Como se da la La cultura del bou envolat

La cultura del bou embolat

És fàcil, per a qualsevol persona informada sobre els moviments pels drets dels animals, així com també sobre els últims descobriments científics encarats a la gestió del dolor –i les sensacions emocionals que se’n deriven– en els animals , de posicionar-se clarament contra tradicions com la del bou envolat, els correbous o fins i tot els circs que utilitzen animals en captivitat. Sembla ben bé que la munió de xifres i dades que tenim sobre com afecten totes aquestes pràctiques en els animals a nivell psicològic i fisiològic siguin una justificació abolicionista irrefutable. Però l’estigma general sobre aquestes pràctiques culturals, algunes ja il·legalitzades , pot suposar també un greuge per tots aquells ciutadans que les consideren part de la seva cultura, que reivindiquen aquestes activitats com a constitutives de la identitat nacional i que estimen, fins i tot irracionalment, les seves arrelades tradicions.

El problema del bou embolat conté dilemes filosòfics i de teoria cultural molt interessants, i que convé anar desgranant. D’entrada, se m’acut una pregunta: és el patiment dels animals un argument consistent per tal d’il·legalitzar o intentar abolir una tradició compartida per grups de persones, en diversos territoris, com a cultura? L’exposició de la problemàtica del patiment no és només exclusiva dels grups antitaurins o animalistes: un dels arguments més sentits per la part protaurina és aquella frase tan famosa de “el bou no pateix” –seguint aquesta frase, si es demostrés el contrari, l’argument quedaria inutilitzat. El patiment d’un altre ésser viu pot invalidar una pràctica cultural, doncs, encara que sigui popular i tradicional? No hem de dubtar en afirmar-ho. Qualsevol opinió que menyspreés el patiment o senzillament obviés l’estrès en els animals és completament especista, i per tant moralment contradictòria. Per fonamentar aquesta acusació em remeto a Tom Regan, filòsof antiespecista que ja als anys 80 entenia que, si bé no es considera una actitud ètica abusar i maltractar a casos marginals d’humans –amb deformitats, discapacitats o patologies psicològiques i físiques de gravetat que els ubiquen en estadis més baixos respecte a allò que històricament Occident ha anomenat racional–, tampoc podem donar per bo el maltractament d’animals no humans. En conclusió: que la dignitat intrínseca a l’existència, des d’una visió kantiana, no és només exclusiva dels humans, sinó de qualsevol subjecte-de-vida.

Un cop explicat el problema del patiment, potser un criteri massa utilitarista, ens trobem també amb una qüestió de Poder i de majories. En el cas dels correbous, i emparant-nos en el documental Amuertemorir visionat a classe, el cas planteja qüestions interessants per a una visió en filosofia pràctica. Fins a quin punt la majoria de catalans, representats en les seves institucions polítiques, poden legislar sobre uns costums compartits per una minoria de la població, com són els habitants de les Terres de l’Ebre? Veient com la cultura de la tauromàquia impregna molta part dels àmbits socials del territori, potser pequem massa tots plegats – i ara em refereixo a Boas– d’una visió massa etic, i ens cal escoltar la significació i la simbologia que en donen els seus habitants.

...