CONSTITUCIÓ 1812

LA CONSTITUCIÓ DE 1812

Inicis de l’Edat Contemporània...

En un context internacional guiat per la Revolució Francesa de 1789, regnava a Espanya a finals del s. XVIII i a inicis del XIX, Carles IV borbò (1788-1808), que es veié trasbalsat pels fets revolucionaris. L’execució de Lluís XVI el 1793 va fer que Carles IV declarés la guerra a la República Francesa. El conflicte només va ser notori a territori català, (Guerra Gran, 1793-1795). L’exercit de Godoy va ser derrotat i el tractat de Basilea del 1795 va posar fi a la guerra i dugué 13 anys de pau i acords entre els 2 països veïns.

La guerra de la Independència o Guerra del Francès...

El 1807 els 2 acorden repartir-se Portugal en el tractat de Fontainebleau. Napoleó tenia la intenció d’apoderar-se de la península i col•locar-hi el seu germà Josep. Les tropes franceses van dirigir a 4 punts clau: BCN, Madrid, Cadis i Lisboa. Godoy, havent alertat la família reial del que succeïa, es va veure ficat en el motí d’Aranjuez, instigat sota la manipulació del fill del rei, Ferran VII, el març de 1808. Pare i fill van ser destituïts del poder per Napoleó què els va fer abdicar en favor del seu germà Josep Bonaparte.

Els de Josep I ,anomenats afrancesats, van donar-li suport. Aixecament popular dels qui no acceptaven el nou rei el 2 de maig de 1808 i es van anar creant juntes, l’exercit es reorganitza per enfrontar-se als francesos.

Les corts de Cadis i la primera constitució espanyola

Maig i agost del ’08: 13 Juntes a Espanya. Al setembre es creà la Junta Central del Regne per assumir la regència del regne. Neixen dos grups: els afrancesats, de Josep I, i els resistents dintre dels quals hi havia els liberals, d’acord amb els ideals de la R.F. i els absolutistes privilegiats que no desitjaven el canvi per por a perdre tal privilegis.

Es van escollir 13 representants de cada Junta de cada territori no ocupat pels francesos, un delegat/50000 hab. per redactar una constitució. Al 1810: Corts Generals a Cadis on van assistir 184 diputats portadors de la paraula del referèndum que havien fet les Comissions. El 19 de març de 1812 es proclama la Constitució: declaració de drets humans; llibertats polítiques, dret a vot en homes més grans de 25 anys; divisió de poders; monarquia parlamentària.

Les restauracions absolutistes i el Trienni Liberal (1814-1833)

El ’14 torna Ferran VII. 69 absolutistes de les Corts de Cadis li demanen la restauració de la monarquia absoluta en el Manifest dels Perses i així ho feu el rei, que va promoure un forta repressió contra els constitucionalistes. L’1 de gener de 1820: Rafael Riego proclama la Constitució. Ferran s’exilia i comença el Trienni Liberal amb una política moderada i enfrontaments civils amb nobles i clergues finalitzant en un cop d’estat encapçalat per Ferran VII, tropes franceses i d’Àustria, els Cent Mil Fills de Sant Lluís, arribant a la segona restauració absolutista fins a la mort del rei el ’33.

EL RÈGIM LIBERAL: PROGRESSISTES I MODERATS (1833-1868)

Isabel neix el ’30 i nomenada hereva del tro pel seu pare Ferran VII abans de que aquest morís, deixant fora d’herència en Carles M. Isidre, el seu Germà. Maria Cristina, assumí la regència havent-se d’enfrontar als sectors absolutistes que no van acceptar el testament de Ferran VII, amb l’ajut de les forces liberals. S’inicia tot un seguit de guerres civils entre isabelins i carlins.

Els liberals al poder

Els liberals es dividien en moderats i progressistes. Els 3 primers anys va servir als moderats per consolidar-se en la política, tan és així, que el 1834 es fa l’Estatut Reial amb llibertats polítiques. 1837 els progres redacten un Constitució basada en la de 1812 però moderada: supressió dels delmes, duanes interiors, gremis i la implicació de la desmortització. El 1840 la regent abdica i les corts nomenen el general Espartero com a regent, el qual va governar dictatorialment durant tres anys més, ja que, aquest va caure degut als grups opositors de BCN, Catalunya, el Pais Basc, gràcies al seu autoritarisme i lliurecanvisme excessiu.

Les guerres Carlines

1 guerra: 1833-1840. els carlins, liderats per Cabrera arriben a Madrid el 1837 on són derrotats per Espartero i Carles V fuig a França. 2 guerra: 1846-1849. Catalunya, l’inicien els carlistes partidaris del fill de Carles V, Carles VII, també liderats per Cabrera i també derrotats pels liberals de Gutierra de la Concha. 3 guerra: 1872-1876.Catalunya, País Basc i Navarra. També són vençuts pels liberals. Conseqüències: desfeta de l’estat no centralista; militars intervenen en política; llast econòmic important per la manutenció de tropes innecessàries.

La primera Dècada Moderada Conservadora de 1844 a 1854

Espartero es destituït del poder per Narváez en favor d’Isabel II el 1843, la qual va encarregar la formació de govern al Partit Moderat. Isabel va dirimir la constitució el 1837 i es va redactar una de nova el 1845 què donava més poder a la corona que al parlament. Narváez es va apropar a l’església, enemistada amb els progres per les desamortitzacions del ’36. el ’44 es crea la Guardia Civil per protegir les propietats dels terratinents. La corrupció va sorgir ja que les obres públiques, l’exercit i en definitiva, l’estat es va convertir en un joc oligàrquic dels qui estaven al poder, els moderats.

El bienni progressista de 1854 a 1856

Així, de la mà del general Leopoldo O’Donnell ( líder d’Unió Liberal), les masses populars van aixecar-se en contra dels moderats, no fent abdicar a Isabel sinó forçant-la a reconèixer les reformes democràtiques iniciades el 1844. Isabel encarrega la formació de Govern a Espartero, fet que va implicar una segona desamortització, l’expulsió dels jesuïtes, la llei de ferrocarril del ’55.

La segona Dècada Moderada Conservadora de 1856 al 1868

Narváez es torna a situar al govern on predominaran amb ell els terratinents, militars i l’església. Governació entre Narváez i O’Donnell però aquest fou més moderat del que ho fou abans i els progressistes, ara demòcrates, van quedar marginats del govern. Es paralitza la desamortització del ’55; dures repressions contra els camperols revoltats; corrupció electoral amb la compra de vots i tupinades; caciquisme. La part més prospera d’aquesta dècada va ser amb O’Donnell que va governar del 1858 al 1863: bones collites i expansió comercial amb Cuba i Filipines.

SEXENNI REVOLUCIONARI DE 1868 A 1874

Grup de demòcrates i progressistes signen un pacte a Ostende, Bèlgica, per destronar Isabel II i crear Juntes Revolucionaries per organitzar les masses populars. Dos anys després del pacte, l’armada atracada a Cadis es va

...