La socialdemocracia.

Causes de la crisi socialdemòcrata

[pic 1]

[pic 2]

1. Què és la Socialdemocràcia?

Per a poder entendre quines són les causes de la crisi de la socialdemocràcia, hem de mirar endarrere, per tal d’entendre que es la socialdemocràcia i quins són els seus orígens. A partir d’aquí tindrem una base que ens permetrà localitzar i desenvolupar quines són les causes de la crisi de la socialdemocràcia europea.

Per entendre que es la socialdemocràcia, hem de partir de la idea de que la ideologia socialdemòcrata es un revisionisme del marxisme. Un revisionisme és una reforma en profunditat d’un sistema o una tesi. Un dels principals autors que teoritzen amb la socialdemocràcia es Edward Bernstein, que publica l’any 1899 un llibre titulat amb el nom de Les premisses del socialisme.

La socialdemocràcia continua amb la idea de lluita de classes, però d’una forma diferent. Apareix un discurs més interclassista, que integra a les petites empreses i a petits propietaris agraris, que el marxisme havia deixat fora de la classe obrera. Tot i així tenen clar qui continua sent l’enemic, la burgesia industrial.

Modifiquen la teoria de la plusvàlua, que no la neguen però no la considerant universal tal i com feia Karl Marx. Defensen que els salaris depenen del mercat i que si un sector o empresa funciona, aquests salaris seran més alts.

Abandonen la idea marxista de que l’Estat és un instrument de dominació de classes. L’Estat democràtic segons Bernstein, permet deixar de banda la idea d’una revolució violenta i obra la porta a la domesticació de la propietat privada a traves de les lleis, ja que l’estat es un àrbitre i no un opressor. Per tant la idea principal de la socialdemocràcia és reformar el capitalisme dins del mateix estat capitalista.

2. Existeix una crisi socialdemòcrata?

La socialdemocràcia a Europa esta sumida en una crisi molt profunda. Dos fets que exemplifica aquesta crisi, són les derrotes electorals dels principals partits socialdemòcrates europeus i per altre banda la pèrdua constant d’afiliats, fet clau, degut a que ha sigut una de les característiques més importants d’aquests partits de tradició obrera, durant el S.XX. A continuació, presentarem les dades en perspectiva sobre el nombre d’escons i per altre banda sobre el nombre d’afiliats, de tres del grans partits socialdemòcrates europeus, que són el SPD alemany, els Laboristes al Regne Unit i per l’últim el PSOE.

 El partit més important i amb més tradició socialdemòcrata a Europa,  es el partit socialdemòcrata de Alemanya o més conegut per les sigles SPD. Aquest partit, ha anat perdent progressivament vots en els últims 10 anys. L’any 2002 en les eleccions federals, el SPD va aconseguir un total de 251 escons, que li van valdre la formació de govern encapçalat per Gerhard Schroeder, gracies a la seva coalició amb Els Verds. L’any 2005, van obtindré  un total de 222 escons, en les següents eleccions federals va obtenir 146 diputats i en les ultimes que van ser el 2013 va aconseguir remuntar fins els 193 escons, lluny dels 295 que van obtindré l’any 1998 o els 251 de l’any 2002. Per tant observem una progressió negativa.

En nombre d’afiliats el SPD encara presenta una progressió més negativa, a principis de la dècada dels anys noranta, el partit comptava aproximadament amb 2 milions d’afiliats.  A partir de 1998, va començar un procés de pèrdua constant d’afiliació. L’any 2003, el partit nomes comptava amb 650.000 afiliats i actualment les ultimes dades indiquen que el nombre d’afiliats actuals són 474.820. Per tant estem parlant de que en 17 anys, el SPD ha perdut més de mig milió d’afiliats.

El Partit Laborista britànic amb Tony Blair va aconseguir tres victòries amplies, els anys 1997, 2001 i 2005, on respectivament van aconseguir 418 escons, 413 escons i finalment 355 escons l’any 2005. En les eleccions del 2010, els resultats van ser desastrosos pel Partit Laborista, que va obtenir un total de 258 diputats i en les ultimes eleccions de 2015, els resultats van ser pitjors amb un total de  232 diputats. Per tant podem d’una progressió molt negativa.

En nombre d’afiliats, en la segona legislatura de Tony Blair el partit comptava en les seves files amb 400.000 afiliats i el mateix ex-primer ministre es va posar com a repte aconseguir 1 milió d’afiliats. Al final de la tercera legislatura, el nombre d’afiliats amb el que comptava el partit era de tant sols 1900.000. Cal senyalar que amb l’elecció del nou líder del Partit Laborista, Jeremy Corbyn s’han aconseguit en poc temps la suma de 50.000 afiliats, fet que dona esperança a aquest partit.

El Partit Socialista Obrer Español, també ha seguit la mateixa sort que els seus homòlegs europeus. El PSOE amb Jose Luís Rodríguez Zapatero, va aconseguir l’any 2004 164 diputats i l’any 2008 169 diputats. En les ultimes eleccions generals l’any 2011, el PSOE va treure un dels seus pitjors resultats en la democràcia, amb un total de 110 diputats. Per tant podem observar un progressió negativa i que en les pròximes eleccions, aquest mes de desembre de 2015, totes les enquestes apunten a que ni s’acostarà als resultats que va obtenir l’any 2004 i 2008.

El PSOE des de l’any 2008 ha anat perdent progressivament afiliats. L’any 2008 el partit comptava amb 600.000 afiliats i es calcula aproximadament que s’han anat perdent més de 200.000 afiliats. En l’etapa on Alfredo Pérez Rubalcaba era el secretari general del partit, es van perdre més de 40.000 afiliats. Un fet molt representatiu és que en l’actualitat el Partit Popular compta amb 800.000 afiliats, un xifra molt  superior a la del PSOE.

A partir d’aquestes dades, observem com la població ha culpat directament als partit socialdemòcrates de la crisi econòmica, que comença l’any 2008. El electoral veu com mal gestors de l’economia d’un país, als partits socialdemòcrates i veu per un altre banda com a bons gestors de la crisi als partits de dretes.

En els tres països que hem analitzat, actualment hi governen partits de dretes, com són el Partit Conservador del Regne Unit, el Partit Popular espanyol i per últim la Unió Demòcrata Cristiana Alemanya.

Per tant, podem deduir a partir d’aquests fets, que a Europa, no  hi ha hagut un canvi de ideologia en la classe obrera o classe mitjana, que els porti a defensar polítiques neoliberals que al cap i a la fi van contra dels seus propis interessos. Més aviat hi hagut un gestió pèssima de l’economia dels països que han portat al electoral a veure com a bons gestors de l’economia a partits de dretes. Es a dir, no es que la idea de socialdemocràcia s’ha quedat obsoleta sinó que més aviat els partits socialdemòcrates han desconnectat de la realitat i han anat tendint cap a posicions més pròximes al centre-dreta.

...