EL NOUCENTISME i JOSEP CARNER

11. EL NOUCENTISME i JOSEP CARNER

El Noucentisme és un moviment polític i cultural que s’estableix a Catalunya a partir de 1906 i que s’hi mantindrà fins tot just arribar als anys vint, moment en què el projecte farà crisi per tota una colla de raons. El Noucentisme conviurà durant uns anys amb el Modernisme, aproximadament entre 1906 i 1912, anys en què el Modernisme s’acaba definitivament i el Noucentisme s’imposa.

El mot “noucentisme” fa referència d’una banda al 1900, és a dir, al canvi de segle que enceta la centena començada pel número nou; i de l’altra, a l’adjectiu “nou” que expressa novetat.

Bona part dels principals constructors del projecte s’havien format en els ambients culturals del Modernisme. Però precisament pel caràcter aglutinant d’aquest moviment a partir de 1903 i al voltant de la revista Catalunya un grup d’aleshores modernistes comencen a pensar en una alternativa al moviment, una alternativa amb un programa més tancat i més definit.

El grup de la revista Catalunya tenia dos referents importants. D’una banda el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (1846-1916), de l’altra Miquel Costa i Llobera (1854-1922). El primer en qüestions d’ètica i estètica, l’art al servei de l’ètica; i el segon com a model formal i literari d’acord amb una famosa conferència proclamada el 1904 a l’Ateneu Barcelonès: “Som la gent del seny, de l’equilibri, de l’harmonia vivent, doncs complim el nostre destí. Fem poesia humana; no ens empenyem en extravagàncies  inútils qui ens deformarien”.

Allò que estratègicament parlant més defineix el Noucentisme, a banda de la descripció i de la publicitació d’un programa ideològic i estètic definit, és el principi fonamental que caracteritza aquest programa: això és la necessitat indiscutible d’una clara entesa entre la política i la cultura, és a dir, entre els sectors del poder polític i econòmic i els sectors intel·lectuals i creatius.  Pels noucentistes aquesta cooperació és imprescindible si es vol convertir Catalunya en un autèntic motor de progrés semblant a altres estats europeus.

Per això el projecte cultural del Noucentisme va clarament lligat a un partit del moment, la “Lliga Regionalista”, presidit per Enric Prat de la Riba, una peça clau de la Catalunya de tombant de segle. Prat de la Riba fa possible aquesta aliança entre la burgesia catalana i els intel·lectuals de l’època. Quan aquesta aliança-confiança es trenqui (i Prat de la Riba mor el 1917) el Noucentisme començarà a fer crisi. La presència d’aquest partit i els seus triomfs electorals donen força al projecte i permeten uns resultats evidents, no només en l’esfera creativa sinó també en l’espai de les infraestructures, algunes de les quals avui encara existeixen, com per exemple l’Institut d’Estudis Catalans, creat el 1907.

Darrera o davant de la creació de l’IEC hi ha una idea bàsica: la necessitat indiscutible que Catalunya ha de tenir un organisme acadèmic que aglutini tots els esforços intel·lectuals al voltant de l’estudi, la investigació i la recerca superiors, una autoritat acadèmica que entre altres coses resolgui definitivament el tema de la llengua. I això, també s’aconsegueix.

La feina feta durant aquests quinze anys llargs va ser imponent. De fet, per alguns aquest és el moviment més pensat i concretat que ha fet mai la Catalunya contemporània; avui encara en som hereus. Però els perjudicis ideològics i personals cap a personatges com ara Eugeni d’Ors li han restat valor i importància.

La dissolució del Noucentisme es produeix al voltant de l’any 1920. El 1917 havia mort Enric Prat de la Riba, el 1920 Eugeni d’Ors se’n va a Madrid i el 1921 Josep Carner inicia la seva carrera diplomàtica. Aquest moviment de peces és causa i resultat del final del Noucentisme que viu un trencament total a causa de la greu crisi política, econòmica i social que es produeix a Catalunya després de la Primera Gran Guerra, un moment històric convuls i delicat que acabarà amb la proclamació de la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1929).

Però tornem al començament, concretament a l’any 1906, any d’indiscutible arrencada del Noucentisme gràcies, especialment, a quatre noms: Enric Prat de la Riba (1870-1917), Eugeni d’Ors (1881-1954), Josep Carner (1884-1970) i Pompeu Fabra (1868-1948). Amb aquest ordre.

Enric Prat de la Riba (1870-1917) de Castellterçol és el cervell polític del Noucentisme capaç de fer convergir interessos diferents en un projecte comú i de posar d’acord els sectors productius amb els sectors intel·lectuals. A banda de ser l’ànima de la Lliga Regionalista o el creador principal de l’IEC, és autor d’un llibre fonamental que precisament es publica el 1906: La nacionalitat catalana, el catecisme polític de la burgesia catalana de començaments del segle XX on es propugna la fórmula pratiana de l’encaix Catalunya-Espanya, amb “la funció imperialista”. És la perspectiva política de la qüestió.

Eugeni d’Ors (1881-1954) de Vilanova i la Geltrú és el principal pensador i assagista del Noucentisme amb una capacitat extrema per publicitar el moviment entre la societat catalana a través de les columnes d’opinió diària que entre l’1 de gener de 1906 i el 8 de gener de 1920 va tenir a La Veu de Catalunya, sota el nom genèric de “Glosari”. Uns 3000 articlets que parlaven de tot des de la perspectiva orsiana-noucentista. Una meravella d’exercici gota a gota entre el treball intel·lectual i l’eficàcia periodística en què Ors posa en circulació i en constel·lació cinc conceptes: imperialisme, arbitrarisme, civilisme, mediterranisme i classicisme.  És la perspectiva ideològica de la qüestió

Josep Carner (1884-1970) de Barcelona (mort a Bèlgica) és el principal autor literari del Noucentisme gràcies a la poesia publicada durant aquests anys, concretament el 1906, Els fruits saborosos, catecisme estètic de la literatura del moment; encara que hauríem d’afegir dos volums del 1914, Auques i ventalls i La paraula en el vent, que ja li donaren el sobrenom de “el príncep dels poetes” amb trenta anys. A Els fruits saborosos Carner expressa poèticament l’ideari noucentista. És la perspectiva literària de la qüestió.

...