Presocratics Origen de la filosofia

Tema 1: Presocràtics

Origen de la filosofia

La filosofia neix entre el segle V i VI a les costes de Grècia i a l’Àsia menor com a conseqüència de ser un poble mercantil, a més de ser el resultat de la confluència de diversos factors com: la situació de la vida ciutadana com la política en la que es trobaven, la situació geogràfica... l’intercanvi comercial que va donar un canvi radicar i important amb la creació de la moneda i finalment l’intercanvi d’idees a través del llenguatge, el lloc on es reunien els primers pensadors va ser l’àgora que era la plaça pública a les ciutats.

L’inici d’aquest nou pensament comença amb el pas del mite al logos, es a dir, es passa d’un pensament arcaic que explicava a través de narracions, llegendes i poemes sagrats que els deus amb comportament humà eren l’origen de la existència i la causa de tot el que passava, a un tipus de pensament que comença a plantejar-se qüestions sobre el seu entorn i intentava a través de la observació i la experiència però raonant amb lògica explicar un fets i unes lleis que els rodejaven com per exemple la natura, es a dir, perquè plovia, quan sortiria el pròxim eclipsi, etc.  

El terme filosofia com segons es coneix, es a dir, l'estudi d'una varietat de problemes fonamentals sobre qüestions com l'existència, el coneixement, la veritat, la moral, la bellesa, la ment i el llenguatge sorgeix en els texts de Aristòtil, ja que ell es el 1r que parla en el seu llibre Metafísica. Però els precursors d’aquesta idea de filosofia van ser, els primers pensadors anomenats presocràtics o preplatònics on la preocupació fonamental era la naturalesa (físic/physis), el principi de les coses (arkhé) i la seva relació coherent percebut com una totalitat.

Els filòsofs de Milet

Tales de Milet (639 - 547 aC) va ser conegut per haver predit un eclipsi i haver crear un teorema matemàtic. A més es coneix com la primera figura del primer filòsof i del que va començar a significar la filosofia.

Vaja un mètode per calcular lectura de les piràmides per nombre que posaven el que va provocar els primers descobriments geomètrics ja que també va fer servir aquests càlculs per mesurar les distàncies de les naus al mar, una altra utilització que va donar aquests càlculs va ser poder orientar-se a través de les estrelles que es veien.

Tales a més de ser un científic també eren observador de la natura i un teòric de la política, un exemple va ser la seva proposta de que s'unissin diferents ciutats gregues de la Jònia i escriu un consell a la ciutat de Teos.

Segons tales l'arkhé és l'aigua.

Aquest pensament de tales va implicar dues coses importants: en primer lloc era que els déus ja no actuaven sobre la natura (physis) sinó que ella es regulava per si mateixa, i segona que l'ésser humà a través de l'observació i el seu pensament era capaç accedir aquests secrets que la natura tenia però sempre de manera activa el que va provocar que la natura es convertís en un objecte d'estudi i que la raó fos la manera d'accedir al seu coneixement.

Anaximandre (610 - 547 aC) és un filòsof que se li atribueix escriure el llibre de la natura, a més de ser el primer que va dibuixar sobre un tauler un mapa de la terra habitada, construir una esfera on es representaven alguns dels astres, va admetre la pluralitat de mons i l'etern moviment de les coses.

És el primer que va utilitzar el gnòmon, el qual és una peça que va fer servir per mesurar el temps i l'altura del sol a través de la seva ombra.

Segons Anaximandre l'arkhé és una substància il·limitada i indeterminada per la qual se separen totes les coses, és a dir, què és la substància per la qual es regeix tot ésser i tota natura, a més de ser el principi de la ment de les coses existents i la causa del naixement i destrucció del món.

Anaximandre diu que hi ha un ordre amb tots ja sigui en la natura com amb la moral.

Anaxímenes (586 – 528 aC) desenvolupa la comprensió racional de la phýsis en establir el procés natural (la rarefacció i la condensació) pel qual succeïen els canvis de la substància primària i donen lloc a la formació del món múltiple i divers. Es pot explicar tot el dinamisme de la phýsis i la seva estructura, es pot descriure l’univers com un conjunt ordenat de canvis quantitatius que s’operen mecànicament.

Com en Anaximandre, l’arkhé d’Anaxímenes és infinit en magnitud i en contingut, el considera com a principi i fi absoluts de tot el que existeix, el vincula a un moviment etern, l’identifica amb la divinitat, i estima que són parelles de contraris (calent i fred) el primer que es produeix en el procés de diferenciació cosmogònic.

Per a Anaxímenes, la formació successiva de totes les coses que integren la naturalesa a partir de la matèria primordial, té lloc per un doble mecanisme de transformació:

- per rarefacció (en virtut de la qual l’aire es converteix en foc), i

- per condensació (per l’acció del qual l’aire es converteix en vent, després en núvols, en aigua, en terra i finalment en pedres);

- A partir d’aquest primer procés es generaran, en successives transformacions, tots els éssers existents.

Els canvis i transformacions que es donen en el cosmos a tots els nivells tenen un caràcter mecànic basat en els fenòmens de la rarefacció i la condensació, els quals estan basats en una substància originària material i determinada.

Heràclit d'Efes (536 - 470 aC) va néixer millet, era aristòcrata i tenia una agressivitat verbal, una molt bona intuïció i llenguatge. Almenys va menysprear la saviesa popular i les opinions que tenien altres homes.

La seva realitat es fonamenta en els següents supòsits: la raó, és a dir, el logos era qui governa tots els esdeveniments a l'univers; l'home pot captar el logos a través de la psique (la raó, la ment i l'anima); i no me responsable és aquell que reflexiona sobre la realitat per descobrir tot el que oculta i ha d'adaptar una actitud ètica conforme a la legalitat còsmica.

Segons Heràclit, la seva reflexió filosòfica es dirigeix a descobrir l'estructura racional (el que uneix) de la naturalesa (logos subjacent en la physis) ja que la natura té un ordre comú, és a dir, la filosofia de Heràclit és la doctrina del logos (logos és la raó humana i la raó de ser que les coses, a més és la realitat i claredat a més de la intel·ligència i el progrés davant de tot allò que és fals).

Segons la seva filosofia el principi de totes les coses és el foc, ja sigui l'origen del procés de la formació del món o la matèria que produeix els canvis en la natura ja que la transforma per passar a una altra matèria. En conclusió l'autentica realitat de les coses és el moviment constant del logos, l'esdevenir. I per arribar aquests canvis ha d'haver una lluita de contraris, creant així l'harmonia que portarà a la justícia ja que res és estàtic.

...