El trabajo de Jesús Moncada

L'obra de Jesús Moncada presenta elements lingüístics del català de la franja de ponent, del català parlat en territoris que administrativament pertanyen a la comunitat aragonesa. És el català occidental, concretament el seu subdialecte nord-occidental. Jesús Moncada ha nascut a Mequinensa (Baix Cinca, Saragossa), una població de la franja aragonesa, en la qual el català ha estat una llengua ben viva.

Quines característiques presenta aquest dialecte?, us preguntareu. Aquí en veureu algunes. Aprofitem un programa de Roger de Gràcia, Caçadors de Paraules, que van fer ja fa uns dies, per conèixer una mica aquesta parla. Us anirà bé per situar-lo. Aquí teniu l'enllaç:

Resums dels contes de El cafè de la Granota, de Jesús Moncada, fets per l’alumnat

1. Un barril de sabó moll

En Pere Camps, patró d’un llagut, donava ordres per descarregar uns barrils de sabó que hi havia al port. Per fer-ho va ordenar a un dels seus peons, en Florenci, que portés el barril a la botiga d’Adelaida, que es trobava al final d’un carrer que feia pujada en línia recta. El dia anava enfosquint, la gent del poble recriminava a en Florenci que no plantés cara a en Pere. Va començar a ploure i tothom va anar a buscar refugi, quan de sobte es va sentir un soroll com un tro. Tots van mirar què havia passat i van veure que el barril de sabó havia xocat al bar d’Alexandre i s’havia convertit en escuma. Ara el dubte era com se li havia escapat a en Florenci el barril, si va ser per cansament o perquè, com que estava empipat, el va deixar anar en el precís moment que pujava pel carrer en Pere Camps, el despòtic patró. (Resum de Sergi Cunillera)

2. La Plaga de la Ribera

En Jeroni Sales i Santapiga és l’agutzil de la seva vila des de fa trenta anys, i li envia una carta al director de la presó de Lleida en què li explica el que el preocupava.

Feia temps que es parlava d’enderrocar la casa de la Vila i construir-ne una de nova, fins que un dia, en una reunió de l’Ajuntament el paviment del saló d’actes va cedir, i aquí van començar les obres.

El primer que calia per enderrocar-lo era buidar l’edifici, així que van fer lots amb tot el que hi havia dins, i els van anar repartint entre els regidors i els funcionaris. A en Jeroni li van tocar uns capgrossos, un arxiu, i, entre d’altres coses, un presoner, anomenat Valerià, àlies la Plaga de la Ribera.

En Jeroni i la seva dona, l’Elisenda van passar els primers dies amb l’ai al cor, per por que en Valerià fes alguna malesa o s’escapés. Però, a poc a poc, el van anar sentint com un més de la família. A vegades en Valerià li explicava al Jeroni els seus intents per arribar a convertir-se en un delinqüent de fama internacional, però, desgraciadament, aquests intents eren infructuosos.

Per aquest motiu en Jeroni li escriu la carta al director de la presó, per demanar-li si en Valerià podria anar allà per rebre classes particulars d’un criminal de veritat. (Resum de Berta Ballesteros)

3. Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana

El cronista explica l’enterrament més recordat i conegut de la història de la vila, el de l’oncle Nicolau, un home molt estimat a la vila, que, malauradament, i per causa de la malaltia de la germana del mossèn, es va haver celebrar el mateix dia i a la mateixa hora que se celebrava el partit més important de la temporada contra els de Masos de Cinca.

La majoria de gent de la vila es va perdre el partit per tal d’assistir a l’enterrament, des d’on escoltaven els gols i els xiscles dels aficionats, intentant resistir la temptació d’abandonar l’avorrit discurs del rector de Vallperdiu, substitut del mossèn de la vila), per tal d’anar a veure com evolucionava el partit de futbol.

Vint anys després de la mort de Nicolau Vilaplana, algunes persones no han acabat de pair aquesta coincidència i alguns ho retreuen al fill gran de l’oncle Nicolau, ja que, per culpa de l’enterrament, es va perdre la victòria de l’equip local, encara que ell no en tenia cap culpa. D’aquest partit en queda una fotografia al cafè del poble, que és la causant d’aquesta evocació. (Resum de Roger Negredo)

4. Paraules des d’un oliver

El personatge principal, un lladregot poca vergonya, es disposa a robar una abundant collita d’olives, quan de sobte, apareix l’Isidre, el botiguer i propietari de les oliveres. És enxampat enfilat dalt d’un arbre, i explica que les seves intencions eren bones i no vol que hi hagi cap malentès, ja que segurament la seva dona s’ha oblidat d’informar-lo sobre la seva humil tasca.

El personatge explica que estava amoïnat perquè li passés la temporada de collita i havia decidit fer-li un favor abans que se li fessin malbé.

Però, la història del lladre no convenç l’Isidre, que el treu fora colpejant-lo amb un bastó, malgrat haver-li recordat que havien lluitat plegats a la batalla de l’Ebre. (Resum de Patrícia Aransay)

5. Informe provisional sobre la correguda de l'Elies

Aquest relat narra en tercera persona els pocs minuts de l'Elies corrents des de casa seva fins a El Cafè del Silveri, on para la línia d'autocars que van cap a Lleida. El cronista vol saber l'hora i la ruta que fa l'Elies preguntant als veïns, els quals donen informació contradictòria fins que, finalment, arriba a saber quin camí va seguir i, el més rellevant, per què corria d’aquella manera.

L'Elies corre per dir al conductor de l'autocar que no cal que li porti el medicament que li havia encarregat per a la seva dona que, segons el metge, estava a les acaballes i no podria durar gaire més amb vida. L'home es vol estalviar els diners de les medecines ara que ja no hi ha res a fer perquè se salvi.

Aquesta història quedarà fixada en la memòria del poble ja que tothom el va veure fent aquesta gran correguda. Expressions que apareixen en el relat com “tenia una calaixera plena de bitllets de mil”, “no calça mai sabates [...] ja que les que duia el dia del seu casori les havia emprat (‘fer-se prestar’) a un cosí” o “racionava a la muller fins i tot l’aire que respirava”, que són dites pels seus conveïns, parlen de la gasiveria d’aquest personatge, més que no pas del seu caràcter pràctic. (Resum d’Alejandro Fontán)

6. Futbol de Ribera

En el Cafè de la Granota, una fotografia del 1958, on surt l’equip de futbol de la vila d’aquells temps, dóna peu a Cristòfol, a explicar-li al cronista la següent història:

Abans de la Guerra Civil, una riada del riu Segre va devastar l’hort de Ramon de Tamariu, situat a la punta de la vila on conflueixen l’Ebre i el Segre. Quan l’aigua es va

...