José Mujica

José Mujica, un exemple a seguir

En aquest assaig, us vaig a exposar el motius pels quals crec que José Mujica, president d’Uruguai, hauria de ser un model a seguir arreu del món, gran polític, millor persona, però, perquè les seves idees polítiques haurien de ser imitades?

En primer lloc vaig a comentar algunes dades relacionades amb la vida i els orígens del senyor Mujica i després parlaré del seu model polític. José Mujica, president de la república d’Uruguai, va nàixer en un barri pobre, ha crescut en un entorn on s’han defensat els sindicats i la classe treballadora i també està molt vinculat amb el camp gràcies a l’ofici dels seus avis. José.M, tot i que no va matar a ningú, va formar part d’una guerrilla, va ser empresonat i va viure en molt males condicions, cosa que el van fer embogir una miqueta i el va fer reflexionar molt sobre la vida, la mort i la soledat. Forma part del anomenat “Frente Amplio”, format per petits grups polítics d’esquerra i ha estat, diputat, ministre, senador i ara president.

Aquest senyor és un exemple a seguir, no és la imatge que tots tenim al cap d’un president, és una persona molt mundana, molt expressiva, clara i oberta. Té molta afinitat pels pobres, és un home que viu de forma austera, prioritza els elements que són realment importants i no simpatitza amb la vanitat.

A continuació em vaig a basar en una entrevista feta per Jordi Évole i una sèrie de dades biogràfiques per tal de donar arguments i també citaré algunes frases dites pel pròpi Mujica per a deixar clar la diferència entre aquest polític i els polítics de la resta del món.

En primer lloc, Mujica tot i tenir una casa presidencial, viu en una petita caseta familiar poc luxosa. Potser això pot estranyar a la gent però jo crec que això és culpa dels altres presidents, la majoria de la població viu amb molts menys luxes que un polític, els presidents passen a viure com viu la gran minoria formada per gent amb diners i poder. Tal com diu José. M, “Las repúblicas vinieron para subscribir un concepto, nadie es más que nadie”. Personalment hi estic totalment d’acord, una posició de superioritat no servirà de res a l’hora de unir un poble i pensar que és el millor per a tots, si no saps com som, si no ens entens, com pretens que milloréssim? El senyor Mujica, viu com la majoria, ell coneix la situació real del país, forma part del poble, això li proporciona una visió realista de la societat que molts presidents no tenen i que és vital per a prendre decisions. Crec jo que el distanciament d’un president respecte la societat provoca un gran sentiment de rebuig, aquí a Catalunya hi tenim un exemple molt clar. Els catalans no ens sentim escoltats, per això hem decidit separar-nos.

Segons Mujica és millor viure amb el just i necessari, viure amb sobrietat, m’agradaria insistir amb aquesta paraula i no utilitzar la paraula austeritat ja que el president afirma que és un mot que els europeus han “prostituït”. Analitzant el seu estil de vida, tal com diu ell, hi ha més de 40 funcionaris cuidant una casa presidencial on no hi habita cap president, jo crec que això és absolutament ridícul. Realment hem d’arribar a aquests extrems? Els presidents són persones elegides democràticament, som nosaltres, el poble, qui els escollim. Quin dret tenen a viure amb tants de luxes? El governants tenen el poder i per culpa dels antecedents històrics creuen incorrectament que poder equival a riqueses i luxes. El president d’Uruguai crec que no hauria de ser així i predica amb l’exemple, viu de manera humil, en canvi, mireu si és forta la creença global que poder és riquesa que els altres dirigents no li permeten vendre la casa presidencial o com a mínim reduir el nombre de treballadors que cobren sense fer res.

Mujica està totalment en contra del consumisme a diferència de molts polítics europeus, ell no creu en una política de consum per tal de millorar l’economia. La seva opinió, al igual que la meva, és que les persones patim l’hiperconsumisme, és a dir, consumim moltes coses que realment no necessitem. Crec que és menester comentar un pensament que aquest ens planteja, ho vaig a explicar com si fossin les meves paraules. Quan comprem, el mitjà que utilitzem per pagar són els diners, però, en realitat el que estem utilitzant és el temps de la nostra vida que em gastat per obtenir aquests diners, per tant, quan consumim molts de productes, en realitat estem llençant tot aquell temps que hem perdut treballant i que no hem utilitzant fent coses de més profit. Ara llenço jo una pregunta, realment val la pena consumir tant? Tenint en compte l’afirmació anterior, crec jo que valdria més la pena consumir el just, treballar el just i utilitzar la resta del temps per culturitzar-nos més o per gaudir una mica del món que ens envolta, personalment crec que aquestes reflexions fan que José Mujica sigui un president tant especial. La nostra societat, vivim i creixem sota la influència del món de consum, creem que gastar és l’única solució. La definició que ell donaria de pobresa és la que va donar Sèneca, “pobre és aquell qui necessita molt”. Diferenciant i destacant la bondat i la humanitat de Mujica diré que aquest, envia el 90 % dels seus impostos a les persones pobres d’Uruguai, aquí tenim un exemple del que hauria de ser un president, dedicar la seva vida al poble i no viure bé exprimint el poble.

Mujica s’ha quedat horroritzat davant la política europea, diu que la joventut allà són molt intel•ligents però que els polítics no comparteixen aquesta virtut. Europa està estancada, hi ha un aire de neocolonialisme i també una espècie de buidor, dir sempre les mateixes tonteries, fer créixer l’economia, millorar la situació; segons José.M sempre hi ha el mateix discurs buit i sense sentit. Hi ha molts problemes que afecten a tot el món que no són considerats, no se’ls hi dona la importància que mereixen o que el president d’Uruguai els hi donaria. La fam a l’Àfrica per exemple, tal com diu, no són africans, són humans. Jo hi estic d’acord, som tots una mateixa espècie, si no ens cuidem entre nosaltres qui ens cuidarà? Mujica també parla d’altres problemes com el supercontinent de residus que s’està formant al pacífic o el desglaçament dels pols, s’ha de pensar a nivell global. Per exemple, amb el problema de l’Àfrica, vaig a explicar de manera resumida la seva teoria afegint la meva opinió i punt de vista personal. Els polítics europeus

...