Ètica aplicada a l’educació social

Ètica aplicada a l’educació social

PAC 1. Introducció a l’ètica aplicada a l’educació social

L’Educació Social és una disciplina que implica la constant relació directa amb persones de diferents cultures, ideologies i maneres de fer. L’educador és un professional que sovint treballa amb subjectes en moments difícils i és aquí on pot existir un xoc davant de situacions i decisions que entren en debat amb riscos ètics. “La vida de les persones i la seva actuació consisteix, en la majoria de les ocasions, a indagar o intentar canviar maneres de ser o de veure les coses, valors, hàbits, costums, morals” (Canimas 2017:35). Però qui determina allò que està bé i allò que està malament? Quin punt de vista s’utilitza? Quines són aquelles actituds i maneres de fer que hem de canviar? Perquè?

Per donar resposta a aquestes preguntes primerament cal tenir en compte que cadascú parteix d’unes prescripcions personals formades a través de la socialització en el context i la cultura on viu i per tant, aquestes prescripcions del que està bé i del que està malament poden diferir molt d’una societat, cultura o comunitat a una altra.Per tant, ens podem preguntar si existeix la moral objectiva i com decidim quina és.

L’autor W.D. Ross (1877-1971) afirma en la seva teoria dels “deures prima facie” que hi ha alguns deures que s’identifiquen com a primaris i que en determinades situacions entren en conflicte entre si (citat a Canimas 2011:22). En aquests moments hem de “decidir quin d’ells preval sobre els altres” (Canimas, 2017:22). Per això W.D. Ross explica que l’important és destacar que les decisions morals no tenen sempre una única sortida establerta i que cal analitzar i decidir cada cas concret. “Els problemes ètics se solen plantejar no tant pel fet que no hi hagi respostes a una situació, sinó mes aviat perquè n’hi ha diverses i cada una te aspectes positius i negatius” (Canimas, 2017:25).

L’existència de fortes diferències i visions i la falta de costum de valorar des del respecte i l’entesa al que pensa diferent dificulta en gran mesura el posar-se d’acord. “Estem tan acostumats a defensar idees pròpies, que practicar l’art de la conversa desconstructiva i constructiva de veritats i enunciats se’ns presenta difícil i fins i tot estrany” (Canimas 2016:51). És per això que és necessita un  entrenament i una pràctica per tal de poder resoldre conflictes morals intentant allunyar-nos dels propis prejudicis i distanciant-nos per poder actuar des de la màxima objectivitat possible donat que“les coses, certament, són vistes segons les ulleres que un es posa, però hi ha ulleres amb les quals es veu millor (Canimas 2017:18).

Podem dir, per tant, que depenent de la perspectiva que utilitzem o segons si realitzem una mirada més etnocèntrica o una encaminada al relativisme cultural, les mirades i les interpretacions subjectives dels processos també canvien. Cal dir que l'etnocentrisme no permet una correcta resolució dels possibles conflictes ja que analitza les situacions a partir del codi moral propi i no té en compte les pautes que guien la conducta de l'altre (Aguilera, 2002:1). Per aquest motiu és important tenir en compte aspectes com el reconeixement de l’altre, la cortesia i la llibertat d'expressió en la resolució de problemes ètics. No podem obviar que estem en una societat multicultural on conviuen diferents creences i valors que comporten una gran diversitat de morals, de concepcions de felicitat on el “derecho a la diferencia […] solo puede significar derecho a contar con recursos igualitarios para promover la propia diferencia en un marco de derechos generales consensuados a los que se subordina” (San Roman, 1996:140). Arribem a un punt que ens preguntem fins on el respecte d’una cultura és possible sense atemptar contra l’altra? Fins on s’ha de tolerar la diferència?

Si profunditzem en aquest aspecte podem dir que en una societat democràtica no pot existir un únic codi moral donat que ens trobem en una societat globalitzada i immersa en el procés de secularització del pensament que fa que les persones ja no basin els valors en fonaments essencialistes i teològics (veritats universals i inamovibles), al contrari, necessiten arguments racionals per justificar les valoracions, comportaments... En aquest sentit Aguila (2014) afirma que "La modernidad misma puede ser descrita como el tránsito desde sociedades de código moral único, o "monismo moral", a sociedades diversas y plurales en lo moral, en las que existe no sólo una forma de "vida buena", sino muchas."

Per això davant del pluralisme de codis morals que implica conviure en una societat com la nostra amb gran diversitat cultural, de religions, de valors, d'objectius en la vida... Existeixen dues visions: el politeisme i el pluralisme moral. El primer consisteix en la convivència de codis morals diferents i, segons Estrada (2013) "tiene una mayor tolerancia y capacidad de diálogo respecto a las diversas creencias, ya que todas ellas son asumidas, integradas y respetadas, rompiendo con la idea de una verdad monolítica y una. Hay aquí respeto de la pluralidad y de los rasgos específicos de cada tradición, sin intentar sustituirla por la uniformidad". Tot i que en un primer moment es pot pensar que aquest és positiu per lluitar contra el control social donat que permet a cada individu actuar de manera independent a partir del seu mode de veure el món; si hi profunditzem veiem que impossibilita l'establiment d'un diàleg per poder trobar uns principis compartits, i per tant, no es pot arribar a un acord de convivència que permeti afrontar els reptes.

...