Lengua i Comunicación

1. Sobre la base de quins arguments jurídics en Fernando pot afirmar que l’emissió i comentari del vídeo no comportaria, al seu entendre, cap problema jurídic?

La Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea reconeix entre d’altres, el respecte a la dignitat humana i el dret a la llibertat d’expressió i informació a l’article 11:

1) Tota persona té el dret a la llibertat d’expressió. Aquest dret comprèn la llibertat d’opinió i la llibertat de rebre o comunicar informacions o idees sense que hi pugui haver ingerència de les autoritats públiques i sense consideració de fronteres.

2)Es respecten la llibertat dels mitjans de comunicació i el seu pluralisme.  

És una informació veraç, que es confirma amb les imatges que tenim. És un persona que té un càrrec públic i que, per tant, està acostumada a que la seva vida privada també pugui ser  notícia.

Altres mitjans ja havien fet ressò del seu divorci i de la nova relació. S’havien  deixat veure, anteriorment, en una presentació d’un llibre i també anant de compres pels carrers de Madrid.

Definitivament, el dret a la llibertat d’expressió i el dret a la llibertat d’informació prevalen sobre tots els altres drets.

1. Per contra, com a director del programa, per evitar riscos i les responsabilitats derivades a vulnerar drets de tercers, posa’t en la pell de la Ministra i pensa quins arguments podria ella utilitzar per denunciar judicialment l’emissió i el comentari d’aquestes imatges.

Els fets noticiables han de tenir transcendència pública. Aquest fet no és notícia encara que sigui veritat. Aquestes imatges susciten la curiositat de la gent. A més a més, poden afectar la reputació, el bon nom de la Ministra i, també, la relació amb altres persones. I, sobretot, la persona que hi està relacionada té dret a ser protegida perquè és una persona privada.

Així ens trobem que la sentència del TC, en el seu fonament de les persones privades determina que, tal i com va determinar-se en la STC 107/88, “l’eficàcia justificadora de les llibertats d’expressió i d’informació perd la raó de ser en cas de que s’exercitin en relació amb conductes privades mancades d’interès públic, la difusió i els enjudiciaments públics de les quals són innecessaris, per tant, pera formar l’opinió pública lliure en consideració a la qual es reconeix la posició prevalent que tenen.”

Sobre el tipus d’engany en pertorbar la intimitat de les persones i utilitzar càmeres ocultes (teleobjectiu en aquest cas), s’hi han referit diverses sentències, que justifiquen aquesta manera de procedir amb l’argument següent, de la sentència de 2 de desembre de 2004 (“La residència dels horrors”): “En paraules de les sentències de l’Audiència Provincial de València de 24 de gener de 2002 i 32 de maig de 2003, que aborden casos semblants a aquest, que la conducta dels professionals que intervenien en el programa < en el cas conegut com a periodisme d’investigació, amb el qual és consubstancial la simulació de la situació i, com a mínim no amb antelació cronològica, la no revelació de la identitat periodística de l’interlocutor>>, a la qual cosa s’afegeix que aquesta circumstància <>, de manera que és <>.”

1. Analitzat el cas des de la perspectiva de les dues parts implicades, a continuació, per decidir si incorporeu o no aquest contingut al programa, analitza el cas aplicant el mètode de ponderació per resoldre conflictes entre drets fonamentals. És necessari argumentar totes les respostes.

1. L’exercici de quin/s dret/s donaria origen al possible conflicte?

En el cas del dret a la intimitat, la veracitat del fet no és criteri d’exclusió de la il·legitimitat d’una intromissió, en el sentit que la revelació de fets veraços pot perfectament ser constitutiva d’una intromissió il·legítima a la intimitat personal i familiar d’una persona. I és que el dret fonamental a la intimitat té per objecte garantir a l’individu un àmbit reservat de al seva vida, vinculat amb el respecte a la seva dignitat com a persona, un exemple és l’art. 10.1 CE, sostret a l’acció i coneixement dels altres, tant si són persones públiques com privades, en tant que no es pot exigir a ningú que suporti passivament la difusió de dades de la seva vida privada, encara que siguin reals.

...