El tipus de thrillers

HISTÒRIA

El thriller, com molts altres, és un gènere tant literari, com cinematogràfic o televisiu i, més recentment, també habitual en videojocs.

El terme prové de l’anglès “thrill”, que significa excitació, emoció. I és que aquest és el principal objectiu d’aquest gènere, crear una certa excitació en l’espectador, provocant-li tensió mitjançant elements com el misteri, la sorpresa, l’ansietat o els girs inesperats, entre altres recursos.

Té el seu origen en el cinema policíac, un gènere que neix als anys ‘20 com a contrapunt al Western. Aquest era la imatge diürna de la societat nord-americana al camp, mentre que el cinema policíac mostra la imatge nocturna a la ciutat. Dins d’aquest gènere, podríem diferenciar entre dues tipologies, malgrat que les fronteres són molt difuses:

 Gàngsters i policies

 Thriller o cinema negre

Amb l’objectiu de reflectir la realitat de la societat nord-americana, als anys ’20 apareix el cine policíac mut, que mostrava les vides dels gàngsters i bandes armades de delinqüents de ciutats com Chicago o Nova York. Les històries passen als carrers de la ciutat, de nit, i parlen dels grups organitzats que apareixen arran de decisions polítiques com la Llei Seca. Així doncs, són freqüents les pel·lícules biogràfiques, que faran que determinats gàngsters esdevinguin mites de la societat nord-americana, com per exemple Al Capone.

Als anys ’30, l’aparició del so beneficia aquest gènere i el converteix en un dels més populars, ja que poder sentir soroll de les armes, els trets, els cops, els cotxes, ... el fa molt més atractiu. Els protagonistes són els gàngsters, a qui l’espectador admira i segueix. Les pel·lícules són fotografies del que està passant, sense suavitzar la realitat. Un realisme, però, que va canviar amb l’arribada del president Roosvelt, que va demanar a la Warner que els protagonistes deixessin de ser els gàngsters, ja que considerava que això no afavoria a la societat. Aquesta censura farà que, a partir d’aquest moment, el crim ja no es pugui representar d’una manera atractiva, que la justícia no en pugui sortir malparada, que es donin idees sobre com delinquir i que els policies passin a ser els protagonistes.

3

Malgrat que el canvi no influeix en l’estètica, si que canvia la temàtica i, ara, els actors que feien de gàngsters passen a fer de policies. El gàngster passa, doncs, de ser l’heroi al personatge que ha de ser extirpat.

En aquest moment el gènere entra en crisi i sorgeix una nova temàtica: les històries lligades a altres entorns criminals com el Sindicalisme als EE.UU. Aquí s’imposa l’estil de la Warner, molt realista, amb una estètica dura, guions foscos i escenes poc il·luminades (influenciat pel cinema expressiu d’Alemanya), històries d’acció i violentes, i on abunda el retrat de la dona dolenta i traïdora, en contrast amb la dona del Western, sempre bona.

És als anys ’40 quan es considera que el cinema de gàngsters i policies fa l’evolució cap al que ara coneixem com a thriller. Tot i que les coincidències són moltes a nivell estètic, les principals diferències les trobem a nivell iconogràfic. A Europa, per definir-lo, utilitzen el terme Cinema Negre, provinent de la novel·la negra.

Es tracta d’un cinema realista, dur, urbà i ambigu, on els personatges es mouen al límit de la llei. Es basa molt més en els personatges i en la seva dimensió psicològica. Solen ser lluites personals sorgides de la contradicció d’estar a la frontera de la llei i el delicte. El detectiu tipus és una persona solitària, no és un superhome, sinó que té defectes, i amb ell apareix el personatge de la Femme Fatale, una dona molt eròtica, alhora que malvada, i que marcarà el destí de tots els homes que passin per la seva vida, portant-los a la destrucció.

El thriller, doncs, es converteix en una fotografia de la postguerra nord-americana. És el gènere en el qual es refugien els directors per poder fer crítica política i social, d’una societat americana que estava en descomposició. I els personatges ho demostren, ja que no són models a seguir sinó que es caracteritzen per ser depravats, sàdics, policies corruptes, personatges arrossegats pel poder i els diners i dones malvades. Tot es mou en l’ambigüitat: ni el bo és tant bo ni el dolent és tant dolent. En aquest sentit, una de les propostes de thriller més interessants que apareix és Citizen Kane (1941), d’Orson Wells.

4

CARACTERÍSTIQUES

Per aconseguir mantenir la tensió al llarg de tota la pel·lícula, és fonamental mantenir un ritme ràpid, sovint trepidant, i aconseguir una corba d’intensitat dramàtic amb moments molt contrastats, passant de moments de màxima tensió a d’altres molt més tranquils. Això permet crear una sensació de vertigen constant en l’espectador, que és el que el mantindrà en alerta.

Cal tenir en compte, però, que mantenir a l’espectador en tensió durant l’hora i mitja o dues hores que pot durar un film d’aquest tipus, pot arribar a ser esgotador per a ell. Així doncs, aconseguir una corba d’intensitat en forma de muntanya russa és important no només per aconseguir l’excitació, la tensió buscada, sinó també per deixar-li moments de descans a l’espectador. En aquest sentit, és força habitual incorporar també moments còmics, ja que aquests propiciaran els moments de calma que necessita l’espectador i, a més, el contrast, el xoc, pot fer més interessant la trama.

La trama sol anar acompanyada de diverses subtrames que es creuen i que, normalment, ens van aportant informació sobre la història. D’aquesta manera, l’espectador va recopilant informació i crea les seves hipòtesis. Sabent això, el thriller recorre a punts de gir, a canvis sobtats, per crear confusió en l’espectador i, així, augmentar la tensió. En aquest sentit, és també habitual jugar amb l’estructura temporal de la narració, incorporant flashbacks, reconstruccions temporals, ...

Per jugar amb la percepció de l’espectador, un altre recurs és anar dosificant la informació que se li dóna. El més habitual és que els protagonistes tinguin més informació que l’espectador, i que aquest els vagi seguint com si fos un simple observador. També hi ha casos, però, en que l’espectador té molta més informació que els protagonistes, i això farà que la tensió es creï per saber com els protagonistes resoldran la situació.

Els protagonistes solen haver-se d’enfrontar a la mort, ja sigui la seva o la d’altres persones, i lluitar contra un antagonista, un enemic, que inicialment serà més intel·ligent i més fort que el protagonista. A més, per no perdre el clima de tensió, caldrà procurar que qualsevol acció

...