Avantguardisme

Els moviments d'Avantguarda són un conjunt de tendències artístiques i literàries que sorgiren durant el primer terç del segle XX, especialment a França i Itàlia amb una voluntat de ruptura dels models artístics, però també morals, vigents en aquell moment i per tant, en general, amb un esperit de protesta o de subversió de l'ordre establert. De fet les Avantguardes són l'expressió més genuïna de la nova societat industrial ja consolidada i de la crisi de racionalisme que cíclicament afecta qualsevol societat aparentment ben assentada. Així, per exemple, després de l'objectivitat del realisme i encara més del naturalisme, característics de la societat burgesa ben establerta de la Renaixença va sorgir en el seu si la rebel·lió, en bona mesura romàntica, dels modernistes. De la mateixa manera, al cap d'un temps que les idees noucentistes de seny, ordre, mesura, etc. semblava que s'havien imposat en la vida política i cultural del país, van començar a aparèixer una vegada més aquells qui es revoltaven contra les velles idees i iniciaven un nou cicle romàntic que, amb diversitat d'opcions, es coneix com Avantguardisme. De fet, l'origen i el funcionament de les diferents tendències no és tan senzill com pot aparentar la breu informació anterior, de manera que a continuació analitzarem la seva història i variants, sense insistir, però, en les seves característiques, que són més pròpies d'una història de l'art.

A Catalunya resulta difícil fer una història clara i coherent de la literatura avantguardista degut a les contradiccions i alts i baixos que presenta el moviment, entre altres per les següents raons:

a) Quan s'iniciaren els moviments d'Avantguarda al país dominava l'estètica noucentista fortament arrelada a les capes socials burgeses i amb suport institucional, la qual cosa dificultava la possibilitat d'implantació dels nous models literaris.

b) Llevat d'escasses excepcions, els escriptors defensors de les pràctiques avantguardistes no tenien excessives contradiccions respecte l'ordre burgès de la literatura oficial i com a conseqüència no eren una alternativa real a la cultura dominant.

c) A diferència d'altres països, els grups avantguardistes catalans estaven poc cohesionats i formats per intel·lectuals amb importants divergències ideològiques o sobre la pràctica literària que duien a terme. Sovint s'organitzaven a l'entorn de revistes que mostraven -no podia ser d'altra manera- un cert eclectisme. De fet les iniciatives més interessants sorgiren d'un sol individu o bé de grups reduïdíssims.

d) Molts dels escriptors que començaren experimentant amb les noves tendències evolucionaren posteriorment cap a actituds més acostades a les de la literatura tradicional. Per a d'altres l'Avantguardisme no fou més que una moda

...