Arquitectura

Sens dubte aquesta paraula és el que defineix millor els diferents exercicis que hem anat desenvolupant al llarg del curs. Es tracte d’una paraula inexistent en el diccionari que troba les seves arrels en el prefixe ‘re’ implicant una repetició o intensificació i ‘habitar’ que es la intenció humana estesa a l’espai que l’envolta pel qual s’organitza, ocupa i colonitza en funció de les necesitats. Del caire lingüistic el terme habitar prové del llatí habitare que significa “ocupar un lloc”, viure en ell”, derivant a habere, “haver”, “tenir”. Però en l’actualitat, el concepte d’habitar s’ha tornat molt ampli. No té limits, es per se mutable i creatiu, no existeic una recepte que digui que s’habita millor d’una manera o d’una altre. Això és perquè la construcció de l’habitar està sotmesa a ritmes, impulsos i convulsions. Segons el folòsof Heidegger som en mesura del que habitem, ser home significa: estar a la terra com a mortal, significa: habitar. L’apropiació del lloc significa construir-lo.

El diccionari metapolis de arquitectura, diu que habitar la arquitectura se situa al llindar que permet la creació de mons per el subjecte que viu aquest final de mileni. Plantejar procediments, maneres de fer arquitectura, a través dels quals el subjecte arribi a coneixer més , a sentir més, a ser capaç de construir aquelles mirades desde les que copsi i faci seva una idea de món, una interpretació del que queda “allà fora”. En el quadern Acerca de la Casa 2, habitar, en la forma de la casa, es l’expressió armoniosa de la relació amb el lloc pre-existent: “Sin el habitar no hay lugar”.

El concepte de re-habitar es basa amb la intenció de renovar la idea pre-establerta que sens ha inculcat. Habitar neix a partir de l’esser humà, es l’entorn que l’envolta, es desenvolupa a partir d’ell com a nucli; però malauradament aquest vincle s’ha trencat i habitar ha derivat a ser simplement el fet d’estar en un lloc pensat per a l’esser humà, i no en l’esser humà. Rehabitar és tornar al principi, refer el llaç, l’estreta relació que hi ha d’haver entre l’entorn i l’humà. Aquest és el punt essencial a tractar, el dia a dia, les petites activitats, converses en la llum difosa, reclosos en un habitacle cavernicola o monumental. La vida son records, l’arquitectura pot marcar la qualitat d’aquests records, el futur de l’arquitectura roman en rehubicar-se per a poder mantenir el seu sentit.

...