Antígona de l’autor Sòfocles

INTRODUCCION

En primer lloc, aquest mite forma part de l’autor Sòfocles. De la seva enorme producció, no obstant això, es conserven en l'actualitat, a part d'alguns fragments, tan sols set tragèdies completes: Antígona, Èdip Rey, Àiax, Les Traquinias, Filoctetes, Èdip en Colona i Electra.

La seva tragèdia presenta els deures contrastats, de solitud de l'heroi, de sofriment humà, físic i moral, però sempre des de l'admiració per l'home i la vida. La seva obra és també una reflexió sobre els comportaments del poder en la seva època, sobre l'organització política que no sap desprendre's dels llaços de la guerra, de les guerres que Atenes emprèn o sofreix en el seu temps i de les estranyes lleis que la regeixen.

Aquest mite de l'obra de Sòfocles està basada en un mite pertanyent a la cultura de l'Antiga Grècia. Aquest mite es fonamenta en la tradició que tenien en l'antiguitat de rendir-li culte a un cadàver perquè passés al món dels morts. La importància al ritu dels cossos difunts era molt comú en la literatura grega.

CONTEXT

Es va representar probablement l'any 442 abans de Crist. Estem en el cicle tebà, en un moment posterior al que narren Edipo Rey i Edipo en colono. Després de la mort d'Èdip, els seus fills homes (Etèocles i Polinices) es disputen el domini de tebas, quedant el primer al comandament de la ciutat. Arran d'això s'entaula una guerra fratricida escenificada per Èsquil en Els set contra Tebes el qual acaba amb la mort de tots dos germans (un a les mans de l'altre). Creont (oncle d'Èdip) s’encarrega de dirigir la ciutat. Es mana celebrar el funeral per Etèocles i prohibeix que es doni sepultura a Polinices com a càstig per haver atacat la ciutat (que un cadàver quedés sense enterrar es considerava un càstig d'extraordinària gravetat). L'obra de Sòfocles comença en aquest moment i des d’aquest punt comença tot el desenvolupament de l’obra.

RESUM

Antígona es lamenta al costat de la seva germana Ismene per les pèrdues dels seus germans Polinices i Etèocles, els quals van morir en una batalla entre tots dos pel tron de Tebes. Creont, el nou rei de Tebes i oncle d'Antígona, ha ordenat que no se li doni sepultura a Polinices. D'aquesta manera, el seu esperit vagarà per la terra. Davant aquesta situació, la protagonista pretén salvaguardar el deure familiar enfront del deure d'Estat i, malgrat les recomanacions de Ismene, decideix rendir-li culte al seu germà i donar-li sepultura. Aviat, el succeït arriba a les oïdes del rei. Aquest decideix manar a capturar al culpable del fet, qui pagarà per desafiar les lleis de l'Estat.

Més endavant, la protagonista és capturada quan intenta enterrar de nou el cos del seu germà. Davant el rei, Antígona confessa el “delicte” i tracta de salvar a Ismene, acusada de còmplice. Hemón, fill de Creont i promès d'Antígona, intenta per tots els mitjans el perdó del seu pare. Tiresias adverteix al rei que el cadàver de Polinices ha de ser enterrat, ja que simbolitza el malestar dels déus. També li diu que ha d'alliberar a Antígona. Creont ho acusa d'engany i el vident s'enfada i li adverteix de la futura pèrdua del seu fill. Un missatger entra a palau per a informar de la mort d'Antígona, el cos de la qual penjava del vel de les seves noces. També notifica la mort de Hegón a la seva mare, el qual va perdre la vida en intentar d’apunyalar al seu pare després de la mort de la seva estimada.

Finalment, el rei torna al palau carregant amb el cos del seu fill. Allí descobreix que la seva esposa també s'ha llevat la vida i es lamenta i es culpa a si mateix pels fets.

ANALISIS

Una de les grans dicotomies d'aquesta obra de Sòfocles es dona per l'enfrontament entre moralitat i divinitat. Cadascun d'aquests aspectes està representat per dos personatges essencials en l'obra:

• Antígona, com a símbol i defensora de les lleis divines, els actes de les quals es mouen pel respecte als déus i l'amor a la família.
• Creont, com a home d'Estat que sent l'obligació política i l'ordre de la ciutat estan per sobre de tot.

El conflicte entre Antígona i Creont és el més important de l'obra. Antígona defensa aquestes lleis que, encara que no estan escrites, es mantenen vigents des de temps remots. Per a ella, honrar als déus ha d'estar per sobre de tot, el camí de l'amor és el que les deïtats desitgen. No obstant això, triar la llei de l'Estat és seguir els desitjos de la humanitat. Antígona prefereix morir havent sepultat al seu germà perquè, als seus ulls, aquest és el camí de l'amor, el que desitgen els déus de “baix”.

...