principalment per la creació d’un diari antifeixista secret, va ser encarcerat i torturat pels nazis.

Carlo es va doctorar en Filosofia a la Universitat de Piza el 1962 y el seu interès coma a historiador es va manifestar al escriure I Benandanti (1966). En aquest llibre es documenta a les “bruixes” com a practicants d’un ritual de fertilitat antic. Després d’això va exercir de professor d’historia moderna a la Universitat de Bolonia.

La seva metodologia per dur a terme la seva feina és molt peculiar ja que per mitja d’investigació de certs mites, documents, cartes, etc.  es capaç de reconstruir l’historia de la gent comú, modesta, normals i corrents, d’una època determinada basant-se moltes vegades en el més modest dels fets i dels detalls.  Ell sempre va  tractar de demostrar la ineficiència d’alguns de la metodologia històrica tradicional que es basava sobretot en l’estudi de personatges més “representatius o destacables” en relació al poder d’aquest. Aquest personatges només resulten ser una minoria, no són representatius d’una època determinada.

Forma part del que avui coneixem com a Microhistoria, una branca de la historia que analitza uns fets o personatges a partir de dades, que en qualsevol  altre estil de tractament de fonts d’informació passaria per alt. D’aquesta forma ell aconsegueix percebre realitats difícils de notar a través d’un anàlisi molt meticulós i detallat.  

La seva obra més destacada és El queso y los gusanos: El cosmo, según un molinero del siglo XV (1976) que reconstrueix la cosmogonia de Menocchio, un moliner camperol del nord d’Italia a partir de dos  judicis que li van impartir la santa Inquisició el 1583 y 1599, que acaba amb la seva mort a la foguera.

Els següents textos que presentaré ara, de diferents autors, faran tots referencia a aquesta obra de  Carlo Ginzburg, en la qual a través d’ella, aquests autors definiran que és la microhistoria per ells i com la utilitzen.

“Microhistoria: dos o tres coses que sè de ella” de Carlo Ginzburg (1994):

La primera persona en utilitzar la paraula"microhistoira" va ser un estudiós americà professor en la universitat de Berkeley anomenat George R. Stewart el 1959, quan va escriure Pickett's Charge. A Microhistory of the final charge at Gettysburg, obra en la qual analitza la batalla decisiva de la Guerra Civil Americana. Stewart defineix el gran moment apoteòsic de la gran última batalla. Si la batalla hagués acabat d'una manera diferent, guanyant els confederats,  podria haver influid en l'entrada d'Estats Units en la II Guerra Mundial i potser no coneixeríem el món de la mateixa manera que ara.

Al cap de pocs anys, el segueix el mexicà Luis Gonzáles introduint la paraula "microhistoria" en el subtítol de la sevamonografía "Pueblo em vilo. Microhistoria de San José de Gracia", al 1968. En aquests text microhistoria te el significat d'historia local escrita des de una visió qualitativa i no quantitativa. Per Braudel, "microhistoria" agafa un significat molt precís i negatiu. Es el mateix que "histoire evenementialle" que significa "historia tradicional". Per Braudel la microhistoria era menys interessant que la microsociologia i l'economia per separat.

La microhistoria italiana neix com a contradicció al model historiogràfic que es representaria cap a la meitat dels 70 . Un model que representaria el cim funcional i estructural. En el mateix moment l'aparició de Melanges, en honor a Fernand Braudel el 1973 va fer apareixera desacords i inquiatuts.  Aquests son els assaigs de Pierre Chaunu, Un noveau champ pour l'histoire serielle: le quantitaif au troisieme niveau i Historie et ethnonlogie de Francois Furet i Jacques le Goff.

Chaunu perlava dels grans problemes del món occidental. Posa en discussió la pròpia idea del desenvolupament i l'oposició als ideals Il·luminista. Furet va observar com el fenomen de la descolonizació mundial havia canviat el desenvolupament i el canci per la inercia i la inmovilitat. En els dos assaigs es refuten les teories de la modernització. Els dos suggereixen una refutació de les teories de la modernització i l'unió de l'historia i l'etnologia. Els dos acabaven refutan el paradigme braudelia.

A Francia aquest canvi a Europa , s'explica amb "nouvelle histoire" la historia de la mentalitat de Braudel amb la que atribuía una importancia marginal i ha aconseguit, sota el nom de Antroplogía histórica" amb un pes cada cop mes gran. Furet va proposar combatre l'etnocentrisme amb teories modernistes. Es va crear un element de convergència en el qual es volia repudiar l'historiogràfia etnocentrista i teleològica. Es optarà per seleccionar com a objecte de coneixement allò que es repetitiu i per tant apte per la enumeració seguint un pla cronològic i després un de temàtic. Gràcies això existeix una benefici homogeni i comparable en la particularitat dels documents. Però a Ginzburg això el porta a una visió contraria a la historia serial i per això es veu obligat a reduir l'escala d'observació. En Il formagio e i vermi el que pretén es narrar les transformacions dels buits de la documentació.

...