Reordenado la reflexión. De la epistemolgía a la política. Algunas preguntas sobre el campo de la comunicación.

Reordenado la reflexión. De la epistemolgía a la política. Algunas preguntas sobre el campo de la comunicación.

Els autors Juan Carlos Arias Herrera i Sergio Roncallo Dow ens mostren un article on fan una revisió crítica del camp de la comunicació. Tant Arias com Roncallo intenten mostrar-nos una visió més àmplia sobre el problema que hi ha en el camp de la investigació de la comunicació que persisteix des de la II Guerra Mundial. Els escriptors ens introdueixen el text a través d’un estudi que té com a finalitat ampliar la visió que s’ha vist afectada en aquests darrers anys a causa de diversos fenòmens.

A mesura que hem anat llegint en el text ens hem adonat que al llarg dels últims cinquanta anys diferents narratives han intentat crear una definició concreta del camp, com Peters i Simonson que van dividir els seus anàlisis per dècades, definint cada període a partir d’una teoria o problemàtica. Hem vist que escoles com la de Frankfurt o la de Toronto i els Estudis Culturals britànics són alguns dels moviments més importants de la segona meitat del segle XX. A diferencia de les classificacions anteriors, hi ha un autor anomenat McQuail que divideix el camp per temes i problemes. Tots aquests moviments tenen un element en comú: l’existència d’una diversitat en la investigació de la comunicació.

La primera pregunta que es fan els autors és si les divisions del camp estan relacionades amb un criteri comú o bé si aquestes només afirmen la fragmentació d’aquest camp. Amb Lyotard, els autors troben la resposta que més s’apropa als seus ideals, segons aquest autor, hi ha una diferència entre la comprensió moderna del coneixement i la noció postmoderna. Amb la primera apareix l’existència de diferents visions, i en canvi, amb la segona ens trobem amb una disminució de confiança vers a aquestes visions anteriors, degut a la irrupció de la postmodernitat. Estem d’acord que la tecnologia suposa una transformació en l’estructura social, cultural i política. Gràcies aquest autor sembla ser que hi ha una resposta al problema d’aquesta dualitat, això no s’ignifica una fragmentació total del concepte d’unitat, sinó una varietat de fragments que componen l’actualitat.

        Considerem que la història del camp no pot ser representada seguint sempre un mateix ideal, sinó que poden haver-hi fets o moviments que el torcin. Per tant, coincidim amb els autors quan afirmen que és un error pensar que es pot definir el camp dins el terme de paradigmes de la comunicació, ja que no s’ajusta al que els autors volen explicar amb les teories de la comunicació. Seria millor entendre la història del camp com un conjunt d’elements paral·lels interrumpits i reiniciats que es sobreposen creant una complexa cartografia. Un clar exemple seria Foucault que afirma que la creació d’una narrativa no significa trobar el principi d’unitat, sinó la cohesió de tots els fragments.

...