Benedict Anderson "comunidades Imaginadas"

La definició dels conceptes de nació, nacionalitat i nacionalisme sempre han estat dins d’una gran controvèrsia entre els experts de les ciències socials; l’autor coincideix amb altres teòrics del nacionalisme amb el desconcert que provoca, lo que ell anomena, les tres paradoxes que envolten als conceptes: en primer lloc la concepció historiogràfica que se li atribueix a les nacions, molt recents pels historiadors i en canvi els nacionalistes li atribueixen una antiguitat subjectiva. En segon lloc, la incongruència de percebre les nacions com a unitats i amb unes particularitats concretes concebent-les com a úniques, al mateix temps que s’homogeneïtzen les diferencies dins de la pròpia comunitat imaginada. I en últim terme la dicotomia que existeix entre el poder polític i legitimador del que disposa el nacionalisme front la seva pròpia incoherència filosòfica.

Anderson afronta la seva tesis tractant el nacionalisme, no com una ideologia, sinó com a una categoria com el parentiu o la religió. Amb una visió antropològica defineix la nació com: “una comunidad política imaginada como inherentemente limitada y soberana” (pp 23). Es a dir, seria una comunitat perquè es concep com una relació horitzontal de fraternitat independentment de les desigualtats. Política per tractar-se d’un model hegemònic d’organització i control social. Imaginada pel fet que els integrants d’una nació no es coneixen entre sí, es crea un vincle entre ells imaginari i la funció de com estudiar-ho es analitzar com se les imagina. Limitada en tant que hi ha unes fronteres que les delimita a diferencia d’una ideologia. I sobirana perquè va sorgir durant la Il•lustració i la Revolució francesa on els nous ideals posarien en qüestió els regnes dinàstics, per tant l’Estat sobirà seria el nou fonament de legitimació.

Amb aquest preàmbul, podem entendre la nació, la nacionalitat i el nacionalisme com uns artefactes d’una classe social particular, que han de ser entesos dins d’un context històric particular. Anderson pretén des d’una perspectiva històrica mostrar quan varen sorgir, com s’ha processat la seva significació i com han adquirit una legitimació emocional tant profunda.

Es remet a finals del segle XVIII, on la creació d’aquest artefactes son fruit d’unes coincidències complexes de forces històriques discretes, que un cop creades varen ser modulars, capaces de ser trasplantades, de forma més conscient o inconscient, a una gran diversitat de terrenys socials i de fusionar-se amb una varietat corresponentment amplia de constel•lacions polítiques e ideològiques.

Seguidament l’autor senyala la importància de l’influx que va aportar l’imaginari religiós i els regnes dinàstics al procés de la implantació nacionalista. El primer ho fonamenta amb el raciocini secular que va portar la Il•lustració, eren necessaris uns mecanismes per fer front a unes fatalitats sense continuïtats de salvació o resurrecció, per tant, que millor que la idea de nació, doncs aporta aquesta transformació secular de la fatalitat en continuïtat, de la contingència en significat. En definitiva, com agudament senyala Anderson l’atzar es torna el destí, sorgeix per oposició. En certa manera, la nació va substituir a la religió com a forma de legitimació política, cohesió social i de respostes existencials. Les comunitats religiosament imaginades varen entrar en decadència degut a dos processos històrics: el primer el situa en les conseqüències que varen portar les exploracions al món no europeu, que varen suposar una relativització i territorialització de les diferents religions, aportant un competitivitat patent en el nacionalisme. Per altre banda, la pèrdua de la llengua sagrada, el llatí, suposarà també una fragmentació de la comunitat religiosa.

Els regnes dinàstics trigaren molt més en fer aquest canvi a lo “nacional” però si molts d’aquests, buscaven credencials “nacionals” per legitimar el seu poder que minvava paulatinament. La monarquia es va tornar un model semiestandaritzat.

Així mateix senyala la importància fonamental, sense la qual no es podria explicar el naixement del nacionalisme, és la concepció del temps moderna, homogènia i buida, on la coincidència temporal està mesurada pel rellotge i el calendari. Així es que atorga la possibilitat d’imaginar la nació com una comunitat sòlida que avança en el temps sostingudament d’un lloc a l’altre de la història. Els mitjans tècnics que varen possibilitar aquesta nova concepció foren la novel•la i el diari. El diari va ser important per aquesta concepció nacional, era produït i llegit simultàniament en massa en un context particular, això contribuïa a engendrar una comunitat imaginada nacional.

Pel que fa a l’origen de la consciencia nacional, l’autor en remet a la importància de la primacia del capitalisme i al sorgiment de la impremta. Els llibres que s’editaven fins llavors eren en llatí, i al públic al que anaven destinades era molt elitista i minoritari. La resposta va ser un impuls de publicacions en llengües vernacles precedida per uns processos històrics que varen facilitar aquest impuls. Per un banda, l’intent de renovar el llatí, que va suposar la seva incomprensibilitat per a molts. Per un altre, la coalició creada entre el protestantisme i el capitalisme imprès que va arribar a nous lectors. I per últim, la difusió de llengües vernacles particulars com a llengües acceptades administrativament, creant una fragmentació en uns camps d’intercanvi i comunicació per sota del llatí i por sobre de moltes altres llengües vernacles. A més a més el capitalisme imprès va aportar al llenguatge una certa antiguitat tant fonamental per la idea subjectiva de la nació, al mateix temps que potenciava unes llengües de poder. Aquest procés en el seu inici era inconscient, resultat d’una interacció explosiva entre el capitalisme, la tecnologia i la diversitat lingüística.

L’autor argumenta com els nous estats americans desperten un gran interès a finals del segle XVIII i principis del XIX, pioners en la idea de la seva nacionalitat i amb uns elements totalment diferents d’occident, començant perquè la llengua no els diferenciava de la metròpolis. Per altra banda, la independència era anhelada per aquells que tenien al seu càrrec esclaus. Amb les reformes de Carles

...