La Construcció De L'Estat Liberal

TEMA 7. LA CONSTRUCCIÓ DE L'ESTAT LIBERAL(1833-1874)

Introducció.

La mort de Ferran VII va inaugurar un nou període en què s'inicia de manera irreversible el procés de revolució liberal i burgesa. Aquesta revolució va consistir en la liquidació del règim senyorial i la societat estamental, al mateix temps que s'abolien les institucions polítiques que caracteritzaven l'Antic Règim. Així es va a anar configurant un règim polític en el qual les classes triomfants, sobretot la nova burgesia, assumeixen la direcció de l'Estat i estableixen un ordenament jurídic i econòmic que farà possible el desenvolupament capitalista. I tot això enmig de una turbulenta guerra civil.

La Primera Guerra Carlina.

El testament de Ferran VII, que deixava el tron a la seva filla Isabel (Pragmàtica Sanció, Abolició de la llei sàlica), va ser ràpidament contestat el 1833 amb l'aixecament de nombroses partides carlistes, que pretenien el reconeixement de Carles (germà de Ferran i líder dels ultrareialistes) com a rei d'Espanya. Aquest fet donarà lloc a un greu conflicte civil, camuflat sota un pretext dinàstic (en realitat també era una lluita entre liberalisme i absolutisme), acabava de començar.

Els carlins (apostòlics) eren els seguidors de Carlos M ª Isidre,germà menor de Ferran VII, que desitgen la tornada de la monarquia absoluta i l'Antic Règim. Són els hereus dels realistes del regnat de Ferran VII.

El bàndol carlista rep el suport de propietaris i notables rurals, gran part del baix clergat (no la jerarquia, fidel en general a Isabel) més els pagesos descontents per la forma com s'anava produint la liquidació de l'Antic Règim sobretot de Navarra, País Basc, Catalunya, Aragó i València (no volien la introducció del capitalisme al camp).

La defensa dels furs contra liberalisme centralitzador va cobrar també importància. El foralisme defensava que les regions havien de mantenir i les seves institucions de govern autònomes (Catalunya i País Basc foren un nucli important de Carlisme).

Finalment destacar que va ser un moviment essencialment rural i que només va rebre el suport exterior de la Santa Aliança únicament moral.

Els cristins o isabelins representen les forces que defensaven el liberalisme i que es veien afavorides per la introducció de les pràctiques capitalistes: la major part de la noblesa i la burgesia i les classes populars urbanes.

La primera guerra carlina es va iniciar amb l'aixecament de 1833 i es va perllongar durant sis anys (1833-1840). Però durant aquest període els carlins no van a aconseguir mai generalitzar el conflicte a tot el territori espanyol ni ocupar per molt temps les grans ciutats del país. Van dominar sempre zones rurals i utilitzar la tàctica guerrillera, sota la forma de partides de soldats.

Fases de la primera Guerra Carlina

Primera Etapa (1833-1835)

Creació d'un Cort Alternativa a Navarra amb el pretendent carlista com a Monarca.

El general Zumalacárregui va intentar organitzar un exèrcit que obté èxits inicials, la seva mort en el setge de Bilbao el 1835 va iniciar una etapa en què els carlins van ser progressivament vençuts per l'exèrcit liberal sota el comandament d'Espartero (Victòria de Luchana, 1836).

Al Llevant peninsular Maestrazgo i Catalunya les tropes carlines foren dirigides pel General Cabrera tot i que aquest front estigué més desorganitzat.

Segona Etapa (1836-1840)

La divisió interna del Carlisme (entre transaccionistes i intrangigents) va facilitar que el cap dels transaccionistes, el general Maroto, s'acordés per seu compte la signatura del Abrazo de Bergara (1839) amb el general Espartero, que reconeixia la victòria liberal a canvi del manteniment dins de l'exèrcit de la oficialitat carlina i de la promesa d'Espartero de demanar a la reina el manteniment de els furs. L'Abrazo va posar fi a la guerra al País Basc, mentre va continuar en el fins a 1840 quan Cabrera va ser derrotat militarment.

Al 1845 Carles VI– germà de Ferran VII- abdica en favor del seu fill Carles VII iniciant-se una altra onada bèl•lica que fracassà (guerra de guerrilles).

Després dels fracassos de 1833-1840 i 1845-1861, Carles VII va entrar en

Espanya i va donar ordre d'aixecament general. L'abdicació d'Amadeu de Savoia va afavorir la causa amb triomfs en Montejurra i Somorrostro. El 1873 controlen el País Basc, Navarra, tenen força a Catalunya, Aragó, València i Conca. Amb el cop del general Pavía s'aturen els èxits fins que el 1876 són derrotats en Montejurra, Estella i Carles VII ha d'abandonar Espanya. Fins ben entrat el segle XX les reivindicacions carlines tindran presència intermitent dina la història d’Espanya.

El regnat d'Isabel II

Les regències.

Durant la primera guerra carlina dins l’Espanya isabelina i davant la minoria d’edat de la futura reina serà la seva Mare Maria Cristina qui exercirà de Regent. Es tracta d’un període truculent caracteritzar per:

• Caps de govern militars i ministres que ja ocuparen càrrecs durant l’ominosa dècada.

• Revoltes i “pronunciaments” constants.

• Instauració d’un sistema lliberal-conservador que s’enemista amb el poble. El nou marc constitucional és l’Estatut reial de 1834 atorgat al poble per la regent. Aquest estatut contempla un sistema bicameral amb una cambra superior formada per als càrrecs de la noblesa, el clero i militars i una cambra de procuradors amb membres escollits per sufragi censatari (menys d’un 1% de la població tenia dret a vot).

• Aplicació d’algunes mesures estrictament lliberals com la desamortització de Mendizàbal qui és destituït davant la impopularitat d’aquesta mesura generada entre l’església i pagesos.

Evolució política.

Primers Governs de Transició (1833-1836).

Amb la mort del Monarca es crea un Consell de Govern Presidit per Francisco Cea Bermúdez format per absolutistes moderats introduint-se només algunes reformes administratives (ex actual divisió provincial Espanyola). Cea Bermúdez arrel de la Guerra Carlina fou substitut per Martínez de la Rosa.

Etapa progressista.

Al 1837 es produeix un pronunciament intern que obliga a la reina a disoldre les corts i acceptar un govern radical amb Mendizàbal com a membre (motín de los Sargentos de la Granja). Temporalment es torna a reinstaurar la Constitució del 1812 tot i que al mateix any s’aprova una nova Constitució que no fou tan lliberal com s’esperava. S'introdueixen importants reformes liberals en matèria econòmica (llei agrària i desamortitzacions).

...