COMENTARIS AL DISCURS D’ANGOSTURA DE SIMÓN BOLÍVAR, “EL LIBERTADOR”

COMENTARIS AL DISCURS D’ANGOSTURA DE SIMÓN BOLÍVAR, “EL LIBERTADOR”

En primer lloc definirem el document que anem a comentar i l’emmarcarem en la època històrica del seu pronunciament. Es tracta de la intervenció que va fer Simón Bolívar en la província de Guaiana, el 15 de febrer de 1819, en l’anomenat Congrés d’Angostura, celebrat en el context de la independència de Veneçuela i Colòmbia, davant l’assemblea de la qual havia de resultar la creació de la República de la Gran Colòmbia. És la peça d’oratòria més important del principal conductor de l’emancipació sudamericana respecte del domini colonial espanyol. En aquest discurs, el Libertador es pronuncia a favor de la democràcia, manté la seva preferència pel centralisme i s’inclina per un poder executiu a l’estil britànic.

En quant al moment històric, cal relacionar els dos grans moviments de la primera meitat del segle XIX, per una banda la Restauració absolutista que va intentar mantenir l’ordre polític i jurídic de l’Antic Règim enfront de les temptatives revolucionàries protagonitzades per la burgesia amb el suport de les classes populars, insurreccions liberals d’esperit romàntic i nacionalista que van fer trontollar les bases de la vella societat, i que van donar lloc a esclats revolucionaris que van permetre l’accés de la burgesia al poder polític, donant pas a les revolucions proletàries de la segona meitat del segle XIX; i per altra banda, al continent americà, es van produir dos processos de gran transcendència històrica: la independència política de l’Amèrica llatina, donada la exportació dels moviments insurreccionals del liberalisme europeu, i el creixement territorial, demogràfic i industrial dels Estats Units, que va permetre-li convertir-se en la primera potència econòmica mundial després de superats els efectes de la Guerra de Secessió.

La independència política de l’Amèrica Llatina es va produir, entre altres motius que conformaven el complex procés, per un estat d’ànim favorable a aquesta independència donat l’acolliment del pensament polític dels il·lustrats francesos i espanyols, que va trobar un ampli ressó entre les èlits intel·lectuals de les colònies, i prenent com a exemple a les revolucions francesa i americana que havien demostrat als partidaris de l’emancipació del continent que era possible enderrocar un ordre polític basat en l’absolutisme i la dominació colonial.

La revolució es va estendre a tot el continent i la lluita independentista, amb un inicial caràcter conservador, es va ampliar amb la participació de sectors populars com els camperols i els esclaus que veien en l’alliberament de les colònies una via per a posar fi a les desigualtats econòmiques i a l’opressió racial. Entre 1816 i 1824 els exèrcits independentistes ocupaven tot el continent, i en el cas concret del “libertador”, Simón Bolívar, aquest alliberà Nova Granada, Veneçuela i Equador i unificà aquests territoris sota la República de la Gran Colòmbia, que també incloïa Panamà, per acabar finalment, al 1830, any de la mort del “libertador”, dividida en tres estats: Colòmbia, Veneçuela i Equador.

En el discurs pronunciat durant quasi una hora el “Libertador” va analitzar de manera profunda la realitat del seu temps, assenyalant la conveniència de què les institucions que afloressin en el sud d’Amèrica arrel de la independència, havien de respondre a les necessitats i possibilitats d’aquestes societats, sense copiar models de terres estranyes. Així, hi ha un moment del discurs que es refereix a la inviabilitat de l’aplicació d’un text constitucional com el d’Estats Units al seu territori, tot i que engrandeix i exalta “les virtuts polítiques i d’il·lustració moral”, així com de llibertat, del que anomena “model singular” referint-se al nord-americà. I per aquest motiu diu que “ni remotamente ha entrado en mi idea asimilar la situación y naturaleza de los estados tan distintos como el Inglés americano y el Americano español. ¿No sería muy difícil aplicar a España el código de libertad política, civil y religiosa de la Inglaterra? Pues aún es más difícil adaptar en Venezuela las leyes del Norte de América. No dice El Espíritu de las Leyes que éstas deben ser propias para el pueblo que se hacen? (...)”. Aquí trobem una clara al·lusió al pensament il·lustrat i a l’obra de Montesquieu de 1747, on es recrea, del model polític anglès, el sistema de separació de poders i monarquia constitucional, que considera el millor en la seva espècie com a garantia contra el despotisme.

Gairebé al principi del discurs ens parla sobre el perill que es corre al permetre el poble que un mateix ciutadà es faci permanent en el poder per llarg temps pel fet d’estar en joc la garantia de la llibertat republicana, ja que el poble pot veure’s acostumat a obeir al mateix governant durant un període excessivament prolongat, i aquest sentir-se amo del poble amb el perill d’arribar a la usurpació i a la tirania; així ho descriu a la perfecció: “La continuación de la autoridad en un mismo individuo frecuentemente ha sido el término de los gobiernos democráticos. Las repetida selecciones son esenciales en los sistemas populares, porque nada es tan peligroso como dejar permanecer largo tiempo en un mismo ciudadano el poder. El pueblo se acostumbra a obedecerle y él se acostumbra a mandarlo; de donde se origina la usurpación y la tiranía”. Com es pot copsar afloren aquí les idees de la Il·lustració, la lluita contra l’absolutisme i el poder absolut, les eleccions com a sistema democràtic que enalteix la sobirania en el poble, idees preconcebudes en la Revolució francesa i en la Declaració de drets de l’home i del ciutadà, en la Declaració de Virginia i en la Constitució britànica, i refermades durant la època de la Restauració i en les lluites revolucionàries contra l’antic règim; idees que han perviscut al llarg dels segles i sobre les que es fonamenten els nostres sistemes constitucionals i democràtics.

Encara que reconeix en el discurs els trets favorables del règim federal per a altres nacions, sosté que en el cas de Veneçuela és preferible un centralisme basat en la distribució del poder en les tres clàssiques branques, executiu, legislatiu i judicial, ressaltant la fortalesa de l’executiu i suggerint la bondat d’agregar als tres poders una quarta instància denominada Poder Moral, destinada a exaltar l’imperi de la virtut i a ensinistrar als polítics a ésser il·lustrats. També va concebre la idea d’una cambra alta hereditària, partint del bicameralisme propi de determinats estats i a semblança del Parlament britànic, per pertànyer al règim polític al que tenia la més alta consideració. Tot i això, de les dos cambres, la de representants i el senat, defensava un senat que en lloc de ser electiu fos hereditari, i que seria “la base, el lazo, el alma de nuestra República”. Considerava, en aquesta línia argumental, que el fet que el senat sorgís d’homes cultes, savis i formats en una educació il·lustrada, i no de l’elecció del poble, no seria en cap cas una violació de la igualtat política, sinó una figura exemplar com ho són, fent el paral·lelisme que fa el propi “libertador” en el seu discurs, els senadors a Roma i els lors a Londres, als que considera “les columnes més fermes sobre les que s’ha fundat l’edifici de la llibertat política i civil”.

...