Ressenya de l'article invàlids, lletjos i freaks de Marta Allué.

Ressenya de l'article invàlids, lletjos i freaks de Marta Allué.

Invàlids, lletjos i freaks. Marta Allué. "Grup d'investigació en antropologia, filosofia i treball social" (GIAFITS). Universitat Rovira i Virgili. 11 de febrer de l'any 2012. Publicat per la Revista d'antropologia social.

Marta Allué ens introdueix en un text ple de reflexions, on des de diferents apartats (invàlids, lletjos, freaks i la mirada), ens mostra com la societat actua davant dels estigmes, els categoritza, els adjectiva i els jutja. Unes actuacions, que com diu la mateixa autora Marta Allué, "lluny d'integrar, accentuen involuntàriament l'exclusió i és un gran generador de desigualtat".

Freaks

Marta Allué, a l'inici de l'article ens fa una introducció de com la societat veu i etiqueta als freaks com a persones estranyes i rares, però, ens recorda també que aquestes persones no són ni d'un altre planeta ni d'un altra dimensió, ja què qualsevol de nosaltres o membres de les nostres famílies podrien ser freaks.

Allué confirma que l'autèntic freak és aquella persona morbosa, que pregunta, jutja i mira per voler indagar, no pas la persona que té alguna lesió, estigma o discapacitat.

M. Allué. "Nosaltres no creixem ni ens construïm sent invàlids, lletjos o freaks, sinó que això són qualificatius que se'ns atribueixen per part de les altres persones".

Per altra banda, en aquest primer apartat també es fa referència al concepte "monstre", relacionant-lo habitualment amb deformacions corporals. Per aquest motiu, les persones que associen aquestes transformacions com aspectes estranys les relacionen amb monstres.

Aquest concepte de la paraula “montre” s'exemplifica amb el cas d'en Quasimodo, una persona que pel seu aspecte crea rebuig, però que s'introdueix a la societat i d'aquesta manera trenca amb les etiquetes, els judicis, les diferències i els estereotips.

Invàlids

L'apartat que fa referència als invàlids, M. Allué ens explica com les persones quan coneixen algú, ja sigui una persona que tingui algun tipus de discapacitat o no, tenen la tendència de categoritzar-les i etiquetar-les segons les categories que aquestes persones coneixen. Una vegada tenen aquesta persona ubicada a una de les seves categories mentals, es passa a adjectivar-les.

Com a exemple, l'autora ens explica el cas d'un antropòleg que va patir una parpelleja. Aquest home, amb la seva cadira de rodes va anar a cridar l'atenció intencionadament de les dones quan passejaven pel seu campus universitari. Elles el somreien sense apartar la mirada i Murphy, l'antropòleg afirmava que tenia relacions més obertes amb elles ja què va descobrir que era perquè al anar amb cadira de rodes, el veien inofensiu per elles mateixes.

Lletjos

Lletjos, fa una relació entre els estigmes (marca o senyal al cos) i com la gent actua vers aquests. Ens parla d'aquelles persones que han sofert cremades a la cara o ha diferents parts del cos i com la gent se'ls actua al veure'ls. Aquests se senten observats, però defensen que són la mateixa persona, cosa que per les altres, no és així, ja que ells no ho veuen d'aquesta manera.

M. Allué afirma "quienes lucimos cicatrices ni somos traidores ni esclavos ni tampoco santos, pero como cualquiera de ellos somos distintos a la mayoria".

Relacionant amb aquesta afirmació de l'autora, el text fa referència a que a vegades les persones han de mostrar obertament el seu estigma quan aquest produeix una discapacitat perquè aquest sigui valorat d'una manera justa.

Mirar

M. Allué parla de les mirades que fa la gent, d'aquelles mirades morboses, aquelles mirades que jutgen, analitzen i fins i tot desafien. Fa una relació entre diferents cultures, on analitza com sovint, les minories ètniques (gitanos, magrebins, xinesos, subsaharians, llatins, etc.) no s'entretenen a fer judicis a través de les mirades, ja que molt sovint en aquesta societat són ells mateixos els que viuen sota l'estigma de la discriminació i per això

...