Resum Antígona, de Salvador Espriu

Antígona, de Salvador Espriu

Des de la llunyania del mite o història llegendària, Antígona, el personatge femení de la tragèdia del grec Sòfocles, és represa per Salvador Espriu (1913-1985) per a reflexionar sobre la guerra entre germans i les seves conseqüències. No costa gaire de veure com aquesta Antígona d'Espriu, que és elaborada en una primera versió el mateix any en què acaba la guerra civil espanyola (1939), vol exposar en forma dramàtica la desfeta col·lectiva que ha significat el conflicte i la seva divisió entre vencedors i vençuts. No se centra, per tant, en el debat entre llei humana i llei natural que proposa l'obra de l'autor de la tragèdia grega; però sí que en recull la contundència de l'enfrontament entre dues posicions que no es volen avenir a l'entesa: Antígona i Creont.

1. Resum de l'obra

En la condemna d'Antígona queden ben explícites les raons del poder, a través de les paraules dels consellers. L'acte de desobediència que ha comès Antígona -voler enterrar i honorar el germà vençut, l'enemic de l ciutat- rep el tractament habitual d'uns dirigents que no volen mostrar la més petita feblesa: les lleis no eximeixen ningú, cal respectar els qui han caigut per la ciutat i castigar els enemics.

Ara sols resten les últimes paraules d'Antígona, que “amb una suprema dignitat” nega les acusacions del darrer conseller. Ella només volia que el seu germà mort rebés el tracte adequat. Tanmateix, com subratlla l'heroïna de la tragèdia, cal recuperar la pau, l'acabament del malefici que pesa sobre la ciutat i el retorn a la normalitat. Antígona s'humanitza en l'evocació emocionada del seu paisatge i en aquest desig de felicitat i justícia per a aquells que restaran vius. Cal que acabin els temps de les “malediccions” i dels desastres: és imprescindible perquè el poble pugui treballar i perquè el rei, Creont, s'adoni que el poder s'ha d'exercir com un servei i no com una mostra d'autoritarisme.

2. Intenció espriuana

Tot aquest discurs entenedor és una ficció, és un mite que restaria mort si no pogués ser llegit amb la intenció al·legòrica que l'autor defensa. En el fons, Antígona reviu per a tots nosaltres perquè el seu missatge ha estat molt clar i esdevé una reflexió necessària, després de la guerra civil, a favor de la reconciliació.

La seva és una proposta per a universalitzar la reflexió sobre el conflicte, i no cenyir-lo tant al referent de la guerra civil espanyola. A més, aprofundeix en la visió de l'enfrontament bèl·lic com a derivació d'una responsabilitat col·lectiva, i es mostra contundent en el rebuig de la violència i de la irracionalitat: creu en la necessitat del perdó i la superació dels odis. Per això, prenen un sentit ple unes paraules d'Antígona per tal d'entreveure la humanitat del personatge que dubta i que, alhora, confia que la mort no hagi estat inútil: “No sé si moro justament, però sento que moro amb alegria”.

4. Personatges

ANTÍGONA: És la protagonista de l'obra dramàtica. És un personatge superior a la resta i la caracteritza una destacat sentit de la moralitat. Representa la llei natural que s'enfrontarà inexorablement a la llei civil encarnada per Creont. Es troba al mig de la relació violenta que mantenen els seus dos germans pel poder. Antígona, tot i que se'ls estima a tots dos, sent certa debilitat per Polinices, el més desfavorit, així s'inclina a protegir-lo. Durant la infantesa, Etèocles era el preferit de la mare (Iocasta) i restant Polinices en un segon pla, ja aleshores Antígona jugava amb ell per equilibrar la injustícia. En el present, Polinices també és el més desvalgut perquè no compta amb el suport del seu poble.

Antígona respecta els codis naturals i és per aquest motiu que no entén l'edicte de Creont i decideix desafiar-lo. El seu acte de rebel·lió i d'heroïcitat serviria per equilibrar les forces i restablir la pau per iniciar així un nou camí. Enterrant el seu germà, Antígona segueix els dictats que dictamina la llei natural, i se sacrifica perquè Tebes pugi continuar endavant, acabant així amb el malefici de la seva nissaga.

En la segona part, Antígona s'enfronta a Creont i li retreu els falsos consells que ha recomanat als germans per tal d'aconseguir el poder. Així, la protagonista està decidida a sacrificar-se per Tebes i decideix lliurar-se a Creont acceptant la seva mort, no sense, abans, demostrar-li que té constància de la seva maligna maniobra.

ISMENE: Germana petita d'Antígona. En un principi es manté al marge del conflicte entre els dos germans, però quan percep que Antígona s'hi amoïna, s'hi implica fervorosament i decideix fer-li costat desafiant la llei de Creont. No obstant això, acaba defallint

...