"Si M'enganyo, Existeixo" Agustí D'Hipona

Indubtablement en nosaltres trobem una imatge de Déu, de la Trinitat, que, encara que no és iguall, sinó molt distant d'ella, i no coeterna amb ella, i, per dir-ho en poques paraules, de la mateixa substància que Ell és, amb tot, la més pròxima a Déu, per natura, de totes les criatures. És a més a més perfeccionable per reformació per ser pròxima també per semblança. Som, coneixem que som i estimem aquest ser i aquest conèixer. I en les tres veritats apuntades no ens torba falsedat ni cap versemblança. No toquem això, com les coses externes, amb els sentits del cos, com sentim els colors veient, els sons sentint, les olors olent, els sabors assaborint, allò dur i allò tou palpant, ni com donem voltes en l’imaginació a les imatges de coses sensibles, tan semblants a ells, però no corpòries, i les retenim en la memòria, i gràcies a ella neixen en nosaltres els desitjos, sinó que sense cap imatge enganyosa de fantasies o fantasmes, estem certíssims que som, que coneixem i que estimem el nostre ser. En aquestes veritats em donen de costat tots els arguments dels acadèmics, que diuen: Què? I si t’enganyes? Perquè, si m’enganyo, existeixo. El que no existeix, no pot enganyar-se, i per això, si m’enganyo, existeixo.

Per tant, si existeixo, si m’enganyo, ¿com m’enganyo que existeixo, quan és cert que existeixo si m’enganyo? Encara que m’enganyi, sóc jo el que m’enganyo, i, per tant, en quant conec que existeixo, no m’enganyo. D’això se’n segueix també que, en quant conec que em conec, no m’enganyo. Com conec que existeixo, així conec que conec. I quan estimo aquestes dues coses, les hi afegeixo l’amor mateix, quelcom que no és de menor vàlua. Perquè no m’enganyo que estimo, no enganyant-me en el que estimo, perquè encara que l’objecte fora fals, seria vertader que estimava coses falses. Quina raó hi hauria per reprendre i prohibir-me estimar com falses, si fos fals que estimo coses tals? Sent aquestes coses certes i vertaderes, qui dubte que, quan són estimades, aquest amor és cert i vertader? Tan veritat és, que no hi ha ningú que no vulgui existir, com que no hi ha ningú que no vulgui ser feliç. I com pot ser feliç, si no existeix?

...