Cándido De Voltaire

Càndid o l’Optimisme , de Voltaire

Càndid o l’Optimisme és una novel•la de Voltaire (1694-1778), escriptor francès que destaca per ser un dels filòsofs més importants i influents de la Il•lustració. En aquest sentit, Voltaire, com a bon il•lustrat, destaca per ser molt crític (i burlesc) amb l’Església i amb tot el que ella representa. Rebutja, en primer lloc, el caràcter paternalista de l’Església que, en la seva acció controladora i opressora, no deixa madurar a l’home, no el deixa pensar per si mateix ni tenir idees pròpies que s’allunyin de les defensades per ella: idees, segons Leibniz, allunyades de la realitat i que promouen l’immobilisme. En aquest sentit, Voltaire també es mostra molt crític amb la metafísica en general (i, per extensió, l’intent de racionalització de Déu), acusant-la del mateix. En particular, Voltaire és un acèrrim detractor de l’Optimisme Metafísic proposat per Gottfried Leibniz (1646-1716) i perfeccionat per Christian Wolf (1679-1754). L’Optimisme Metafísic afirma que el món en què vivim és el millor dels mons possibles, en tan que no es pot concebre que Déu, que és bo, no hagi creat un món bo. En aquest sentit, diria Leibniz, tots els mals del món són sols mals aparents, en tan que en realitat són la causa de béns majors; béns que, per la nostra raó limitada, no podem conèixer, però que converteixen el nostre món en el millor dels mons possibles. Voltaire, com ja s’ha insinuat prèviament, critica aquesta teoria filosòfica per irreal, ingènua i inútil per la vida quotidiana.

En aquest sentit, l’obra Càndid o l’Optimisme caracteritza totalment l’essència de Voltaire. En ella, Voltaire explica, amb un sarcasme punyent, les desgràcies que li ocorren a un jove (Càndid) convençut que l’optimisme és la teoria vertadera. Aquest, a mesura que volta pel món (i va acumulant desgràcies a la seva esquena), va abandonant progressivament la teoria filosòfica que assegura que tot en el món és (o acaba essent) per bé. D’aquesta manera, Voltaire utilitza, encara que de manera implícita, un recurs genial que redueix l’Optimisme metafísic a una teoria per nens. En quin sentit? Doncs insinuant que solament qui no ha viscut (qui no ha viatjat, qui no ha patit, qui no ha sentit) pot defensar l’optimisme, en tan que viu totalment aïllat de la realitat. Per altra banda, afirma (mitjançant la història que explica) que si hom viu no pot fer més que dubtar d’aquesta teoria, en tan que els fets es sobreposen a les idees.

Així doncs, Càndid, el jove a qui li ocorren les desgràcies, encarna aquesta crítica punyent i devastadora. Aquest, al principi ignorant, sense experiència, accepta a cegues la doctrina metafísica ensenyada per Spangloss , el seu mestre. Tot i això, quan el baró de Thunder-ter-tronk expulsa Càndid del seu castell (per haver besat la seva filla Cunegunda, de la qual Càndid estava enamorat), Càndid es veu empès (a contra voluntat) a viure un sense fi d’aventures que, de forma majoritària, acaben en desgràcia. Càndid, doncs, de desgràcia en desgràcia, es va adonant poc a poc que no és possible que aquest món sigui el millor dels mons possibles i, per extensió, es va qüestionant

...