Lletres De Batalla

Sóc a casa dolgut per l’esperança que tenia en tu, Joan de Mompalau, el meu cosí, una de les meves persones de confiança, jo no esperava res més que tu poguessis fer feliç a la meva germana. Jo t’havia donat l’accés al plaer de Damiata i tu no has complet la paraula. La confiança que tenia en tu ara no és res més que les ganes de venjança motiu pel qual ara t’escric aquestes lletres de batalla, per poder vesar en tu tota la ràbia que em corre pel cos fins a ser causa de mort. No descansaré fins no veure del teu cos cap reacció, ni el moviment d’un simple dit ni la capacitat de crear el mínim pensament.

Damiata creia que seria feliç al teu costat, tenint-te pel que et tenia sabia que no hi havia millor persona que tu, però pel que veig m’equivocava i de bon tros. I espero que en motiu d’això no hi hagi rancors de la meva germana perquè llavors encara hi haurà més ràbia, més fúria i més ira que no em deixarà tornar al plaer de ser jo mateix. I si hi ha una cosa que no vull perdre és la honra que fins a dia d’avui m’he estat guanyant, sent un bon cavaller que mai ha deixat de lluitar.

Per això adverteixo que totes les meves reaccions tenen una justificació i que aquí, qui ha perdut tot el dret a ser justificat, no és ningú més que tu, cosí meu, Joan de Momplau.

...