La medicina durant la guerra

 LA MEDICINA DURANT LA GRAN GUERRA

Les guerres encara que sembli difícil d'entendre tenen una part positiva. Representen una ocasió única per a l'avenç de les ciències. La primera Gran Guerra va ser una gran evolució per a la medicina, unes millores que finalitzada la guerra van salvar moltes més vides de les que es van cobrar en el camp de batalla. Ja que només en l'enfrontament bèl·lic de la Primera Guerra Mundial morien més de 6.000 soldats cada dia durant els quatre anys que va durar la contesa.

Els equips mèdics treballaven sota una increïble pressió i en les condicions més precàries, amb material insuficient i tractant ferides que no havien vist mai, ocasionades per armes noves creades per a la batalla (morters, metralladores, projectils ...). Entre les lesions que havien de fer front destacaven:

• Els cops al cap, que va fer que s'introduís de manera regular l'ús de casc "Brodle" a partir de 1915.
• Al pit, que per la seva gravetat ocasionaven que no arribessin a temps a l'hospital morint en el trasllat.
• En les extremitats, freqüentment ocasionades per la explosions d'artilleria i que freqüentment produïen severes amputacions.
• Les infeccions, provocades pel fang de el front i les gangrenes, ocasionades per estar aturat a l'aigua durant molt de temps.

Va ser llavors quan els britànics van reconèixer que molts soldats morien sense poder rebre una assistència i tractament adequat. El temps que transcorria entre que es produïen les lesions i l'atenció mèdica era bàsic per poder salvar vides i el primer que havien de fer era poder administrar sang en el mateix lloc on es trobaven els ferits. Inicialment, es transferia directament d'una persona a una altra, fins que el capità Oswald Robertson, metge nord-americà, va obrir un banc de sang al front, el 1917, utilitzant citrat de sodi per evitar la seva coagulació.[pic 1]

Un altre dels progressos que més impacte va tenir a l'hora de salvar les vides dels soldats va ser la cirurgia, en la qual el encanyat de les cames fracturades, ideat pel cirurgià britànic Hugh Owen, va representar una disminució de la mortalitat per fractura de fèmur de del 80% al 20%. Es va descobrir que la sinovial era essencial per prevenir la infecció en les articulacions, havent de ser suturada amb un curt drenatge i limitant al màxim l'exèresi de l'os. Quan l'òrgan lesionat era el ronyó es va establir un tractament més conservador que el que es realitzava fins llavors.

L'anestèsia es va millorar, permetent als cirurgians gestionar millor les intervencions de les ferides pulmonars i de el diafragma, els lligams dels vasos i les puncions evacuadores dels vessaments en les ferides tancades. Es van crear dispositius sanitaris en els quals es determinaven zones amb llocs de socors i triatge, mitjans d'evacuació i centres més especialitzats en la rereguarda.

Durant la Gran Guerra es va començar a experimentar amb antisèptics sent finalment el més generalitzat l'investigat pel metge francès Alexis Carrel, que aplicava hipoclorit de sodi directament en el teixit danyat. Els antibiòtics van aparèixer en 1928 i no seria fins als anys 40 que es va expandir el seu ús per tot el món. Les febres tifoides (transmesa pels polls) i el tractament de la "febre de trinxera" no podien tractar-se d'una altra manera que amb la neteja i la higiene dels hospitals de combat.

...