L'avortament

Reforma sexual i avortament del segle XIX

Durant la República i el Franquisme

Reforma social i avortament

Què és l’avortament?

L'avortament és la interrupció espontània o provocada de l'embaràs. És la interrupció provocada del desenvolupament vital de l'embrió o el fetus, amb assistència mèdica o sense, i es pot practicar en qualsevol àmbit social o il•legal abans que el fetus hagi assolit les 20 setmanes. És diferent, per tant, de "l'avortament espontani", que es refereix al fet que es presenta de manera natural i sense que hi hagi voluntat d'eliminar el fetus per part de la mare o per part del metge que atén el part.

La paraula avortament ve del llatí abortus o aborsus, que deriva d'aborior, contrari a "orior", o "contrari a néixer".

L’avortament durant la República

Podríem considerar una de les iniciatives més significatives de la política sanitària de la Generalitat va ser la legalització de l’avortament, respecte a la dona, establerta en el Decret d’Interrupció Artificial de l’Embaràs, del 25 de desembre del 1936. És la primera vegada que s’arriba a legalitzar aquesta pràctica a Espanya. Catalunya sorprengué l’ Europa en la decisió d’adoptar aquest Decret ja que era un país conegut pel seu conservadorisme. Però hi ha una explicació, i el fet que la legislació va ser elaborada i aplicada en plena Guerra Civil, en circumstàncies revolucionàries i va ser impulsada pels anarquistes, va fer possible la legalització de l’avortament. Es podia dur a terme en hospitals, clíniques i institucions sanitàries que depenien del servei sanitari de la Generalitat de Catalunya.

Però tot i això, el primer país en legalitzar l’avortament va ser la Unió Soviètica l’any 1920, i després, als anys 30, es van afegir Finlàndia, Noruega i Suècia.

Els anarquistes afirmaven que la legalització de l’avortament era una reforma essencials per dur a terme l’anomenada “Reforma Sexual”. Ells volien elaborar una nova ètica sexual aixecada en contraposició a les pautes tradicionals i religioses que predominaven la societat espanyola. Un altre pensament que trencava totalment amb el pensament tradicional era que l’acte sexual no havia de respondre solament a la finalitat de la reproducció, sinó més aviat a la satisfacció de “necessitats i desigs orgànics i espirituals”; per ells la sexualitat representava una font de plaer. En l’elaboració del decret i en les intencions de canviar la mentalitat del concepte de la sexualitat, es reflecteix la situació del país en plena Guerra Civil.

Hi havien quatre motius que defensaven l’avortament:

1. La causa terapèutica: malaltia física o mental de la mare que podria interrompre l’embaràs.

2. El motiu eugènic: incest paternal o deformitats que poguessin repercutir en el desenvolupament del fetus.

3. El factor neomaltusià: el desig conscient de limitació voluntària de la natalitat.

4. El raonament sentimental o ètic: la maternitat no desitjada per motius d’ordre emotiu o amorós. La decisió d’avortar era decisió única i exclusiva de la dona, però es van imposar un seguit de limitacions: la dona no podia avortar per aquesta causa més d’una vegada a l’any, ja que no era una mesura que ajudava a controlar la natalitat i s’intentà reduir el nombre d’avortaments mitjançant la instrucció en l’ús de tècniques anticonceptives.

Els objectius pròpiament sanitaris que es volien assolir amb l’aplicació d’aquesta nova legislació eren:

1. La desaparició de l’avortament clandestí

2. La desaparició de l’ infanticidi

3. La reducció de la mortalitat

4. La reducció de les malalties provocades per les pràctiques abortives.

Però apart dels objectius sanitaris, també n’hi havia d’ideològics. La nova llei tenia un contingut

...