Resumen por capítulos, el Príncipe, Nicolás Maquiavelo

ME: El que penso que els altres pensen de mi.

El llenguatge és un vehicle que utilitzem els individus per a traduir la realitat objectiva en subjectiva i viceversa.

Socialització secundària, interiorització d’uns submóns institucionals o fonaments en les institucions. El seu abast i les seves característiques vindran determinats, per tant, pel grau de complexitat de la divisio del treball, i de la consegüent distribució social dels coneixements.

Sempre parteix de la socialització primària, mai es construeix una realitat subjectiva del no-res.

No hi ha càrrega afectiva o d’identificació necessàriament, a no ser que es vulgui transformar la realitat subjectiva de l’individu.

La separació entre aquestes dues fases és molt important durant la infantesa, buscar ‘’edisme’’; activitat adecuada per a cada edat.

Adolescència: les persones ens socialitzem i rescialitzem contínuament al llarg de les nostres vides. Qüestions que es consideraven que formaven part de l’etapa adulta poden experimentar-se n l’adolescència, i alhora en l’etapa més madura es poder tenir vivències per primera vegada que eren atribuïdes a l’adolescència.

Institucionalització: El constructivisme social. El procés d’autoproducció de l’home és sempre un procés social. Hi ha tantes maneres d’esdevenir i d’ésser humà, com cultures. Vida quotidiana = rutines = institució. Formació d’institucionalització mitjançant procesos rutinaris.

Realitat: sèrie de fenòmens externs  als subjectes i el coneixement és la información respecte de les característiques d’aquests fenòmens. Aquests dos elements es troben íntimament relacionats.

Externalització: l’ordre social és un producte de l’activitat humana, una permanent producción de l’home. Aquest ordre social es crea a partir de dos mecanismos, per gènesi (origen humà) i per existencia (l’ordre existeix si existeixen aquestes persones).

Objectivització: Ës el procés que converteix els productes de l’activitat humana en quelcom aliè a ella. Aquest procés inclou: legitimació i institucionalització. Institucionalització: repetició d’una accio. Legitimació: coneixements i normes que justifiquen les institucions.

Internalització: És la nostra assumpció subjectiva d’aalguna cosa que ens ve donada des de fora i ens apareix com a objectiva tot i que, en realitat, és una construcción subjectiva d’altres persones.

...