NIETSCHE

La veritat, segons Nietzsche

Si els conceptes són invencions, productes, doncs, de l’activitat creadora o de la capacitat inventiva de l’ésser humà, aleshores cal preguntar-se què hi ha abans dels conceptes, què és allò previ a la invenció dels conceptes – de la mateixa manera que amb Hobbes ens vam preguntar què hi ha abans de la formació de les societats civils: segons Nietzsche, la vida. I què és la vida?

Podem entendre-ho de múltiples maneres i posar-hi les paraules que vulguem: experiència immediata, sensació pura, efervescència instintiva, afecció irresistible, força devastadora, passió irrefrenable, voluntat de poder... En qualsevol cas, allò previ a la paraula i al pensament. La qüestió és que, segons Nietzsche, sense els conceptes, que ens permeten posar ordre a la realitat que experimentem amb els nostres sentits, ens trobem exposats al caos, oberts a patir múltiples afeccions, a ésser afectats de formes imprevisibles per les coses, del tot desprotegits i sense res que ens garanteixi la supervivència o la continuïtat de la nostra existència: patint i essent arrossegats per l’esdevenir cec i irracional de forces que és la vertadera realitat, pel canvi continu, instant a instant. I, de fet, qualsevol de les nostres vivències es caracteritza, segons Nietzsche, justament per això: ens desborda, ens arrossega, ens afecta profundament en el nucli més íntim del nostre ésser, que no és de l’ànima, sinó del cos – car és amb el cos que sentim.

En efecte, abans d’aprendre a aplicar conceptes, abans, fins i tot, d’aprendre a anomenar les coses i a posar paraules a la pròpia experiència, els humans, diu Nietzsche, ens trobem en la intempèrie, en una situació d’absoluta fragilitat i precarietat: som ésser insignificants en plena disponibilitat. Ara bé, en tant que humans, comptem amb una arma ben eficaç: la paraula, que ens permet distanciar-nos de la realitat, de la vida mateixa, i, fins a cert punt, establir el nostre domini sobre ella. Així és, i, de fet, ja ho havíem vist: quan vam distingir, a començaments de curs, el mite del logos, les imatges del conceptes.

Convé recuperar, ara doncs, aquesta distinció, ja que el propi Nietzsche la té molt en compte: què és el mite? És el dir de la imatge, dèiem. I què és una imatge? Segons Nietzsche, i a diferència del que havíem vist fins ara amb Descartes o Locke, les imatges no són simples representacions de coses que hauríem percebut amb els nostres sentits, sinó, més aviat, metàfores que produïm espontàniament i amb les quals expressem les nostres vivències més originals i individualitzades: són petites creacions espontànies, efímeres obres d’art, amb les quals donem expressió a les afeccions de la nostra sensibilitat. No hi ha, doncs, cap correspondència entre les imatges que puguem produir i la realitat mateixa: les metàfores ens permeten expressar les nostres experiències, certament, però sempre de forma indirecta. Ja ho havíem dit, de fet, això també: les imatges, en tant que lligades íntimament a l’experiència sensorial més immediata, no ens ofereixen orientacions fiables ni un coneixement cert de la realitat que ens envolta; com a molt, ens ajuden a sortir de la solitud de la nostra existència.

Dit això: què és, en canvi, el logos? És el dir del concepte. I què és un concepte? Ja ho havíem vist, també: els conceptes ens permeten reduir la complexitat d’allò real, desenvolupar-nos més fàcilment en l’àmbit quotidià, classificar les nostres experiències... sobretot, ignorar les particularitats de les coses i tot allò que posa en dubte l’ordre que pressuposem en la realitat mateixa... En definitiva, els conceptes ens permeten abstraure’ns de la realitat fins al punt de no veure’ns-hi afectats: per mitjà dels conceptes, que ens permeten fixar un ordre de les coses, ens oposem o ens resistim al canvi, a l’esdevenir.

Certament, els conceptes són eines per a la nostra supervivència, instruments útils per mitjà dels quals construïm el nostre propi món... però aquesta capacitat conceptualitzadora, si posa en evidència alguna característica de nosaltres mateixos, ens mostra Nietzsche, és la fragilitat de la nostra condició, la nostra debilitat essencial: la realitat ens sobrepassa i és molt més del que podem suportar; ens aclaparen tot de forces instintives, que no podem sostenir; no som capaços d’adaptar-nos al que s’esdevé al nostre voltant, d’acarar la riquesa d'allò real, i, per tant, necessitem adaptar el medi a nosaltres, empobrir-lo, encabir-lo dins dels nostres límits vulgars...

En fi, no hi ha dubte que Nietzsche sentia un gran menyspreu per l'home teòric, l'home que, presa del vertigen de viure, s'aferra desesperadament als conceptes: el filòsof, el científic, el polític... tots ells, diu Nieztsche, s'alimenten de quimeres, de fantasies conceptuals, s'aïllen de la vida per a dedicar-se a contemplar allò que anomenen "veritats", però que no són més que essències buides. En contrapartida, Nietzsche admirava l'artista, el poeta: l'individu singular capaç de mirar la vida a la cara, de suportar el torrent de forces vitals que travessen l'existència, d'obrir-se a l'esdevenir per a crear noves imatges, esclats efímers de bellesa, i de sostenir-se, també, en la topada amb el límit...

En tot cas (i en aquest punt, si escau, podeu posar-vos tan poètics com vulgueu), el que ens interessa de debò, però, és que entre el concepte i la vida no hi ha altra cosa que la imatge, de forma que tota pretensió d'eternitat i absolutesa no pot ésser considerada més que un auto-engany. De fet, aquesta és la clau de tota la filosofia nietzschiana: els conceptes són abstraccions fetes a partir d’imatges – recordem que no els apliquem directament a les coses –, però les imatges no són més que metàfores sorgides, “com espurnes en el xoc d’espases”, de les nostres vivències particulars – de la vida i de la voluntat de poder que ens travessa. Per tant, els conceptes, tot i que tendeixin a ser-ho, no poden ésser pensats com entitats absolutes, eternes, pures i universals: per contra, depenen radicalment de batalles concretes, de la lluita amb la realitat en què, de fet, una cultura i una societat s’embranquen en un moment donat. 

...