Antígona de Sòfocles

Antígona.

Antígona de Sòfocles, és una tragèdia grega estrenada a mitjans del s. V a.C, en un context històric on Pericles dominava la vida política, que presumiblement li va servir al seu autor com a model d’inspiració i, a la vegada, de crítica o reflexió. Perquè, com diu Bowra (2015:176) “Los poemas son en sí acontecimientos, pero a la vez son comentarios sobre los acontecimientos.”.

Aquesta obra de Sòfocles és, doncs, molt influenciada pel context històric de l’època en què va ser escrita, i no ens referim només al nou estadi polític atenenc, on s’ha deixat enrere un s. VI a.C. ple de tiranies per convertir-se a una polis democràtica (Domínguez Monedero, 2003:98), sinó en una sèrie de dualitats que tenen a veure amb tots els estaments de la vida atenenca, i de retruc, com veiem a l’adaptació teatral del director Emilio del Valle, extrapolable a qualsevol altre època de la humanitat. Antígona és la lluita del poder polític contra la moral i a la vegada de l’home contra la dona, de l’individu envers la societat; dels vius i els morts i dels Déus contra els homes.

Tot seguit profunditzarem en cada una d’aquestes dualitats, tanmateix considerem que val la pena fer un incís històric per mostrar la realitat grega de l’època, i com la cita de Bowra que hem mencionat pot ben bé ser certa. En primer lloc cal recordar que en l’època que Sòfocles va escriure la tragèdia (442 a.C.) Pèricles era el principal dirigent atenenc. D’una família amb gran tradició política, la gran diferència amb els seus predecessors (s. VI a.C.) va ser la seva fe en la democràcia i el convenciment que el poder havia d’estar en mans de tot el poble (Bowra, 2015:184) amb un objectiu per sobre de tots els altres, la grandesa d’Atenes. Domínguez Monedero (1999:165-167) explica molt bé el compromís de Pèricles amb el seu objectiu. Tenint en compte que, fins a mitjans de segle, la diferència de classe social determinava la participació ciutadana a la pràctica política, va establir una indemnització econòmica (misthos) amb l’objectiu de permetre a les classes més pobres la seva participació en la política i no només centrar-se en la seva pròpia supervivència.

Les bases de la democràcia són ben clares per Pèricles. D’una banda, per prendre una decisió que afecti al poble cal implementar una deliberació pública entre els ciutadans homes i el seu vot en una assemblea i els tribunals, i de l’altra cal garantitzar una llibertat privada pels individus però sempre en consonància amb certes limitacions lògiques en l’ordre moral, religiós i sobretot legal (Domínguez Monedero,1999:169-170). Si no es compleix la llei s’està, precisament, faltant a la pròpia llibertat que armonitza el procés col·lectiu. D’aquest ordre moral en parlarem abastament quan fem referència a les lleis no escrites en aquella societat.

És inevitable fer una comparació entre Pèricles i el dirigent de Tebas a l’obra Antígona, Creont, precisament perquè sabem que les tragèdies són una font artística inspirada en els events reals i, Sòfocles, contemporani de Pèricles, era força avingut a explicar els principis morals del comportament humà. En realitat aquest era un dels principals objectius de la poesia, lligat de la mateixa manera a la religió, obligat per les circumstàncies religioses que envoltaven aquella societat i una relació constant entre l’home i els déus.

Dit això, Creont, a Antígona és la figura responsable d’autoritat. No se’ns parla d’un règim polític concret, sinó de l’exercici de poder que fa el primer dirigent de la ciutat, com Pèricles a Atenes. Tot i això, les paraules i pensaments de Creont no van en consonància amb allò que Pèricles promulgava:

CREONT. —¿Per un altre, doncs, he de governar aquesta terra, o per mi?

HÈMON. —No hi ha ciutat que sigui d’un sol home.

CREONT. —¿La ciutat no pertany de llei al seu amo? (Antígona, 736-739)

En aquest sentit, però, ens trobem davant de la trama principal de l’obra, la dualitat confrontada entre el poder polític i el poder moral. Creont prohibeix el sepulcre de Polinices, el seu nebot, mort a mans del seu germà, a qui ell també mata, perquè considera que ha faltat amb el seu vincle a la ciutat. Antígona, pel contrari, amb la defensa del seu germà mort, considerant que té tot el dret de ser enterrat, representa el poder moral i els valors més familiars i religiosos que se’n desprenen, les lleis no escrites, i que a la fi se’ns mostra com un model d’heroi tràgic que transcendeix més enllà de la Grècia Antiga fins els nostres dies. La lluita d’uns valors individuals que s’enfronten —i derroten, com veurem— al poder.

En la caracterització de Creont de l’adaptació teatral de del Valle, ja veiem un personatge amb uns trets que fan indicar que s’ha optat per una escenificació d’aquest poder a mans d’un tirà. A uns moviments per l’escenari que mostren formes del tot autoritàries, s’hi uneix una vestimenta, amb una gorra militar i túnica, que recorda més un militar que un cap de govern ja sigui actual o de la Grècia clàssica. Un personatge que vol sentir-se respectat i qui des de bon principi, parlem de fets, actua amb superioritat i amb un despreci continu no tan sols cap Antígona sinó a tots els altres personatges. En aquest sentit la conversa amb el guàrdia és molt reveladora; per començar s’ha hagut de fer a sorts qui era el desafortunat que portés la nova que les indicacions de Creont s’havien ignorat, sabent com d’irat el tractaria. Però també crida l’atenció que, a mesura que els fets van succeint contràriament als seus desitjos, Creont esdevé la més gran imatge de poder desquiciat. Els moviments corporals que abans eren ferms, amb autoritat i poder, ara són ràpids, irats, sense autoritat. Es torna tan vehement i desquiciat que perd els papers, les formes de l’autoritat. Queda despentinat amb mitja camisa per fora els pantalons. Aquell que per sobre de tot vol ser respectat no sap com actuar quan es desafia el seu caprici. I flaqueja. És la visió inquebrentable del poder. D’alguna manera Sòfocles pren partit per Antígona. No s’expressa així en l’obra però és cert que, si le preguntem al lector, el villà de l’obra no seria pas ella.

Antígona, per la seva banda, manté un esperit en defensa dels seus ideals en tot moment, si bé és cert que en l’adaptació teatral es mostra d’una manera més

...