La Segona Guerra Mundial. El camí cap a la guerra

Unitat 3 LA SEGONA GUERRA MUNDIAL 1. EL CAMÍ CAP A LA GUERRA 1.1 Causes generals de la Segona Guerra Mundial Els orígens llunyans de la Segona Guerra Mundial s’han de buscar en les ferides i els descontentaments nascuts dels tractats de pau de París que havien posat fi a la Primera Guerra Mundial el 1919. Aquests tractats, lluny d’assentar-se en el consens i la reconciliació, va establir una pau fictícia basada en el ressentiment i la humiliació, fet que va derivar en una ferida mal tancada en la societat europea. En conseqüència, la Segona Guerra Mundial (1939-1945) és avui considerada pels historiadors com una continuació de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). En els anys vint, les tensions entre els diferents països havien quedat apaivagades per l’esgotament social derivat de la guerra. La urgència de la reconstrucció dels països en la postguerra, l’existència d’un arbitratge diplomàtic internacional per part de la Societat de Nacions i l’inici d’una fase econòmica expansionista van permetre una pau fictícia en aquest període. Malgrat això, la Primera Guerra Mundial havia deixat conflictes latents als països vençuts (disconformes amb les càrregues imposades pels tractats de pau) i als països vencedors (desconfiats d’Alemanya i insatisfets amb els guanys territorials obtinguts). I a això cal sumar el sorgiment de la URSS com a element hostil cap al capitalisme i un creixent moviment antiimperialista a l’Extrem Orient. D’aquesta manera, en els anys trenta, l’extensió de la Gran Depressió, l’auge dels totalitarismes, l’exacerbació del nacionalisme i l’escalada del rearmament van acabar de dinamitar els fràgils equilibris europeus i internacionals i van obrir les portes a l’esclat d’un nou conflicte bèl·lic. 1.2 Causes immediates de la Segona Guerra Mundial En l’àmbit de les relacions internacionals, la distensió iniciada amb la Conferència de Locarno de 1925 va extingir-se amb l’arribada de Hitler al poder el 1933. Aquell mateix any, Alemanya abandonava la Societat de Nacions com a mostra del seu rebuig a l’ordre internacional. D’aquesta manera es posava de manifest la fragilitat i el fracàs de la SDN com a garant de la pau i del desarmament. 2 A partir d’aquest moment, el Tercer Reich va infringir sistemàticament les limitacions imposades a Alemanya pel Tractat de Versalles en el seu projecte de crear un Gran Reich a través de l’expansionisme a la conquesta d’un “espai vital” que anava més enllà de les fronteres fixades a Versalles. Emergia la política de la força i dels “fets consumats” com a instrument de la política exterior nazi, deixant sense una resposta efectiva a la diplomàcia dels països democràtics. El temor de les democràcies a l’esclat d’una nova guerra europea els va dur a una política d’apaivagament que implicava no enfrontar-se directament a les accions de Hitler amb l’esperança que, un cop satisfetes les aspiracions territorials cessaria la seva política expansionista. El gran abanderat d’aquesta política va ser Neville Chamberlain, el primer ministre britànic, que va aconseguir el beneplàcit de França en aquesta línia d’actuació. Chamberlain, a més, considerava que Hitler podia ser un aliat útil enfront de la URSS i la possible expansió del comunisme soviètic. Igualment, la política d’apaivagament permetia guanyar temps per planificar la indústria bèl·lica britànica en cas de l’esclat d’una guerra. En conseqüència, el nazisme va iniciar una sèrie d’accions militars i diplomàtiques que desafiaven l’ordre internacional sense que les democràcies occidentals s’hi oposessin: • Rearmament d’Alemanya (1933-1936): Hitler va abandonar la Conferència de Desarmament Internacional i va impulsar el procés de rearmament d’Alemanya restablint el servei militar obligatori, constituint un exèrcit de 36 divisions i procedint a la creació d’una força aèria, la Luftwaffe. És a dir, Hitler havia infringit directament el Tractat de Versalles sense que les potències democràtiques reaccionessin. • Annexió del Sarre per Alemanya (1935): El primer pas expansionista del nazisme va ser l’annexió del Sarre (administrat per la SDN des del final de la Primera Guerra Mundial) després de celebrar un plebiscit en què la població d’aquest territori es va mostrar favorable a la reincorporació a Alemanya. • Conferència de Stresa (1935): França, el país més amenaçat per les iniciatives expansionistes del Tercer Reich, va aconseguir signar un acord amb Itàlia i Gran Bretanya per aïllar diplomàticament l’Alemanya nazi, condemnar el rearmament alemany i assegurar la independència d’Àustria. La xarxa d’aliances es va completar amb un pacte d’assistència mútua amb la URSS en cas d’agressió i amb el pacte entre soviètics i txecoslovacs. Tot i que semblava que Alemanya es trobava assetjada diplomàticament, però, aviat va produir-se un canvi d’aliances i la Itàlia feixista va forjar la seva aliança amb el nazisme. 3 • Invasió italiana d’Etiòpia (1935-1936): El gir diplomàtic va produir-se el 1935, quan Mussolini va envair i conquerir Abissínia (Etiòpia) en la recerca de crear un imperi colonial italià a l’Àfrica oriental. La condemna de l’acció per part de la SDN, que va imposar sancions econòmiques a Itàlia, i l’oposició francobritànica a l’expansionisme italià van portar Mussolini a trencar els pactes de Stresa, abandonar la SDN i aproximar-se al nazisme. • Remilitarització de Renània (1936): Alemanya va reprendre la iniciativa i va ocupar la zona desmilitaritzada de Renània, infringint novament el Tractat de Versalles i trencant la principal garantia de seguretat de França davant d’un hipotètic atac alemany. Les democràcies europees van acceptar la situació, temoroses de l’esclat d’una guerra. En canvi, Hitler i Mussolini interpretaven la passivitat de les democràcies com un signe de debilitat davant la política de “fets consumats”. • La Guerra Civil Espanyola (1936-1939): L’esclat de la Guerra Civil a Espanya posaria novament en evidència la feblesa de les democràcies. Malgrat l’existència d’un acord de no intervenció internacional que considerava la guerra un “conflicte intern espanyol”, l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista van ajudar amb tropes i material bèl·lic el bàndol franquista, mentre que la URSS va ser l’única ajuda del bàndol republicà davant la passivitat de les democràcies europees. • Eix Roma-Berlín: L’apropament polític i ideològic entre Hitler i Mussolini va culminar en la formalització de l’Eix Roma-Berlín a través del Tractat d’Amistat entre la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, signat l’octubre de 1936. • Pacte AntiKomintern (1936): Alemanya i el Japó, amb la posterior adhesió d’Itàlia, Hongria i l’Espanya franquista, van comprometre’s a prendre mesures per salvaguardar-se mútuament davant l’amenaça de la Unió Soviètica. • L’Anschluss (1938): Davant la feble resposta de les democràcies europees, Hitler va interpretar que existia una actitud de tolerància cap al seu programa expansionista. En conseqüència, el març de 1938, Àustria va ser ocupada per les tropes alemanyes. L’exèrcit del Reich va entrar a Viena i, després d’una intensa campanya de propaganda, Hitler va anunciar la celebració d’un plebiscit per ratificar l’annexió d’Àustria al Tercer Reich, l’Anschluss, un altre punt expressament prohibit pel Tractat de Versalles. • Annexió dels Sudets per Alemanya (1938): El següent pas del nazisme va ser Txecoslovàquia. Amb l’excusa que en la regió dels Sudets hi vivien uns 3 milions d’alemanys, el pronazi Partit Alemany dels Sudets va demanar l’annexió d’aquesta regió, rica en mines i indústria, al Tercer Reich. Hitler va procedir a ocupar els 4 Sudets amb l’oposició de Txecoslovàquia, però sense cap reacció adversa de les democràcies europees. • La Conferència de Munic (1938): Les autoritats txecoslovaques van sol·licitar els suport francobritànic davant l’agressió nazi. Però va ser Hitler qui va prendre la iniciativa diplomàtica i va convocar Gran Bretanya, França i Itàlia a la Conferència de Munic, el setembre de 1938. El resultat de la conferència va ser un èxit absolut per a Hitler ja que els reunits van acceptar l’ocupació alemanya dels Sudets a canvi de garanties de no agressió a Txecoslovàquia en el futur. Hitler veia legitimat internacionalment el seu expansionisme, mentre que França i Gran Bretanya estaven convençuts d’haver evitat l’esclat de la guerra. • Invasió alemanya de Txecoslovàquia (1939): Semblava que la política d’apaivagament havia evitat el conflicte obert, però una nova agressió de Hitler sobre Txecoslovàquia va dinamitar definitivament la política de les democràcies europees. Eslovàquia va proclamar la seva independència per, a continuació deixar passar les tropes alemanys i crear el protectorat de Bohèmia i Moràvia com a estat satèl·lit del Tercer Reich. • Annexió de Memel per Alemanya (1939): Pocs dies després, Hitler també va annexar-se el port de Memel a Lituània. • Invasió italiana d’Albània (1939): Mussolini va consolidar la seva presència al Mediterrani amb l’ocupació d’Albània. L’objectiu d’Itàlia beneficiar-se de la “política de fets consumats” nazi en el seu objectiu de transformar el Mediterrani en un Mare Nostrum feixista. • Pacte d’Acer entre Alemanya i Itàlia (1939): L’Eix Roma-Berlín va estrènyer la seva aliança política i militar amb la signatura del Pacte d’Acer, que establia les bases d’una futura ajuda mútua en cas de guerra. • Pacte de No-Agressió entre Alemanya i la URSS (1939): L’amenaça del nazisme sobre Polònia seria el desencadenant final de la guerra. Hitler, reivindicava Danzig i el “corredor polonès”, però era conscient que la invasió d’aquest territori ara sí que provocaria la reacció militar de França i Gran Bretanya. Per això, va iniciar una intensa acció diplomàtica d’acostament tàctic cap a la URSS per aconseguir la seva neutralitat militar. Davant l’estupefacció de les democràcies europees, el 23 d’agost de 1939, va signar-se el Pacte Germanosoviètic de No-Agressió (Pacte Von RibbentropMolotov). L’Alemanya nazi i la URSS estalinista deixaven de banda temporalment les seves diferències polítiques i ideològiques i pactaven en secret el repartiment 5 de Polònia entre ambdós països i el reconeixement dels drets de la URSS sobre Finlàndia, Letònia, Estònia, Lituània i Bessaràbia. Aquest pacte contra natura era una aliança tàctica que només responia als interessos conjunturals d’alemanys i soviètics. Hitler volia evitar l’esclat d’una guerra en dos fronts en cas de conflicte amb França i Gran Bretanya, ja que considerava que no estava preparat per diversificar els fronts bèl·lics. I Stalin, preocupat per l’expansionisme alemany i l’aïllacionisme al que estava sotmès per les potències occidentals, va veure una oportunitat d’expandir el comunisme i protegir-se d’un hipotètic atac alemany. • Invasió alemanya de Polònia (1939): L’1 de setembre de 1939, Alemanya va envair Polònia. En resposta, el 3 de setembre, França i Gran Bretanya van declarar la guerra a Alemanya. Havia esclatat la Segona Guerra Mundial a Europa. 1.3 L’expansionisme japonès a Àsia Un altre dels escenaris de la crisi de les relacions internacionals en els anys trenta va ser Àsia i l’àrea del Pacífic. L’emergència del Japó com la gran potència asiàtica en el període d’entreguerres es va basar en una pràctica militarista i expansionista, especialment arran de la Gran Depressió. La crisi econòmica va fer plantejar al Japó l’adquisició d’un “espai vital” propi que li permetés el domini de l’Àsia oriental amb la finalitat d’extreure’n matèries primeres i exportar els seus productes. D’aquesta manera, els japonesos van iniciar una política expansionista sobre la Xina i el 1931 van ocupar Manxúria. Malgrat la condemna internacional de l’atac per part de la SDN, les potències democràtiques no van reaccionar i el Japó va abandonar la SDN el 1933. Entre 1932 i 1937, el Japó es va preparar per conquerir la Xina i tot el sud-est asiàtic desenvolupant una poderosa indústria armamentística i creant una força naval per a estendre’s pel Pacífic amb l’objectiu de crear la Gran Àsia, entesa com un nou ordre asiàtic sota domini imperial japonès. El 1937, el Japó va iniciar la invasió de la Xina davant les protestes formals de britànics i nord-americans. La SDN no va declarar el Japó agressor ni li va imposar sancions i l’esclat de la guerra a Europa va fer que britànics, francesos i holandesos deixessin abandonades les seves colònies asiàtiques. L’ocupació d’Indoxina i les continuades agressions contra la Xina van ser els preparatius militars per al domini japonès en el Pacífic, on el seu únic rival real eren els Estats Units. 6 2. 1ª ETAPA: EUROPA CONTRA EUROPA (1939-1941) L’1 de setembre de 1939 Alemanya va envair Polònia. Havia esclatat la Segona Guerra Mundial, però el conflicte en aquest moment va iniciar-se a l’Europa continental i només amb la participació d’Alemanya, França i Gran Bretanya. Ni Itàlia ni el Japó van assumir compromisos bèl·lics en aquest moment, mentre que la URSS (pel pacte germanosoviètic) i els EUA (per la seva política d’aillacionisme internacional) es mantenien neutrals. Els bàndols en lluita: En la Segona Guerra Mundial es van enfrontar dos bàndols, la composició dels quals va anar modificant-se a mesura que es desenvolupava el conflicte. a. Les potències de l’Eix: • Alemanya: Hitler va provocar la guerra a Europa a partir del rearmament massiu del país i la revisió de les seves fronteres per la via de la força. Va començar el conflicte en solitari. • Itàlia: Tot i que Mussolini també va practicar una política imperialista i expansionista, no va incorporar Itàlia a la guerra fins el 1940. • Japó: Va realitzar la seva pròpia guerra imperialista a Àsia i el Pacífic, primer contra la Xina (1937) i després contra els Estats Units (1941). • Altres països: Romania, Bulgària, Hongria i Finlàndia, entre d’altres, es van anar incorporant al bàndol de l’Eix durant el desenvolupament de la guerra. b. El bàndol aliat: • França: País vencedor de la Primera Guerra Mundial, va donar suport a Polònia i va declarar la guerra a Alemanya, però aviat va ser sotmès pels nazis. • Gran Bretanya: País vencedor de la Primera Guerra Mundial, va donar suport a Polònia i va declarar la guerra a Alemanya. Després de la caiguda de França va ser la principal força militar d’oposició a l’Eix en el front occidental. • URSS: Inicialment neutral, la URSS va entrar en la guerra el 1941 com a conseqüència de la invasió nazi del seu territori. • Estats Units: Inicialment neutrals, els EUA van entrar en guerra el 1941 com a conseqüència de l’atac japonès a les seves bases navals. • Altres països: Brasil, Mèxic, Iraq, Iran, Etiòpia, Egipte, Xina, Austràlia i Nova Zelanda, entre d’altres, es van anar incorporant al bàndol dels aliats durant el desenvolupament de la guerra. c. Països neutrals: • Els únics països que van mantenir la seva neutralitat al llarg de la guerra van ser Suècia, Suïssa, Irlanda, Espanya i Turquia. 7 2.1 La guerra llampec L’1 de setembre de 1939, la Wehrmacht alemanya va envair Polònia davant la incapacitat d’un exèrcit polonès, antiquat i sense artilleria, per oposar-s’hi. La tàctica alemanya es basava en la Blitzkrieg o guerra llampec, un nou tipus de guerra basada en la sorpresa i la rapidesa de moviments de l’exèrcit terrestre, armat amb carros de combat blindat (panzers), combinat amb el suport de l’aviació. La guerra llampec, que responia a les previsions de l’alt comandament alemany de dur a terme una campanya curta, perseguia la destrucció de l’enemic i la devastació de les infraestructures. D’altra banda, l’Exèrcit Roig de la URSS penetrava al territori oriental de Polònia. En només tres setmanes els alemanys van arribar a Varsòvia i l’exèrcit polonès capitulava sense que França i Gran Bretanya fessin res per evitar-ho. Tal com havien acordat al pacte germanosoviètic, Alemanya i la URSS es van repartir Polònia: una part del territori es va incorporar directament al Tercer Reich (Danzig i Silèsia), una altra va formar govern sota control de l’administració nazi (Varsòvia i Cracòvia) i els soviètics van ocupar la zona est del país. Les tropes soviètiques també van ocupar les repúbliques bàltiques d’Estònia, Letònia i Lituània, i van envair Finlàndia. Amb l’aclaparadora victòria de l’Alemanya nazi sobre l’exèrcit polonès, la guerra va semblar estancar-se sense que es produïssin grans moviments de tropes ni batalles terrestres, aèries o navals. D’aquesta manera, fins a la primavera de 1940 no es van produir noves accions de guerra rellevants. Així, l’abril es rellançava la guerra amb l’atac alemany sobre Dinamarca i Noruega. Tot i que els aliats van decidir intervenir a Noruega per tallar el proveïment de ferro procedent de Suècia (país neutral, però integrat en el circuit econòmic nazi), la intervenció anglesa no va poder evitar la caiguda de Dinamarca i Noruega. D’aquesta manera, l’Alemanya nazi s’assegurava el domini de la Mar Bàltica i es garantia el subministrament de ferro suec. El següent objectiu de l’alt comandament alemany en el front occidental va ser França. L’ofensiva es va iniciar a través dels Països Baixos i Bèlgica, que van ser ocupades en només 48 hores. I l’ofensiva va continuar a través de les Ardenes cap a França. Les tropes francobritàniques, sorpreses i assetjades per l’ofensiva nazi, van haver de ser evacuades a Dunkerque. L’exèrcit francès va quedar sense resposta davant de l’ofensiva alemanya, ja que aquest havia situat totes les seves defenses en la Línia Maginot, un conjunt d’edificacions fortificades alineades i construïdes en paral·lel a la frontera amb Alemanya, sense 8 preveure la invasió des de Bèlgica. Així, els nazis van massacrar l’exèrcit francès i van ocupar París després que el govern francès es retirés i demanés l’armistici per evitar el bombardeig de la capital el juny de 1940. Hitler va dividir França en dues zones: el nord i la costa atlàntica (incloent-hi París) s’annexionaven directament al Tercer Reich i en el centre i el sud es formava la França de Vichy, un règim col·laboracionista dirigit pel mariscal Philippe Pétain. Mentrestant, des de Londres, s’anunciava la “França Lliure” dirigida pel general Charles de Gaulle, que cridava a la resistència contra els ocupants. Charles De Gaulle (1890-1970): Militar de carrera, va participar en la Primera Guerra Mundial. En el període d’entreguerres va defensar una estratègia ofensiva en cas d’un atac alemany, però no va ser escoltat. El 1940, després de la desfeta francesa, es va negar a formar part del govern col·laboracionista de Pétain i va exiliar-se a Londres, des d’on, a través de la ràdio anglesa BBC, va transmetre un missatge cridant el poble francès a la resistència contra l’invasor. Es va convertir en el símbol de la França lliure. 2.2 La Batalla d’Anglaterra L’ocupació de França va deixar sola la Gran Bretanya enfront d’Alemanya. Però Winston Churchill, nomenat primer ministre després de la dimissió de Chamberlain, va rebutjar les ofertes de pau alemanyes i va decidir resistir l’expansionisme alemany i continuar la guerra en solitari. Winston Churchill (1874-1965): Escriptor i polític britànic. Va ser diputat conservador, va ser ministre del govern britànic diverses vegades entre 1906 i 1929. En esclatar la Primera Guerra Mundial ocupava el càrrec de Lord de l’Almirantat, però va renunciar al seu càrrec per incorporar-se a la lluita en el front. Va denunciar al llarg dels anys trenta l’amenaça que Hitler significava per a les democràcies i es va oposar ferventment a la política d’apaivagament del govern britànic. Nomenat primer ministre de la Gran Bretanya el 1940, era partidari decidit de combatre fins a la victòria final. Es va convertir en un símbol de la resistència i en un dels grans dirigents dels aliats en la Segona Guerra Mundial. En resposta, des de l’estiu de 1940 fins a principis de 1941, Hitler va desencadenar una acarnissada batalla aèria que havia de precedir l’ocupació de l’illa. La batalla d’Anglaterra va implicar brutals bombardejos de la Luftwaffe sobre objectius industrials i militars i també l’atac sobre la població civil en ciutats com Londres, Coventry i Liverpool. Els bombardejos aeris alemanys van causar més de 43.000 morts. Malgrat els mortífers bombardejos, els alemanys no van poder doblegar la resistència britànica i la Royal Air Force (RAF), va aconseguir repel·lir l’agressió. Així, davant la 9 impossibilitat de desembarcar tropes alemanyes a l’arxipèlag britànic, Hitler va veure’s obligat a cancel·lar la invasió. Tot i això, la Gran Bretanya seguia aïllada i sotmesa un setge marítim continuat. En paral·lel a l’assetjament aeri sobre Gran Bretanya, l’Alemanya nazi va buscar tallar els subministraments navals que arribaven a l’arxipèlag britànic. En conseqüència, a l’Atlàntic es va iniciar una guerra naval entre alemanys i britànics en la qual es jugava la continuïtat dels transports mercants que proveïen la Gran Bretanya. En la resistència britànica va resultar decisiu el fet que Churchill va començar a comptar amb l’ajuda regular dels Estats Units (a través de la venta d’armament i els suport logístic a l’Atlàntic) i això va permetre els britànics resistir. Per primera vegada, Hitler es va veure frenat en els seus objectius militars i va haver de renunciar a la invasió de la Gran Bretanya. 2.3 La guerra del desert i el front dels Balcans En aquest context d’iniciativa estratègica i victòries alemanyes, la Itàlia feixista de Mussolini va decidir abandonar la seva no bel·ligerància i va alinear-se amb l’Alemanya nazi atacant els britànics al nord d’Àfrica. D’aquesta manera, el teatre d’operacions de la guerra s’ampliava al món colonial. A l’Àfrica, els italians van obrir un nou front de guerra quan van llançar una ofensiva per conquerir Egipte, en aquells moments un protectorat britànic. L’objectiu de les guerres africanes de Mussolini era arribar des de les bases italianes de Líbia fins al Canal de Suez per obstaculitzar les comunicacions britàniques amb les seves colònies i accedir al petroli del Pròxim Orient. El fracàs de l’ofensiva italiana, però, va implicar la intervenció del recentment creat Afrikakorps alemany que, dirigit pel mariscal Erwin Rommel (la guineu del desert), va penetrar a Egipte i va aconseguir doblegar les tropes britàniques en l’anomenada guerra del desert. Els italians aviat van evidenciar ser uns pèssims aliats per a l’Alemanya nazi ja que també van fracassar en el seu intent d’envair Grècia des d’Albània, i això va obligar Hitler a intervenir als Balcans. Per alleugerir l’esforç bèl·lic, Alemanya va signar pactes amb les dictadures d’Hongria, Bulgària i Romania, que combinant les seves forces amb les de l’Eix van ocupar primer Iugoslàvia i després Grècia el 1941. 10 3. EUROPA SOTA EL DOMINI NAZI 3.1 El nou ordre nazi a Europa El projecte de domini de Hitler a Europa contenia la imposició d’un nou ordre que pretenia estendre el model de l’Alemanya nazi. Els territoris conquerits van anar incorporant-se al Tercer Reich en funció del seu grau de germanisme. Així, si un territori tenia un passat germànic identificable es convertia en una regió incorporada, com en el cas d’Alsàcia, Lorena o Danzig i Silèsia. En canvi, els països sense ascendència alemanya van convertir-se en estats satèl·lits, com la França de Vichy, o regions colonitzades, com en el cas de Polònia i Lituània a qui se’ls va negar el reconeixement com estat. 3.2 L’explotació econòmica dels països conquerits L’estratègia nazi de la guerra llampec pressuposava una guerra curta, però el fet que el conflicte s’allargués va crear problemes de capacitat de producció bèl·lica a la indústria alemanya. Per això, quan la il·lusió d’una guerra ràpida es va esvair i Alemanya no va ser capaç de mantenir l’esforç bèl·lic només amb els seus propis recursos, es va dissenyar una política d’explotació, saqueig i rapinya dels recursos humans i econòmics dels països ocupats. L’objectiu era l’organització d’Europa en benefici d’Alemanya i per això es va imposar l’explotació i l’esclavització de la població. Els països sota el domini nazi van haver de pagar les despeses militars de l’ocupació i van haver de patir el saqueig en forma de requisa de primeres matèries i de productes industrials i alimentaris sense atendre les necessitats de la població autòctona. La penúria, el racionament i el mercat negre van ser habituals en els països conquerits pels alemanys. Aquesta imposició es va aconseguir mitjançant la instauració d’un règim del terror, especialment ens els països de l’est (habitats per la “raça inferior” dels eslaus). Uns 8 milions de civils i presoners de guerra van ser deportats a Alemanya i ocupats com a mà d’obra esclava en les fàbriques d’armament o als sectors agrícoles al servei dels interessos econòmics del nazisme. 3.3 Col·laboracionisme i resistència A l’interior dels països ocupats per l’Alemanya nazi, la majoria de la població va haver d’adaptar-se a les noves circumstàncies per procurar de sobreviure. Tot i això, tots els països van aparèixer dos grups minoritaris i de signe oposat: els col·laboracionistes amb l’ocupant i la resistència a l’ocupació. 11 • Col·laboracionisme: El nou ordre nazi instaurat als països ocupats va trobar el suport en una minoria activa, tant entre els dirigents polítics com entre la població. Aquests individus o organitzacions no només van donar suport polític al nazisme, sinó que van ajudar en la persecució i repressió dels dissidents locals. Les raons del col·laboracionisme eren diverses: el suport a les idees nazis, la consideració del Tercer Reich com una força inevitable, les expectatives de benefici que oferien els alemanys, el temor al comunisme, etc. Van destacar els règims col·laboracionistes de Noruega, encapçalat pel comandant Vidkun Quisling, i la França de Vichy, liderada pel mariscal Pétain. • Resistència: Igualment, en tots els països sotmesos al nou ordre nazi va aparèixer la resistència, originada pel sentiment patriòtic de rebuig a l’ocupació alemanya. Demòcrates, socialistes i comunistes van impulsar una guerra encoberta contra els nazis a través de les accions de boicot i sabotatge, espionatge o guerra de guerrilles protagonitzades per grups clandestins i organitzats. Iugoslàvia va ser el país on la resistència va tenir més amplitud sota la direcció del mariscal Josip Broz Tito i els seus partisans comunistes. A França, a l’acció exterior impulsada pel general De Gaulle s’hi va afegir l’acció dels maquis a l’interior del país, agrupats en el Consell Nacional de la Resistència. 3.4 Repressió i camps de concentració Tanmateix, en la configuració de les actituds socials respecte de l’ocupació nazi va tenir una influència decisiva la implantació d’un règim de violència i terror, que sotmetia a arrest, tortura, deportació o execució qualsevol resistent. La major part dels habitants dels països ocupats passaven a ser sospitosos per la seva doble condició d’enemics a qui s’havia derrotat o per no ser germànics purs. Arreu dels països conquerits, la Gestapo i les SS arrestaven, torturaven i deportaven cap a camps de concentració tots aquells que es resistien o eren considerats inferiors. Així, a l’Europa oriental es van establir milers de camps de treball gestionats i explotats per les SS en col·laboració amb els conglomerats industrials alemanys, on van explotar una mà d’obra en condicions d’esclavitud. Inicialment, els camps de concentració van dissenyar-se com a presons pels enemics polítics del règim nazi (socialistes, comunistes, sindicalistes, etc.), però aviat van incorporar gent d’origen divers que constituïa una anomalia social en el règim de puresa racial edificat pel nazisme (jueus, gitanos, malalts mentals, homosexuals, etc.). En el context de la guerra s’hi incorporaven presoners d’arreu d’Europa que s’havien resistit a l’ocupació alemanya. 12 No tots els camps eren igual, ni pel que fa a les funcions ni pel que fa al tipus de reclusos que hi rebien. Hi havia camps de treballs forçats, camps de presoners de guerra, camps de trànsit (on es seleccionaven les persones que acabaven d’arribar abans de redistribuirles a d’altres camps o assassinar-les) i camps d’extermini. Igualment, també van crear-se camps especialitzats en el treball femení. Els camps eren espais tancats amb reixats elèctrics i murs vigilats des de torres i les condicions de vida eren duríssimes (i al marge de qualsevol llei). Hi havia la zona de barracons per a presoners, l’administració del camp, els edificis de suport (dutxes, tallers, cuina, infermeria), els llocs d’execució i les cambres de gas i els forns crematoris per fer desaparèixer els cadàvers. Els presoners portaven insígnies d’identificació de la seva condició (jueus, homosexuals, comunistes, eslaus, gitanos, etc.), la seva alimentació era escassa i s’amuntegaven en barracons insalubres. Es practicaven tortures, vexacions, experiments i l’eliminació física dels presoners quan no podien respondre a la feroç disciplina de treball imposada i ja no tenien valor com a treballadors. La mortalitat era elevadíssima. 3.5 L’Holocaust L’aspecte més brutal de l’ocupació alemanya va derivar de la política racial nazi. Ja des de l’arribada de Hitler al poder, el 1933, el poble jueu havia estat sotmès a Alemanya a mesures de segregació civil, moral i política així com a deportacions als camps de concentració com a conseqüència de la seva condició de raça inferior, apàtrida i perillosa per a la seguretat de l’estat. Però, a partir de l’ocupació de Polònia i de l’expansió per l’Europa central i oriental, el nazisme es va enfrontar amb un nombre creixent de població jueva resident en aquells països mentre que la violència antisemita s’accentuava cada cop més. El 1941, Hitler va encarregar un pla secret d’eliminació dels jueus a Europa, el primer pas del qual va ser una deportació massiva a camps de concentració on eren sotmesos a treballs forçats. Igualment, van crear-se guetos aïllats i marginals, on el jueus eren confinats en àrees segregades de les ciutats i eren obligats a viure en unes condicions molt precàries d’amuntegament. El gueto jueu més important va crear-se a Varsòvia i va arribar a acollir 450.000 jueus. A l’Europa occidental, en un primer moment, el control dels jueus es va fer mitjançant censos i se’ls va obligar a identificar-se amb una estrella groga, a la vegada que eren espoliats econòmicament i marginats socialment. El 1942, després de la Conferència de Wannsee, va començar la Solució Final pel poble jueu, és a dir, la seva destrucció massiva, sistemàtica i planificada en els camps de 13 concentració i extermini. Des d’aquest moment, les deportacions van ser massives i es van estendre a tots els països controlats pels nazis. En un primer moment, l’extermini jueu es va realitzar per part de batallons d’afusellament especials que actuaven al front oriental. Ràpidament, però, es van introduir tècniques genocides més ràpides, econòmiques i eficaces: els camions de gas i les cambres de gas. Als camps d’extermini com Auschwitz, Treblinka, Chelmno, Bergen-Belsen o Buchenwald, arribaven jueus procedents de tota Europa que eren transportats en trens de mercaderies atapeïts de presoners. Aquí els jueus havien de morir per extenuació després de ser utilitzats com a mà d’obra esclava o per l’execució directa a les cambres de gas i als forns crematoris dels que ja no servien per a treballar. En només dos anys, van ser exterminats uns 6 milions de jueus. Però els jueus no van ser les úniques víctimes mortals del nazisme. D’altres minories, com els gitanos, els polonesos, els ucraïnesos o els russos, així com d’altres grups socialment indesitjables pels nazis com els opositors polítics, els homosexuals i els discapacitats físics i mentals també van trobar la mort en els camps d’extermini en una xifra aproximada d’1 milió d’assassinats. 4. 2ª ETAPA: LA MUNDIALITZACIÓ DE LA GUERRA (1941-1943) Fins a la primavera de 1941, la guerra va tenir com a escenari fonamental el continent europeu i el nord d’Àfrica i es va limitar a un enfrontament entre potències europees. Seria a partir d’aquest moment quan es va ampliar el camp de les operacions bèl·liques fins a adquirir una veritable dimensió mundial. 4.1 La campanya contra la URSS El 22 de juny de 1941, la Wehrmacht va envair per sorpresa la URSS. Malgrat el Pacte de No-Agressió germanosoviètic, Hitler havia preparat llargament l’Operació Barbarroja amb l’objectiu d’envair la URSS per obtenir els cereals russos i el petroli del Caucàs, és a dir, els subministraments imprescindibles que Alemanya necessitava per continuar la guerra. El pla del Tercer Reich pretenia destruir, amb un atac llampec, la potència soviètica abans que aquesta es pogués recuperar militarment, amb una guerra d’extermini. L’atac es va distribuir en tres direccions: Leningrad al nord, Moscou al centre i Ucraïna i les regions industrials al sud. A més, en un principi, la debilitat de l’Exèrcit Roig, sense alts comandaments després de les purgues estalinistes, va afavorir l’avenç de l’exèrcit alemany. 14 Les tropes soviètiques inicialment van veure’s obligades a retirar-se cap a l’interior del país, però la URSS no va rendir-se i va organitzar el contraatac. A més, la sobtada arribada de l’hivern, la falta de carburant i l’heroica resistència soviètica mitjançant la tàctica de la terra cremada (destrucció premeditada de tots els béns en un territori abans que caigués en mans de l’enemic) van fer fracassar les tropes nazis en el setge de Leningrad i en la presa de Moscou, de manera que la guerra amb la URSS es va allargar, esdevenint una guerra de desgast considerable pels alemanys. La paralització de l’ofensiva alemanya i l’estabilització del front oriental van constituir un dels grans fracassos militars de Hitler, un fracàs que acabaria generant les condicions per a la derrota final d’Alemanya. 4.2 Els Estats Units en guerra D’altra banda, l’expansionisme japonès sobre la Xina i les colònies europees va conduir a la mundialització del conflicte. Així, davant la invasió japonesa d’Indoxina, els Estats Units van decretar l’embargament sobre el comerç japonès. La rèplica del govern del general Tojo, sense una declaració prèvia d’hostilitats, va ser l’atac aeri sobre Pearl Harbour, la principal base militar nord-americana en el Pacífic, situada a l’arxipèlag de Hawaii, el 7 de desembre de 1941. L’opinió pública dels Estats Units, dividida fins aquell moment sobre la participació en la guerra, va apostar per la intervenció després de l’atac i el president Roosevelt va aconseguir que el Congrés declarés la guerra al Japó, Alemanya i Itàlia. Després de la destrucció de la flota nord-americana al Pacífic, el domini japonés sobre el mar li va permetre un ràpid i imparable procés d’ocupacions sobre les colònies asiàtiques de Gran Bretanya, França i els Països Baixos. A finals de 1942, els japonesos s’havien fet amb el control d’Indoxina, Tailàndia, Malàisia, Birmània, la zona costanera de la Xina, Indonèsia, les Filipines, Guam, les illes Salomó i Nova Guinea, arribant a amenaçar Austràlia. La mundialització de la guerra ja era un fet amb la incorporació de l’Àsia oriental com a espai bèl·lic i la incorporació dels EUA en el bàndol aliat. 4.3 El viratge de la guerra Des de finals de 1942, els aliats van prendre la iniciativa i la guerra va experimentar un viratge decisiu. La primera i més important derrota sobre el terreny de l’Alemanya de Hitler va arribar a la URSS. L’estiu de 1942 la presa de Stalingrad era l’objectiu bàsic de l’exèrcit alemany. La lluita acarnissada va concloure amb l’ocupació de bona part de la ciutat. Però la 15 contraofensiva soviètica del novembre va assetjar les divisions de l’exèrcit alemany. Aleshores Hitler va cometre l’error de donar l’ordre de resistir l’atac soviètic i trencar el setge. Els soviètics van impedir l’arribada de reforços, i la fam i el fred van obligar els alemanys a capitular el febrer de 1943. Més endavant, la decisiva derrota de les divisions blindades alemanyes a la batalla del Kursk, el juliol de 1943, va decidir la sort de la guerra en el front oriental. A l’Àfrica, els britànics, sota el comandament del general Montgomery, van aturar l’ofensiva de l’Afrikakorps de Rommel. Els aliats van emprendre la contraofensiva des d’El-Alamein i van arribar a Trípoli a inicis de 1942. Al novembre, un cos de l’exèrcit angloamericà va desembarcar als ports del Marroc i Algèria i van derrotar Rommel definitivament. La primavera de 1943, italians i alemanys van haver d’evacuar Tunis. El nord d’Àfrica es perfilava com la plataforma ideal perquè els aliats saltessin al continent i iniciessin la invasió d’Itàlia. Al Pacífic, els nord-americans van contraatacar els japonesos entre l’estiu de 1942 i 1943. Les batalles aeronavals del Mar de Corall, Midway i Guadalcanal van posar fi a l’hegemonia nipona i van posar de manifest la superioritat dels potents portaavions i la flota aèria dels Estats Units. En conseqüència, durant la primavera de 1943, la guerra havia canviat definitivament de rumb. El potencial econòmic, bèl·lic i humà de Gran Bretanya, els Estats Units i la URSS es mostrava amb claredat; mentre que les dificultats d’Alemanya, Itàlia i el Japó es feien cada vegada més perceptibles. A més, la resistència antifeixista va adquirir relleu als territoris ocupats, fet que va ajudar a la desorganització i la desmoralització dels ocupants. 5. 3ª ETAPA: LA DERROTA DE L’EIX (1943-1945) 5.1 La derrota del feixisme El 10 de juliol de 1943, des del nord d’Àfrica, els aliats van desembarcar a Sicília i van emprendre la conquesta d’Itàlia. Davant l’avenç aliat, el rei Víctor Manuel III va destituir i empresonar Mussolini i va nomenar el general Badoglio primer ministre d’Itàlia. El setembre, Itàlia signava l’armistici amb els aliats. Tot i això, Hitler va reaccionar i els alemanys van ocupar el nord del país i van alliberar Mussolini, que va organitzar la República Social Italiana, amb capital a Saló, sota el control dels nazis. Itàlia quedava dividida temporalment en dues parts, al nord la República feixista de Saló controlada pels nazis i al sud la monarquia amb un govern proaliat i antifeixista que va declarar la guerra a Alemanya. 16 La resistència antifeixista es va desenvolupar amb força en el territori de la República de Saló, amb episodis de guerra contra l’invasor nazi i de guerra civil interna contra els feixistes. Malgrat l’hegemonia comunista en el si de la resistència partisana, totes les forces polítiques antifeixistes van participar. En paral·lel, els aliats avançaven lentament des del sud, trobant-se amb una aferrissada resistència alemanya. Finalment, Roma queia en mans aliades el juny de 1944, mentre que la República de Saló va resistir fins la primavera de 1945. En un clima de guerra civil entre feixistes i antifeixistes que va culminar amb la victòria partisana, l’esclat d’insurreccions populars, l’alliberament del nord d’Itàlia i l’execució de Mussolini, Itàlia era alliberada pels aliats. El cadàver de Mussolini va ser exposat a Milà com a símbol de la victòria antifeixista. 5.2 La derrota del nazisme Les victòries aliades sobre l’Alemanya nazi es van anar consolidant al llarg de 1944 i van anar acompanyades d’una campanya sistemàtica de bombardejos aeris sobre el país, amb ciutats com Berlín, Hamburg, Frankfurt o Dresden entre els principals objectius. Alemanya va resultar arrasada per les bombes britàniques i nord-americanes, fet que va paralitzar la indústria bèl·lica, va col·lapsar les infraestructures i va acabar de desmoralitzar la població. En el front oriental, l’avenç de l’Exèrcit Roig va fer retrocedir els nazis fins a les fronteres de 1941. Arribats a finals de 1944, els soviètics havien ocupats Romania i Bulgària, mentre que la resistència iugoslava i albanesa aconseguien l’alliberament dels territoris respectius. En el front occidental, amb l’Operació Overlord, el dia D (6 de juny de 1944) a l’hora H, els aliats britànics i nord-americans van desembarcar a les costes de Normandia amb més de 150.000 homes desbaratant les defenses alemanyes. Després de setmanes de sagnants combats, el 24 d’agost París era alliberat i cap a finals d’octubre es van reconquerir totalment els territoris francès i belga. La sort de la guerra ja estava decidida, però Hitler no estava disposat a assumir la derrota ni a rendir-se incondicionalment com li demanaven els líders aliats. En aquestes condicions, amb Alemanya assetjada a l’oest i al sud per les tropes dels EUA i la Gran Bretanya i a l’est per la URSS, entre gener i abril de 1945 es va produir l’enfonsament i descomposició definitiu del Tercer Reich. En el front oriental, les tropes soviètiques van alliberar Hongria i Polònia, van entrar a Àustria i a Txecoslovàquia, i el 24 d’abril van arribar a Berlín. Al mateix temps, les tropes angloamericanes dirigides per Eisenhower van penetrar a Alemanya per la riba esquerra del Rin. Berlín va ser assetjada i bombardejada. 17 Mentre els combats es succeïen als carrers de Berlín i la derrota del nazisme ja era una evidència, Hitler, incapaç d’assumir la derrota, es va suïcidar al seu búnquer el 30 d’abril. Davant la inutilitat de prosseguir la resistència quan la guerra ja estava perduda, el successor de Hitler, l’almirall Dönitz, va veure’s obligat a assumir la necessitat d’oferir la rendició incondicional que exigien els dirigents aliats. D’aquesta manera, Berlín va capitular davant les tropes soviètiques mentre els dirigents nazis eren detinguts. El 7 de maig de 1945 es va signar la rendició incondicional del Tercer Reich. 5.3 La derrota del Japó La guerra va continuar al Pacífic i al continent asiàtic, on després de la conquesta de Guadalcanal, l’avançament de la flota aeronaval nord-americana va ser molt lent, tot i la superioritat dels EUA, que disposaven de materials bèl·lics nous i decisius per a fer-se amb la victòria: tancs amfibis, llanxes de desembarcament, portaavions, etc. Un Japó assetjat i sense recursos defensius, va mantenia una lluita acarnissada i desesperada per resistir. L’ofensiva nord-americana es va desenvolupar en dues direccions. D’una banda, les tropes dirigides pel general MacArthur van dirigir-se des d’Austràlia fins a les filipines, després de l’ocupació de Nova Guinea i les illes Salomó. De l’altra, des de Hawaii les tropes va avançar cap al Japó per l’est després de la conquesta de les illes Gilbert, Marshall i Mariannes. La recuperació de les Mariannes per part dels EUA no va arribar fins a finals de juliol de 1944, i la de les Filipines va venir precedida de la sagnant Batalla de Leyte, l’octubre de 1944, en la qual van aparèixer en escena per primer cop els kamikazes, pilots suïcides japonesos que llançaven els seus avions contra vaixells i instal·lacions estratègiques nord-americanes. El novembre de 1944 es van iniciar els bombardejos sobre Tòquio i d’altres ciutats japoneses, que es prolongaria fins a l’estiu de 1945. Malgrat la derrota de l’Eix a Europa, i l’assetjament i les importants victòries nordamericanes a Iwo Jima i Okinawa, entre març i juny de 1945, que van provocar el nombre més alt de baixes aliades en tota la guerra del Pacífic, la rendició del Japó no es preveia immediata. L’elit política i militar japonesa estava disposada a portar la resistència acarnissada i suïcida fins a les últimes conseqüències. Davant d’això, el nou president dels Estats Units, Harry Truman (que havia succeït el difunt Roosevelt l’abril de 1945), va decidir utilitzar la bomba atòmica sobre les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki l’agost de 1945. Era la solució més cruenta que llavors 18 era possible ja que la seva capacitat destructiva era desconeguda i els efectes van ser terrorífics. A Hiroshima, l’explosió de Little Boy va provocar 100.000 morts sobre una població de 250.000 persones, a més dels nombrosos ferits per les radiacions; i a Nagasaki l’explosió de Fat Man va provocar la mort de 75.000 persones. El 2 de setembre de 1945, el Japó finalment va capitular. La Segona Guerra Mundial s’havia acabat en tots els seus fronts. 6. CONSEQÜÈNCIES DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL 6.1 Conseqüències demogràfiques La potència destructiva de les noves armes, el caràcter de guerra total i la determinació de tots dos bàndols de prosseguir el conflicte fins el final sense que importés la pèrdua de vides humanes, expliquen que la Segona Guerra Mundial sigui la catàstrofe demogràfica més gran que la humanitat ha conegut. En la guerra es va arribar a una xifra de 55 milions de morts, uns 35 milions de ferits i prop de 3 milions de desapareguts. La URSS va ser el país més afectat, amb una estimació d’entre 17 i 27 milions de morts, el van seguir Polònia (un 22% de la seva població), Alemanya i Txecoslovàquia, mentre que a la resta d’Europa i els Estats Units les xifres van ser més petites. Al sud-est asiàtic i al Pacífic, la guerra i la repressió també van provocar grans pèrdues, entre 3 i 15 milions de morts civils i militars, sobretot a la Xina i el Japó. A diferència de la Primera Guerra Mundial, més de la meitat de les víctimes van ser civils. El conflicte es va estendre a tot el món i va desaparèixer el concepte de rereguarda. Als efectes de l’ocupació nazi i japonesa als territoris conquerits (deportacions en massa, extermini i genocidi d’ètnies, represàlia sobre la resistència), cal afegir el bombardeig brutal i massiu de ciutats per part d’ambdós bàndols amb l’únic objectiu d’atemorir, desmoralitzar i acabar amb la capacitat de resistència de la població. A això caldria afegir els no nascuts i el nombre de víctimes indirectes de la guerra, que es van produir després de 1945 a causa de la desnutrició, les ferides i les irradiacions de les bombes atòmiques. Un altre factor humà i demogràfic de la guerra van ser els grans desplaçaments de població. Aquests moviments van ser provocats, primer pels nazis als països que van ocupar durant el conflicte, després com a conseqüència de l’alliberament de presoners de guerra dels camps de concentració, i finalment pels acords establerts als tractats de pau i pels canvis de fronteres en la postguerra. 19 Es calcula que pel maig de 1945 hi havia a Europa prop de 40 milions d’homes, dones i infants desarrelats, sense llar o a la recerca d’un lloc on establir-se, creant una sensació de caos i d’incertesa. D’entre ells, uns 13 milions d’alemanys expulsats de Txecoslovàquia i de les zones annexades per Polònia i la URSS. D’altra banda, a l’Àsia gairebé 7 milions de japonesos van ser repatriats des de Xina i Corea fins a l’arxipèlag al qual quedaria reduït el nou Japó. 6.2 Conseqüències econòmiques El final de la guerra va oferir un paisatge de ruïna i desolació, sobretot a l’Europa oriental, on les ciutats, els camps i l’estructura productiva havien estats destruïts pel pillatge constant de les ciutats (Polònia), la política de la terra cremada (URSS) i les destruccions dels pobles i els camps (Iugoslàvia). A l’Europa occidental els danys més grans es van produir en les infraestructures (carreteres, ferrocarrils, ports, aeroports). Els efectes sobre la producció industrial van ser més irregulars, però en el seu conjunt Europa va perdre el 50% de la seva potència industrial. Els problemes més seriosos que van arribar a fer pensar en la impossibilitat de la reconstrucció van ser: la destrucció de les ciutats, els problemes de proveïment alimentari, el desemparament de la població civil, l’elevat volum del deute adquirit pels països per finançar la guerra i la pujada incontrolada dels preus en la immediata postguerra. Per la seva banda, el Japó havia quedat en el límit de l’aniquilació, amb Tòquio i les infraestructures i els centres industrials destruïts, Hiroshima i Nagasaki arrasades per les bombes atòmiques i la desestructuració de les economies colonials (Malàisia, Indoxina, Indonesia). Novament, els Estats Units van ser el país en què la guerra menys va repercutir. La llunyania del front bèl·lic va convertir els EUA en el principal centre productor d’armament i d’altres subministraments pels aliats, fet que li va permetre experimentar un important creixement econòmic i un desenvolupament notable de la capacitat productiva i de l’equipament industrial. En conseqüència, la guerra va accelerar i consolidar el declivi de les potències europees, mentre que els Estats Units van consolidar la seva hegemonia com a gran potència agrària, industrial i financera mundial. La URSS, tot i la destrucció provocada per la guerra, va sortir del conflicte com a segona potència mundial. La seva política d’industrialització de les regions orientals a través dels plans quinquennals va evitar que els atacs alemanys destruïssin tot el potencial 20 industrial. A més, la reorganització territorial d’Europa va fer que fàbriques alemanyes i d’altres països ocupats s’incorporessin a l’economia soviètica. 6.3 Conseqüències socials La brutalitat de la guerra també va provocar un intens trauma moral i va qüestionar tots els valors ètics i polítics sobre els que descansava la civilització occidental. Els drets humans s’havien conculcat sistemàticament i, al llarg de sis anys, s’havia imposat una cultura de la violència, el terror i la crueltat que un cop finalitzat el conflicte quedava al descobert provocants ombres a tots els bàndols. Un primer impacte va ser el descobriment de les massacres practicades per la URSS a Polònia amb la sortida a la llum pública de les fosses de Katyn, on els soviètics havien assassinat més de 4.500 oficials polonesos d’un tret al cap. El record del bombardeig sistemàtic de les ciutats i el llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki van ser interpretades com l’expressió de l’extrema brutalitat, crueltat i violència d’una guerra en la qual la població civil havia esdevingut el blanc principal. Amb tot, el coneixement dels camps de concentració i extermini nazis, on havien trobat la mort jueus, eslaus, gitanos, homosexuals i opositors polítics, va sobresortir en la memòria col·lectiva dels europeus i va posar en evidència les veritables dimensions de l’horror durant la guerra. 6.4 Conseqüències polítiques En l’ordre polític, la derrota de les potències de l’Eix va significar el fracàs dels sistemes feixistes, tot i que encara es van mantenir en vigor dictadures properes a la ideologia feixista (Espanya, Portugal). Tanmateix, la diferent ocupació d’Europa per part dels aliats va dividir el continent en dues zones polítiques: • Europa occidental: A la zona alliberada pels angloamericans es va restablir la democràcia parlamentària i el sistema econòmic capitalista de lliure mercat. També van ressorgir amb vigor els partits socialdemòcrates i democratacristians com a forces polítiques de referència, tot i que els partits comunistes prosoviètics van agafar un protagonisme destacat, especialment a França i Itàlia. • Europa oriental: A la zona alliberada per la URSS (Alemanya Oriental, Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària) es van imposar les democràcies populars, dictadures comunistes sota la influència soviètica. A Iugoslàvia i Albània, alliberades pels partisans comunistes però sense la participació de l’Exèrcit Roig, també es van implantar règims comunistes, però sense la dependència de Moscou. 21 Per a jutjar els crims de guerra del nazisme es va crear un tribunal internacional integrat per jutges dels estats vencedors: Estats Units, la Gran Bretanya, França i la URSS. Aquest tribunal va definir un nou concepte jurídic en el dret internacional: els crims contra la humanitat. Entre 1945 i 1946 va tenir lloc el Procés de Nuremberg, que va jutjar vint-i-un dirigents nazis. En qualsevol cas, a aquest procés hi van arribar pocs dels principals dirigents nazis ja que alguns s’havien suïcidat al final de la guerra (Hitler, Goebbels), d’altres havien aconseguit fugir (Bormann, Eichmann) i alguns es van suïcidar durant el judici (Göring). Dels vint-i-un processats, tres van ser absolts, quatre van ser condemnats a entre 10 i 20 anys de presó, tres van ser condemnats a cadena perpètua i onze van ser condemnats a mort. Aquest procés va anar seguit d’altres per castigar els responsables del règim nacionalsocialista i aconseguir la desnazificació d’Alemanya. El procés va permetre fer públic el balanç de les atrocitats del nazisme i va establir un precedent perquè, en el futur, els actes criminals comesos per responsables polítics i alts càrrecs militars no quedessin impunes.

...