El Coneixement Com A Saber.

El coneixement com a saber.

El coneixement és una creença de la quan estem segurs, però que a més, podem provar. La possibilitat de justificar racionalment alguna cosa, és el que caracteritza el coneixement, D’aquesta manera la creença deixa de ser merament subjectiva i passa a ser coneixement objectivament verdader, és a dir acceptable per a tot. Així que per tal que una creença passi a ser un coneixement s’ha de poder demostrar i argumentar. Una creença pot ser d’ús dubitatiu, és a dir que expressa que no estem realment segurs de la veritat i tenim dubtes sobre el seu compliment com per exemple quan diem: crec que vindrà el Joan, però no ho sé segur. Però també pot ser d’ús assertiu, en aquest segon cas parlem de creença quan estem segur d’alguna cosa encara que no tinguem proves suficients per demostrar-ho, aquesta falta de justificació és el que distingeix les creences de l’autèntic coneixement. En canvi l’opinió és una apreciació subjectiva de la qual ni estem segurs ni la podem provar davant dels altres, un opinió acostuma a ser una valoració de la realitat, o de com hauria de ser, que es basa en els nostres interessos, creences, desitjos... però normalment no recolza raons contundents. Des de l’Antiguitat es distingeixen dos tipus de coneixement o saber, per una part trobem el coneixement teòric, aquest està constituït per totes les informacions que descriuen i expliquen el món natural i social que ens envolta. És un saber contemplatiu i desinteressat que sorgeix pel simple desig de coneixement, i no pas per garantir la nostra supervivència o benestar, tot i que certament acostuma a contribuir-hi. Per altra part trobem el coneixement pràctic, aquest coneixement no és una explicació o descripció del món, sinó un saber-hi actuar, ja sigui en la manipulació de l’entorn, en la producció de béns, en l’elaboració d’obres d’art o en la determinació de l’acció correcta, és a dir, és un saber fer en tots els àmbits.

Pensament, llenguatge i realitat

L’alt grau de saber teòric que ha assolit la humanitat seria impensable sense el llenguatge. El llenguatge participa de manera decisiva en la comprensió de la realitat. A més, a través del llenguatge rebem la majoria de les informacions que configuren els nostres coneixements més elaborats, això se’l denomina adquisició del coneixement. La humanitat ha inventat mecanismes per a emmagatzemar i divulgar la ingent quantitat d’informació que posseeix. Gràcies a això, no cal que cada nou individu comenci de zero i adquireixi per pròpia experiència tot el saber que la humanitat ha anat acumulant al llarg dels segles.

Des de la lingüística es considera que el llenguatge és la facultat humana de comunicar-se mitjançant un sistema de signes. El llenguatge presenta dos característiques, per una part és arbitrari i convencional i per una altra és articulat, i per tant, creatiu.

Per a construir un concepte hem d’abstreure de la realitat i prescindir de les diferències superficials. Mitjançant aquest procés d’abstracció, reduïm, ordenem, i classifiquem la multiplicitat de les percepcions del voltant en conceptes universals, en aquest procés estem dotant el pensament amb la seva matèria primera. Els conceptes o les imatges mentals ens permeten pensar.

La relació entre llenguatge, pensament i realitat és indiscutible. El signe lingüístic i les paraules es descomponen en tres plans, significant, és a dir successió de fonemes i, per tant, pertanyent a l’àmbit lingüístic. Significat, idea o concepte associat a un significat i, en conseqüència, propi de l’àmbit del pensament. I referent, objecte, qualitat, procés, etc., al qual ens referim i que, conseqüentment, pertany a l’àmbit de la realitat. Entre el llenguatge parlat, l’escrit i el pensament es poden canviar les paraules, però el pensament és el mateix que la realitat.

3 Teories de la veritat.

La distinció entre realitat i aparença ha estat objecte d’un allarga polèmica en la història de la filosofia, Sovint ha predominat la concepció que considera les aparences com a ocultacions de la realitat. Segons això, les coses que veiem no són tal com semblen, s’ha considerat que les aparences ens enganyen i oculten l’autèntica realitat, ja que no ens deixen veure com són realment les coses. La veritat s’identifica amb la realitat autèntica, en oposició a la realitat aparent, és a dir, els fets vertaders són els fets autèntics, enfront dels aparents o enganyosos.

La veritat no s’atribueix tan sols a la realitat, sinó sobretot a les afirmacions que en fem. Si l’entenem d’aquesta manera, la veritat seria una propietat que poden tenir les nostres proposicions. Pel que fa a la veritat de les proposicions que afirmen alguna cosa dels fets i esdeveniments del món, hi ha diverses teories. En primer lloc la veritat com a conseqüència, aquesta considera que una proposició és vertadera quan hi ha una adequació entre el que la proposició expressa i la realitat a la qual es refereix. En segon lloc, la veritat com a coherència, aquesta considera que una proposició es vertadera si no entra en contradicció amb la resta de proposicions acceptades. I en últim lloc la veritat com a èxit que considera que una proposició és vertadera quan és útil, i per tant, condueix a l’èxit. La veritat o la falsedat d’una proposició coincideix amb les conseqüències que resultin d’aplicar-la. Una proposició és vertadera si la seva posada en pràctica té resultats positius; en canvi, una proposició falsa és aquella que té

...