A Guerra De Successió

rgaren un elevat grau de sobirania a Catalunya fins el 1714.

En l'actualitat, els partits o individus que es declaren catalanistes consideren que Catalunya, o els Països Catalans, són una nació i que en conseqüència mereixen un eleFinalment, un fet decisiu va decantar aquesta guerra en favor del bàndol borbònic. L'emperador Josep I va morir sobtadament sense fills: el seu hereu natural era son germà Carles. Quan "Carles III" d'Espanya va heretar la corona imperial austríaca, Anglaterra i els altres estats de l'aliança van decidir d'abandonar la guerra i deixar de donar suport al bàndol austriacista davant la possibilitat que el nou emperador pogués reunir una altra vegada els extensos territoris que havien constituït l'imperi de Carles V. Anglaterra doncs canvià radicalment d'actitud: abandonà el flamant Carles VI d'Àustria a canvi dels territoris de Gibraltar i Menorca que arrencà al Borbó. L'any 1711 Carles VI fou coronat emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i renuncià a la corona espanyola en la signatura del Tractat d'Utrecht. A canvi, als seus dominis s'afegiren els Països Baixos espanyols, el Milanesat, el regne de Nàpols i Sardenya. Felip V de Castella s'assegurava el tron d'Espanya i els anglesos aconseguien de tenir una important presència a la Mediterrània occidental.

A causa d'aquest tractat, els partidaris de l'arxiduc Carles al Principat i a les Balears van perdre tot suport internacional en llur resistència, que va anant reduint-se fins a quedar sols a Barcelona. La ciutat va caure a mans de les tropes filipistes l'11 de setembre del 1714 després d'haver estat assetjada, però la guerra no finalitzaria fins l'11 de juliol del 1715 amb la derrota de Mallorca. Finalment, amb l'aplicació dels Decrets de Nova Planta, les centenàries institucions pròpies foren abolides i els regnes que integraren l'antiga Corona d'Aragó van passar a ser regits segons les lleis i els costums de Castella, que esdevenien les de tot l'Estat espanyol a excepció de Navarra i el País Basc –que havien donat suport a Felip d'Anjou.

La derrota, a més, va iniciar una etapa de negació contra la personalitat catalana i de forta repressió del que representava. Els opositors més destacats al monarca van haver d'anar a l'exili o patir represàlies que anaven de l'empresonament i la confiscació dels béns propis a la pena de mort. Un dels pilars d'aquesta repressió era la repressió del català, en primer lloc prohibint-lo en l'Administració de justícia, o fins i tot en consells adreçats als corregidors de Catalunya, on se'ls instava directament a introduir el castellà.[2]

Aquesta política anticatalana va suscitar oposicions i resistències: guerrillers armats, però també resistència passiva com l'apel·lació a tractats internacionals

...