Resumen reflexivo el zapatito perdido Gentile P.

Reflexió de l’article BLOC 1: Un zapato perdido

Pel que fa a l’article de Gentile P., trobem que es tracta d’una crítica a l’exclusió social que pateixen certs col·lectius a les societats en les quals vivim actualment. Principalment, es centra en l’exclusió derivada de les desigualtats econòmiques, problemàtica la qual any rere any es va agreujant, ja que cada cop més hi ha una escletxa més gran entre les diferents classes socials. Concretament, es centra en l’exclusió social que es viu a Llatinoamèrica.

Per fer-ho, l’autor ens presenta una breu història, la qual permet als lectors entendre i situar-se davant una gran problemàtica, l’exclusió social i educativa. Aquesta història ens planteja com en un mateix context social, Rio de Janeiro, hi ha una gran diferència econòmica entre les classes socials, i com un mateix fet tan simple com no portar una sabata, depenent de la classe social a la qual pertany la persona, pot ser motiu de sorpresa per a tota la societat. Aquesta sorpresa es deu a que els infants de classe baixa, que viuen sota el llindar de la pobresa, els quals sempre van sense sabates perquè no tenen diners per comprar-se unes,  acaba sent una realitat normalitzada i invisibilitzada ja que com diu l’autor és “normal”,  mentre el fet que un infant de classe mitjana no porti una sabata, genera preocupació entre les diferents persones que es creua el protagonista al llarg del seu recorregut, ja que és “anormal”. 

Entrant en matèria, trobem que l’autor ens planteja “l’exclusió és avui, invisible als ulls” Gentile P. (2001), aquest fet trobem que es tracta d’una realitat, i és que tots nosaltres convivim en societats on l’exclusió social està present, i cada dia a les notícies també tenim un bombardeig d’informació envers l’exclusió. Això, fa que acabem arribant a normalitzar que l’exclusió existeix, i que no es pot canviar, arribant a naturalitzar-ho, i com diu l’autor, passa de ser un problema a únicament ser una dada, la qual ens genera indignació per un curt període de temps.  

Un exemple de la normalització de problemàtiques socials, que em sembla molt rellevant, és el fet que actualment malgrat viure en societats democràtiques, encara existeixen guerres, com les que hem vist en els últims anys, i sempre rebem inputs per les notícies, com podria ser les guerres a Israel o l’Iran, malgrat això ens indigna durant un període de temps i només acaba sent una dada, ja que no és una realitat que ens afecti de manera propera i directa, o considerem que són països on “és normal que hi hagi guerra”. En canvi, a l’actualiat estem vivint el període històric de la guerra entre Ucraïna i Rússia, i en tractar-se d’un context molt proper, i el qual té influència directa a Europa, ens genera angoixa, i és quan realment ens preocupem, ja que ens podem veure afectats directament.

Tot això és deu a un fet que menciona l’autor, “La selectivitat de la mirada” i “la mirada normalitzadora” Gentile P (2001)., i és que per a la societat és “normal” veure que un infant negre no porta sabates, ja que en certs barris n’hi ha de molts, mentre que un infant blanc vagi sense sabates, és un fet fora del comú “anormal”. Em sembla interessant comentar, que aquest fet és deu a la violència sistèmica, és a dir el fet de normalitzar certs comportaments o realitats, i deixar de veure’ls com un problema, arribant a ser una indiferència generalitzada dins de tota la societat.

Aquesta violència sistèmica, es deu al fet que només coneixem aquestes realitats per la informació que rebem pels diferents mitjans comunicatius, i a vegades veiem una persona que pateix directament l’exclusió, i no interactuem amb ella, fent que no puguem conèixer quina és realment la seva realitat, i tendim a la generalització i a l’estigmatització. Realment, em sembla interessant poder afegir una cita molt adequada extreta de les aportacions de classe, Joan Carles Mélich: “La intencionalitat és mirada. La mirada no és capaç de descobrir el rostre de l'altre, sinó solament la seva cara (...)”. És a dir, no hem de caure en l’estigmatització i la generalització, ja que potser veiem problemàtica concreta, i inconscientment pels inputs informatius que hem rebut d’ella, no ens molestem en conèixer-la de primera mà, sinó només caure en la reproducció de desigualtat, ja que només podem veure o coneixem la seva “cara”, la qual a més a més, molts cops està influïda per interessos de certes persones, o la politització de la informació que trobem en alguns mitjans comunicatius.

Un exemple d’això, podria ser el famós cas al nostre país de la regularització del barri de la Cañada Real a Madrid, el qual s’agrupa una gran majoria de població la qual esta sota el llindar de la pobresa, i en comptes de rebre ajudes de l’administració, estan intentant fer-los fora a través de la criminalització i acusacions com que els seus habitatges estan en situació irregular amb l’objectiu implícit de realitzar en el futur un projecte urbanístic. En aquest cas, hi ha molts infants que estan en situacions d’extrema vulnerabilitat, ja que els hi ha tallat els subministraments, i no disposen de serveis com el transport perquè aquests infants puguin anar a l’escola, entre d’altres.

D’altra banda, pel que fa a l’article ens presenta les tres formes diferents en què es produeix i desenvolupa l’exclusió, i com actualment la més estesa és “segregar incloent” Gentile P. (2001), és a dir hi ha persones que pateixen de forma directa l’exclusió, però conviuen amb els inclosos, però sense els seus drets. Un exemple d’això, és el fet que les persones en situació irregular, no tenen accés a molts drets essencials com l’habitatge, la salut o l’educació. Trobem que segregar incloent és la manera més normal d’excloure, la qual es veu reforçada pels estereotips i prejudicis que històricament hi ha a les societats, arribant  a normalitzar-ho, o criminalitzar-ho amb frases com “És el seu problema; S’ho mereixen; Alguna cosa hauran fet” Gentile P. (2001).

...