Planeta De Ciudades Miseria. DAVIS, Mike

Ressenya del llibre

DAVIS, Mike. Planeta de ciudades miseria. Madrid: Foca, 2007.

L’objectiu de Davis és realitzar un estudi científic de com és la vida i com serà aquesta en un futur per a les mes d’un milió de persones que viuen submergides a la pobresa de les faveles brasilines, els pobles sorgits en un passat no molt llunya a les zones periurbanes a la ciutat de Manila, els barris pobres al Caire, els milers de persones que viuen sense canalitzacions d’aigua a Lagos, Mubai i Yakarta. L’autor argumenta principalment que actualment, més de la meitat d’habitants del planeta viuen en ciutats i això no es deu a l’èxit que pugui generar el capitalisme, dintre dels paràmetres humanitaris, sinó a que aquest no ha estat capaç de proporcionar un lloc per a aquelles persones expulsades de les zones rurals degut al creixement d’aquest mateix capitalisme.

El seu llibre ens transmet la idea de que actualment és necessària una revolució mundial ja que les estratègies de dels governs pertinents mai podran resoldre els problemes de la gent que viuen dia a dia la pobresa de les seves vides, així com les problemàtiques de potabilització de l’aigua a un cos assequible per a dites persones o com també la instal·lació de centres sanitaris i educatius adequades. Mes particularment aquets punts es tracten al capítol 6, que porta per nom “Ecología del área urbana hiperdegradada” on es fa una reflexió critica de com centenars de milers de persones del nostre planeta Terra es veuen obligats a viure sota uns condicions infrahumanes, sense accés als serveis mes basics que tota societat tindria que oferir a totes les persones que la componen.

Aquest llibre descriu a persones que viuen la misèria, com per exemple a terres contaminades per residus tòxics o amb esfondraments del sòl, incendis freqüents als barris pobres (molts cops provocats per ordres dels propis dirigents polítics o policials per tal de poder desallotjar aquets barris). Un cas a contempla, com a exemple, es el de Mubai o es respira un aire equivalent a fumar dos paquets i mig de cigarretes al dia. On a mes es veuen obligats a defeca a l’aire lliure, condició que viuen 700 milions d’habitants de la Índia i a més sense tenir accés a aigua tractada i potabilitzada. És per això que l’autor fa la següent advertència “Las enfermedades del tracto digestivo se deben a la paupérrima sanidad y la contaminación del agua potable... son la primera causa de muerte en el mundo”. Dintre de la mateixa pagina l’autor cita a Eileen Stillwaggon: “Todos los días alrededor del mundo, las enfermedades relacionadas con el suministro de agua, la eliminación de residuos y la basura causan la muerte de 30.000 personas y constituyen el 75 por ciento de las enfermedades que afectan a la humanidad”. Si en aquets cas, l’ordre mundial fos diferent i es prioritzes la salut de la població mundial en vers els guanys de capital, totes aquestes mort es podrien reduir. Com aquest no és el cas, un dels crims de l’imperialisme en ple segle XXI és la mort duna mitja de 30.000 persones al dia per no poder accedir a serveis tan elementals, a les societats occidentals, com la canalització i potabilització de l’aigua o un servei de recollida i eliminació de residus.

En un altre capítol l’autor explica, a trets generals, que a alguns països del món la població que viu als tuguris representen mes del 90% de la població urbana. Per exemple, a Afganistan el 98,7% de la població urbana viu en aquets barris. Davant els arguments de la incultura on es culpabilitza els governs de aquets països per adoptar postures que no resolen aquestes problemàtiques, Davis, ens informa que a Irak un dels països “alliberats” pels Estats Units i el regne Unit, existeixen epidèmies d’hepatitis i febres que estan fora de control.

Els europeus tendeixen a donar per suposat que l’accés als serveis mèdics és universal i en aquestes condicions es tendeix, de manera fàcil, a oblidar que per a la majoria d’habitants del món tenir dits serveis és tan sòls un somni quasi impossible de fer realitat. Un fet esgarrifador que justifica el dit en anterioritat és el següent: “un estimado 60 por ciento de los pequeños campesinos camboyanos quienes venden sus tierras y se desplazan a la ciudad, se ven obligados a hacerlo por deudas médicas”. Els exemples de les variacions de la taxa de mortalitat infantil, també es esgarrifosa. Per exemple, a Quito, capital d’Equador, la mortalitat infantil es 30 vegades mes alta als tuguris que als barris rics.

Aquest llibre també dona una exposició clara de les conseqüències de les intervencions del Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI), ja que les seues actituds només beneficien als imperialistes i als sectors amb una millor posició econòmica, mentes que en general no donen res als pobres o, com també és el cas, el deixen en una situació econòmica pitjor. Un exemple són els projectes de residencies que només beneficien a les classes mitjanes urbanes i a les elits mentre que deixen sense recursos o sense solucions als habitants dels barris pobres. Alguns cops, sota les indicacions d’aquestes dos entitats financeres, es retallen els pressupostos d’assistència medica. Per exemple, a Mèxic després d’establir un segon programa del FMI al 1986, “el porcentaje de nacimientos atendidos por personal médico cayó del 94 por ciento en 1983 al 45 por ciento en 1988, mientras que la tasa de mortalidad materna

...