NEW DEAL DE ROOSEVELT

NEW DEAL

Aquesta va ser la política intervencionista que va ficar en marxa Franklin Delano

Roosevelt, la qual tenia l’objectiu d’acabar amb la Gran Depresió que va patir Estats

Units, les disposicions que va implementar durant els primers cent dies del seu

mandat van tenir continuïtat al llarg de diversos anys y va ser així anomenat New Deal

(nou tracte o nou repart).

El 2 de juliol de 1932, Roosevelt va prometre en un discurs de la seva campanya

electoral «un nou tracte per al poble nord-americà»: pronunciant per primera vegada

l'expressió New Deal al llarg del seu discurs.

Aquest nou programa plantea una orientació similar a la de Keynes en alguns

aspectes.

Roosevelt, considerat com un reformista y progresista, fou elegit amb una majoria

àmplia amb l'esperança de que sabés fer front a la crisi econòmica allà on Herbert

Hoover havia fracassat. Aquest va arribar al poder sense tenir un pla preconcebut per

salvar l'economia del seu país. El seu New Deal no era ideològic, sinó més aviat

pragmàtic, el que va conduir a algunes contradiccions. Va aplicar idees

experimentades durant el període progressista de Wilson i es va valer de la seva

experiència política adquirida durant els anys 1920. La idea central de Roosevelt era

l'experimentació: estava convençut de la necessitat de dur a terme una política audaç

i innovadora.

Ell observà que una de les principals prioritats era alçar l’ànim dels nord-americans,

que eren presos de dudes frent a la gran crisi que existia en aquell moment.

El seu discurs del 4 de març de 1933, va estar impregnat de tòpics comuns amb el

quals tenia la intenció de que el poble s’abstinguera d’aquell pesimisme, una de les

frases conegudes: «l'única cosa que hem de témer és el mateix temor.»

Per dur a terme la seva política es va envoltar de consellers brillants i imaginatius que

el van seguir a Washington:

·Raymond Moley, Adolf Berle, Cordell Hull (Assunts exteriors)

·Henry A. Wallace (Agricultura)

·Frances Perkins (Treball)

Roosevelt es va alçar amb la victòria en les eleccions gràcies a les seves promeses de

canvi que es recolzaven en una política voluntarista i intervencionista.

L'estat va atacar als agricultors fent-los gaudir d'ajuts i de subvencions condicionades

per una disminució de la seva producció, també als problemes d'ordre social amb la

qüestió de les jubilacions, els sindicats i sobretot de la desocupació que va ser al llarg

dels anys 1930 un dels indicadors més visibles de la crisi. Els nombrosos programes

que pretenien crear ocupació es van llançar en 1933, i les reformes es van encadenar

ràpidament.

A l’entorn de Roosevelt hi existien dos diferents maneres amb les qual es volia regular

l’economia:

·Economia brandeisiana: Junt amb Louis Brandeis, Felix Frankfurter, un jurista format

a Harvard, eren els majors representants d’aquest tipus d’economia. Aquesta

desconfiava dels «projectes grandiosos dels planificadors» i donava suport a «una

estratègia ràpida i flexible que permeti al govern federal usar la seua autoritat per

reformar les pràctiques de la lliure competència», per a Brandeis generalment «la

centralització afeblia la societat, asfixiant l'experiència i concentrant en un punt els

talents necessaris per a les comunitats».

L’altra, totalment contrària, va inspirar part de la doctrina del primer New Deal, la qual

insistia en el fet que «no es podia confiar més en la lliure competència per

salvaguardar els interessos dels grups socials» i que «l'estabilitat residia en la fusió de

les empreses i en la cooperació sota control federal », i es va posar més èmfasi sobre

l'administració de l'economia que sobre la producció.

Una reforma profunda del sistema bancari i monetari

Una nova llei, el Emergency Banking Act, votat el 9 de març, va imposar que només

s'obrissin els bancs que hagin passat amb èxit un examen de la seva solvència sota el

control del Departament del Tresor dels Estats Units. Tres quarts dels bancs van

reobrir en els tres dies que van seguir l'adopció de la llei. Mil milions de dòlars en

moneda i or, retinguts fins llavors, van tornar als bancs, permetent una estabilització

del sistema bancari. Durant tot 1933, diversos milers de bancs van tancar les portes,

altres es van fusionar per donar origen a establiments més grans (els dipositaris

cobrar així aproximadament un 85% per cada dòlar estalviat). Per tal de prevenir crisis

futures, el govern va crear la Federal Deposit Insurance Corporation (FDIC) al juny, el

que va permetre assegurar els dipòsits de fins a 5 000 dòlars.

La llei d’ajust agrícola (AAA)

L'administració Roosevelt va buscar igualment protegir els agricultors dels riscos del

mercat distribuint subvencions federals i controlant la producció mitjançant la Llei

d'Ajust Agrícola i el 12 de maig de 1933 aquesta llei va entrar en vigor.

Es va decidir reduir la producció per reanimar el sector agrícola segons els simples

pretextos de la llei d'oferta i demanda. Per això, una gran part de les collites i de les

reserves van ser destruïdes i les terres es van deixar en erm, i mitjançant una política

d'indemnització es va fomentar la reducció de les superfícies conreades.

També va donar peu a la creació de la Commodity Credit Corporation (CCC), per fer

préstecs als camperols a més d'adquirir i apilar cultius amb el propòsit de mantenir el

valor d'aquests.

La National Industrial Recovery Act (NIRA) i la

National Recovery Administration (NRA)

«Llei de Rescat Industrial Nacional», va ser aprovada pel Congrés el 1933, per instaurar

dos tipus de reformes. D'una banda, va animar els industrials

...