SUART MILL.

SUART MILL

1. UTILITARISME (desenvolupa la ètica)

Observa la conducta humana i ens diu que els homes realitzen accions bones perquè esperen que els produeixin plaer, perquè  en últim terme busquen la felicitat. La idea és que actuem bé perquè això ens fa feliços. Però en que consisteix aquest bé, o accions bones? El bé s’identifica amb l’ utilitat (allò bo és allò útil). Per això les accions útils són les que ens condueixen cap a la felicitat. Tot el desitgem o busquem és la felicitat. Les nostres accions morals sempre aniran encaminades a fer-nos feliços. Fins i tot perseguint la virtut el que estem fent és trobar un mitjà que ens condueixi a un únic fi: la felicitat.

Les ètiques utilitaristes parteixen d’aquest plantejament. La seva preocupació es determinar com s’aconsegueix la felicitat col·lectiva. El pare de l’ utilitarisme Bentham, va elaborar la teoria: l’ utilitarisme dels actes. Pensava que qualsevol acció moral havia de ser valorada per la utilitat del seu resultat i la felicitat col·lectiva s’aconseguia per la suma d’accions útils. Des d’aquesta perspectiva el valor moral d’una acció humana es mesura per les seves conseqüències.

Suart Mill es desmarca i reelabora la doctrina amb l’ utilitarisme de la regla. La felicitat col·lectiva no s’obté mitjançant la suma dels interessos particulars sinó que ha d’haver una normal general d’acció, una regla universal sota la qual queda sotmès el principi moral d’utilitat ( o principi de la màxima felicitat possible). Tota acció és bona en la mesura que tendeix a promoure la felicitat. L’ utilitarisme és una ètica eudemonista, identifica el bé amb la felicitat que s’entén com a plaer i absència de dolor i per tant esdevé una ètica hedonista.(amb l’autoconsciència i l’autoobservació dels nostres desitjos i accions veiem les conseqüències que en tenim en forma de sensacions)

-Distinció entre els plaers: no tots tenen el mateix valor, podem distingir qualitat i quantitat: Corporals(corporis i efímers, menjar) < intel·lectuals (la intel·ligència(desig de saber),la sensibilitat estètica(creació o gaudi de l’art) i sentiments morals(consideració vers els altres) són capacitats específicament humanes que ens proporcionen un plaer superior).S’ha de tenir en compte el tipus de plaer i desprès la intensitat, duració i extensió.
Ésser humà com a ésser progressiu: es diferència dels animals en la possessió d’unes facultats superiors i la possibilitat de desenvolupar-les i perfeccionar-les, perfeccionant-se a si mateix. Els plaers d’un animal no satisfan el concepte de felicitat que és possible en l’ésser humà; l’exercici d’unes qualitats més elevades ens produeix un tipus de plaer qualitativament superior i més valuós. Prova empírica: pregunta quin és el tipus de plaer més desitjable a persones que han experimentat els dos tipus, i donen prioritat a la forma de vida en què s’exerciten les facultats superiors. Alguns opten pel bé(felicitat) més pròxim i immediat, sabent que és menys valuós i demostren que són incapaços de gaudir dels superior. Si no cultiven una cultura intel·lectual esdevenen addictes a plaers inferiors. El saber permet conèixer els límits i les possibilitats de la felicitat.
-Cap ésser no es canviaria per un animal que tingués tots els seus plaers satisfets, específicament humana. Aquesta és precisament la diferència entre el que anomena acontentament que implica una felicitat individual i egoista, no moral, i la verdadera felicitat social, col·lectiva i vinculada a un sentiment comunitari. Autèntica felicitat relacionada al fet de gaudir solidàriament.
-La regla utilitarista ha d’estar basada en la dignitat humana, que es la causa de l’elecció d’aquesta forma de vida que constitueix un mode d’existència superior. En virtut de la dignitat tothom ha de tenir la possibilitat de perfeccionar-se per desenvolupar la seva individualitat i aconseguir el camí propi cap a la felicitat.

L’ètica s’ha de fonamentar en una regla que contempli aquests elements i això es compatible amb el criteri utilitarista d’aconseguir la més gran felicitat pel màxim nombre de persones. Procés de millora contínua a mesura que la societat i l’ésser humà es vagin perfeccionant.

Altres pensen que la felicitat és alguna cosa inassolible. La felicitat (bé suprem i fi últim) no és un estat d’entusiasme continu, sinó moments ocasionals d’una existència feta de pocs dolors i poc duradors. Els elements d’una vida feliç són un equilibri entre tranquil·litat i excitació i per aconseguir-ho es necessiten uns requisits intel·lectuals (desig de saber) i morals(interès pels altres: simpatia). La individualitat és un dels principals elements de la felicitat humana, del progrés individual i social.
Causes d’infelicitat: falta de cultura intel·lectual i egoisme.
Prova empírica que la felicitat és l’única cosa desitjable com a fi: tota persona desitja la felicitat per tant la felicitat de cada persona és un bé per ella mateixa  i la felicitat general és un bé per a la suma de totes les persones.

L’interès personal és compatible amb el social: per l’ utilitarisme el que és important són les conseqüències de les nostres accions, sobretot si tenen un gran abast públic, o limitades a l’entorn més proper.  Que permeti a les persones implicades un benefici i alhora no perjudiqui a tercers. El bé i el mal s’han de determinar a partir de les conseqüències que produeixin accions concretes. Ser virtuós es viure sense felicitat, desprendre’s d’un plaer encara’t només a un mateix, però només té sentit si fa augmentar la felicitat general(hedonisme universal)

Mill defensa l’existència d’un sentiment moral natural i adquirit a partir del contacte amb l’altre(predisposició de sentir-se bé o malament si la resta es troben bé o malament). Si aquests sentiments es desenvolupen(gràcies a la simpatia, l’estat social i el sentiment d’unitat) acaben sent consciència moral. (obligació moral: no perjudicar als altres i defensar-los d’ofenses)
L’estat social brolla de la cooperació amb els altres; si realment és una societat igualitària, implica tenir en compte els interessos de tothom, i així va augmentant la predisposició de cooperar. Al final la consideració del bé aliè sorgeix espontàniament con un sentiment natural i necessari. La simpatia social, de convergència entre el bé social i el propi, avança amb la millora de l’ésser humà i el grau de civilització. Aquest sentiment d’unitat s’aconseguiria i seria la força vinculant que sustentaria el principi d’utilitat(La major felicitat per al major nombre de persones) si s’inculqués des de l’educació. S’ha de fomentar sempre que no limiti la llibertat o les possibilitats de desenvolupament de la individualitat humana, sinó tindríem una ciutadania uniforme.

...