Analisis De Les Teories De L'educació

PAC 2: Anàlisi de les Teories de l'educació

Antinomia

És una contradicció entre dos principis racionals, en pedagogia les diferents teories es dirimeixen, principalment, entre: educador / educand, societat / individu, heteronomia / autonomia i com a síntesi de totes elles llibertat (educand) / autoritat (educador).

Pedagogia perenne

Per aquesta, la tradició és el motor i la font d’inspiració de l’educació, una tradició que s’alimenta pel bo i millor de les aportacions occidentals, que Soler i Vilanou sintetizen en 3 pilars: “Jerusalem, Atenes i Roma –és a dir, la tradició monoteista jueva, la filosofia grega i els valors del cristianisme- configuren un ethos sobre el qual s’aixeca una pedagogia perenne que emfatitza el paper de la persona”.

Per aquesta pedagogia el subjecte, l'educand, com a preocupació de l'educació en qualitat de portador i transmissor d'una tradició i el destí i l'educador com l'agent educatiu. Aquesta pedagogia ha rebut altres qualificatius, com ara els d’educació clàssica o tradicional, i també autoritària, pedagogia autoritària, per sobre de la llibertat de la persona, en els seus potencials i les seves decisions, però l’objectiu perenne focalitza l’atenció en la perpetuïtat, en el manteniment d’uns valors absoluts. Es centra principalment en l'individu, per sobre de la societat, per poder recuperar uns valors perduts i es basa en una pedagogia heteronòmia, en contra de l'autonomia i la independència de la persona, guiada per la voluntat d'altres persones.

Pedagogia performativa

Són aquelles que l’educació s’orienta decididament envers els productes o resultats dels educands. Els principis rectors d’aquesta pedagogia són l’eficàcia i la rendibilitat, és a dir, dosificar l’esforç en funció dels mitjans disponibles i dels objectius per assolir. Posa més èmfasi en el pol de l'educador que en el de l’educand, de l'autoritat i de l'heteronomia que en els altres. Del que es tracta és de "performar" la conducta de l'individu amb fins socials, però l'important és la conducta individual, més que la social.

La pedagogia preformativa no dóna importància a la llibertat i/o felicitat de l’educand dins del procés de l’educació, sinó que dóna més importància a que l'educand mostri un determinat comportament, el qual l'educador el marca, l’educador en aquesta pedagogia és una figura autoritària. L’educador en aquest cas no pensa o no li interessa el que pensi el subjecte, sinó el què realment és important són els resultats que mostra aquest. És una pedagogia instructiva, per sobre de l'educativa, ja que la seva finalitat és la producció de l'educand.

Pedagogia hermenèutica

L’educació és un fenomen que s’explica per la posició que educador i educand tenen en un context social, cultural, lingüístic i polític limitat històricament. En aquesta pedagogia pren força l’idea de “l’altre”, és a dir, tant important es l’educand com l’educador, són dos iguals, tos dos tenen coses a dir. L'èmfasi està en el diàleg com a mètode de reflexió per tal d'entendres, per tant es potencia, la creació de la identitat de l'educand. En aquesta predomina la llibertat vers l’autoritat, ja que tant l’educador com l’educand tenen coses a dir i tant l’un com l’altre mereixen ser escoltats. Una pedagogia genuïnament hermenèutica és la pedagogia intercultural, que aposta decididament per la construcció del coneixement a partir de les aportacions singulars i particulars de cada participant. Per aquesta pedagogia, per una banda, hi ha una manca d’autoritat o, per l’altra, les fonts d’autoritat són múltiples i sovint discrepants, i que el punt de trobada s’ha de renegociar en el dia a dia amb el compliment de dues normes d’autoritat, el reconeixement de l’altre i del diàleg. Emfatitza l’individu per sobre la societat, ja que aquest té coses a dir i l’autonomia té un gran valor envers l’heteronomia

Pedagogia postestructuralista

En aquesta pedagogia és inevitable el pes de la cultura en les decisions de les persones i per aquest motiu cal conèixer els detalls de la cultura per a comprendre el comportament humà, incideix especialment en els mecanismes socials. Les dues idees centrals són la pèrdua del “sentit de persona”, és a dir, no ets tant important tu com a individu sinó com a part de la societat i la cerca d’una salvació particular per a cada cas, que és la llavor del relativisme.

Entenc que l’educador és el transmissor de la cultura i la tradició, per tal que l’educand pugui ser autònom i “salvar-se” a sí mateix. En aquesta pedagogia es valora la llibertat pel que ja he comentat, ja que la llibertat és necessària perquè les persones puguin trobar el seu camí i aprenguin a créixer com a persones. Emfatitza el poder del coneixement, de tal manera que serveixi perquè les accions humanes responguin a la societat.

Pedagogia psicològica

Aquesta pedagogia a dipositat en la psicologia les esperances de trobar els ajuts necessaris per a dur a terme una tasca educativa encertada. En aquesta corrent Bruner fa una crítica de l’educació escolar pel seu academicisme excessiu, la cultura no ha de ser transmesa única i exclusivament per l’escola, sinó que es feina de tots. Els corrents psicològics ja van influenciar anteriorment l’Escola Nova, d’aquest fet s’extreu que l’educador és un guia i l’educand és l’element important de l’educació i la societat, ja que amb els seus coneixements pot aportar canvis satisfactoris en la societat. És una pedagogia basada més en la llibertat i l’autonomia que no pas en la autoritat i l’heteronomia, i defensa aferrissadament en el creixement

...