Tiranteelblanque

ítols 2-57

[part elaborada damunt el canemàs del Guillem de Varoic]

A Anglaterra, el comte Guillem de Varoic, qui de jove s’havia guanyat gran anomenada com a guerrer i s’havia trobat en nombrosos combats, decideix, en arribar als cinquanta-cinc anys, deixar la vida de les armes i emprendre una peregrinació a Jerusalem, a fi d’obtenir perdó dels seus pecats. Tornat de Terra Santa, passa a Venècia, on fa córrer la brama que és mort. La comtessa li fa fer funerals, convençuda que ha romàs vídua; de fet, però, el comte torna a Varoic vestit amb l’hàbit de sant Francesc i s’instal·la en una ermita.

Passen els anys i Anglaterra és envaïda per Abraïm, rei moro de la Gran Canària. El rei d’Anglaterra, derrotat, ha de retraure’s a Londres i després retirar-se vers Gal·les tot passant per Varoic, plaça ben fortificada on és acollit per la comtessa. En una aparició, una donzella exhorta el rei a fer capità de tot l’exèrcit el primer home que veurà amb llarga barba i que li demani caritat; l’endemà, seguint el seu costum, és el comte-ermità qui va a captar i és vist pel rei, que surt de missa; el monarca li demana doncs que deixi el seu hàbit i vesteixi armes de guerra per derrotar els enemics; després d’alguns raonaments i resistències, l’ermità accepta el comandament i es prepara per actuar. Amb magranes de calç obté la primera victòria, tot cremant el campament enemic. El rei de la Gran Canària tramet una lletra de batalla al rei d’Anglaterra, reptant-lo a un combat singular per decidir la sort de la guerra; l’ermità substitueix el rei, que és massa jove, en aquest combat, després que el monarca s’hagi despullat de les seves vestidures i les hi hagi fet vestir. L’ermità, ja rei d’Anglaterra, demana a la comtessa que li deixi les armes de son marit Guillem de Varoic; ella queda astorada del coneixement tan exacte de la casa que sembla tenir l’ermità. En el combat, s’imposa el rei-ermità, però els moros no respecten l’acord de retirada i hom acorda de mobilitzar tots els homes d’onze a seixanta anys, la qual cosa comporta que el jove fill de la comtessa hagi de prendre les armes. L’exèrcit anglès desfà les forces enemigues i pocs dies després l’ermità revela a la comtessa la seva identitat i renuncia a la reialesa en la persona de l’antic rei, el qual el regracia donant al seu fill la major part de Cornualla. El rei retorna a Londres i al cap de cinc mesos el comte abandona definitivament la vida mundana i es retira a la seva ermita.

Temps després, amb motiu del seu casament, el rei d’Anglaterra fa publicar que a la seva cort se celebraran grans festes i exercicis d’armes, als quals decideix de concórrer un gentilhom bretó, de nom Tirant lo Blanc, acompanyat de molts altres joves. Separat del seu seguici i adormit sobre el cavall, Tirant va a parar a l’ermita on fa santa vida Guillem de Varoic. L’ermità li llegeix uns capítols del llibre Arbre de batalles per tal d’instruir-lo en l’orde de cavalleria.

Tirant s’acomiada de l’ermità, retroba els seus companys i arriba a Londres, on pren part en les festes, que duren un any i un dia. En acabat torna amb els seus companys a l’ermita, on són amablement acollits. Tirant descriu a l’ermità les solemnes festes de Londres, amb el casament dels reis, els capítols dels combats i les gestes dels cavallers. L’ermità pregunta qui ha estat el millor de tots i un dels companys de Tirant, Diafebus, li llegeix una carta signada pel rei d’Anglaterra i per tots els jutges del camp on s’atesta que el millor cavaller que ha concorregut a les festes és Tirant lo Blanc.

Capítols 58-97

[combats singulars de Tirant]

Diafebus explica a l’ermità les proeses de Tirant a Anglaterra, durant la celebració de les festes de les noces del rei. Tirant fou el primer que rebé del rei d’Anglaterra l’orde de cavalleria, l’endemà féu el seu primer combat, en presència de tota la cort, i matà un cavaller lluitant a cavall. Una altra vegada combaté a peu amb el senyor de Muntalt, el féu caure a terra i l’hagué de matar perquè no es volgué retre a la seva liberalitat. Pocs dies després una donzella, dita la Bella Agnès, portava al pit un magnífic fermall, i Tirant li demanà aquesta joia a canvi de servir-la i combatre per ella. Això provoca que el senyor de les Vilesermes, mitjançant una lletra de batalla, repti Tirant en nom del seu antic amor per la Bella Agnès. El senyor de les Vilesermes és mort i Tirant cau sense sentits i tot ple de sang. Dos mesos després, passant Tirant per una plaça, fou escomès per un gos alà i lluità amb la bèstia sense armes fins a fer-la morir, victòria que fou considerada com una batalla sobre un cavaller.

Poc després arribaren a Anglaterra, d’incògnit, els reis de Frisa i d’Apol·lònia i els ducs de Bavera i de Burgunya, els quals es presentaren amb una sumptuositat i un luxe que meravellaren tothom, sobretot a causa de quatre lleons domesticats que duien. Tirant els vencé tots quatre en dies successius. A continuació es presenta un cavaller escocès, anomenat Vilafermosa, el qual desafia Tirant per tal com una dama, que ell estimava, li havia dit que no li parlaria fins que hagués vençut Tirant. Aquest accepta el repte, però li demana que deixi passar un temps per poder guarir de les ferides rebudes en els darrers combats.

La mort dels reis i ducs arriba a orelles d’un cavaller que es diu Kirieleison de Muntalbà, el qual decideix venjar-se de Tirant, però en arribar aquest a Anglaterra i en presència de la sepultura del rei de Frisa, el seu senyor, mor d’intensa pena. El substitueix el seu germà, Tomàs de Muntalbà, que després d’haver fatxendejat superbiosament cau sota el poder de Tirant i s’acull a la seva benvolença, per la qual cosa els jutges el declaren fals, és deshonrat públicament i es fa frare de l’orde de Sant Francesc.

Un cop ha acabat de narrar les gestes de Tirant, Diafebus explica l’origen i els capítols de l’orde de la Garrotera. I, després d’haver proveït l’ermita de nombrosos queviures, d’amagat de l’ermità, Tirant i els seus abandonen el lloc per no tornar-hi mai més.

Segona part de la novel•la

Tirant a Sicília i l’illa de Rodes

A partir d’ara i fins al final la novel•la s’ambienta a la Mediterrània. Tirant i els seus companys s’adrecen a Nantes, on són molt ben rebuts pel duc de Bretanya i on arriben cavallers de la cort del rei de França que expliquen que el soldà d’Alcaire, amb l’ajuda dels genovesos, ha armat un estol per conquerir l’illa de Rodes, domini dels cavallers de

...