Processos De Canvi Sociolingüístic A Gandia I La Safor

APROXIMACIÓ ALS PROCESSOS DE CANVI SOCIOLINGÜÍSTIC

A GANDIA I LA SAFOR

A Maria Àngels,

la meua espurna de claror

PREÀMBUL

El text que tenen vostés entre les mans són ben bé dos textos. El primer, base del volum, naix com a conseqüència d'un convit que se'm fa per part de la Universitat Internacional de Gandia i el diari Levante-EMV per tal que participe en un debat sobre l'ús social de la llengua. Compartia el debat, que moderava Alfons Cervera, amb el professor Abelard Saragossà i el director del CEIC Alfons el Vell, Gabriel Garcia Frasquet. El resultat d’aquella invitació és la síntesi de les meues observacions participants al voltant dels processos de canvi sociolingüístic que han passat a tocar de la meua vida i que correspon a la primera part del volum. El segon text s'afegeix al primer en forma d'annex per tal d'ampliar alguns aspectes que poden servir de punt de partida d'investigacions més profundes i rigoroses.

El verb agrair de vegades queda curt perquè el responsable del contingut de la publicació sóc jo però el volum no s'haguera completat i editat sense l'amable i entusiasta insistència de Gabriel Garcia Frasquet, acompanyat per la connivència del pare Enric Ferrer, el meu professor de valencià per correspondència allà pels anys setanta. Lluís Romero, Josep Àngel Mas, Josep Andreu Ferrer, el meu mestre de tercer de primària, i l’eficient personal del Departament d’Educació de l’Ajuntament de Gandia m'han facilitat també el treball de manera ben sol•lícita en diferents fases de la redacció.

L'aspecte comunitari és essencial perquè els grups densifiquen les xarxes socials de relació i pervisquen en el temps. Compartir i difondre és fonamental perquè allò minoritzat puga sobreviure a pesar d'aquells que decideixen les característiques de la "normalitat" en una època i una societat determinada. Espere que aquest text siga un xicotet element més de la xarxa de relació que tenim en comú, lectors i autor, i que conté el filam que anem transmetent als nostres descendents. La hipòtesi de treball de les reflexions adjuntes queda amplament demostrada només amb el fet que alguns gandians i gandianes lligen aquest quadern més de quaranta anys després d’haver-se produït l’abandó del valencià com a llengua de transmissió intergeneracional a la nostra ciutat.

APROXIMACIÓ ALS PROCESSOS DE CANVI SOCIOLINGÜÍSTIC

A GANDIA I LA SAFOR

¿El valencià va avant, el valencià va arrere? Quin és l’ús social del valencià a començaments del segle XXI? Per a intentar respondre eixa pregunta sense paréixer que estiguem ballant la yenka, segons l’estat d’ànim de cada moment, em permetran que em remeta a l’anàlisi d’una època que a mi m’ha ajudat molt a comprendre la situació sociolingüística actual.

Cadascú tendix a pensar que la seua vida ha estat excepcional. I personalment, sens dubte, tots tenim raó. Socialment, però, hi han èpoques més farcides d’esdeveniments crucials perquè afecten en més gran mesura l'esdevenir de les col•lectivitats. I l’època en què vaig a fixar-me és, a nivell sociolingüístic, heurísticament ben interessant. Per aproximar-m’hi utilitzaré alguna història de vida.

Les històries de vida són un instrument qualitatiu d’anàlisi i comprensió de la realitat social. Malauradament, l’estat actual de les meues investigacions, encara en estat embrionari, només em permet fer-ne un primera aproximació amb certs condicionants. Ser un dels molts protagonistes de la pel•lícula (com tants de vostés) m’ha proporcionat dades difícils d’arreplegar d’una altra manera. Però té els inconvenients de veure els esdeveniments massa a prop. Faré, per tant, com aquell protagonista de La Rosa Púrpura del Caire. Me n’eixiré de la pantalla i em posaré en una fila (ni massa prop ni massa lluny). Ni massa prop perquè la passió no em produïsca confusions; ni massa lluny perquè, miop com sóc, només puga albirar ombres enterbolides en compte de mitjanes clarors. Espere que la meua anàlisi els servisca, si més no, per encetar les seues pròpies reflexions. Perquè com alguns de vostés ja saben, “Entre tots ho farem tot”.

Estem en 1968. Al meu carrer conviuen dos mons. Només descansem dels nostres interminables partits de futbol amb l’arribada del carro del senyor Ricardo mentre preguem perquè el Gordini del senyor Flores no aparque enmig del nostre camp situat entre els dos rastells de la vorera del carrer. No ens estranyem quan veem passar ambdós tipus de vehicles. Ho considerem d’allò més natural. És un canvi gradual al qual ens anem adaptant sense adonar-nos-en. De la mateixa manera, eixe mateix any una nova moda s’ha implantat. La majoria dels pares de família gandians en tindre un xiquet li parlen en castellà. «És el que ara fan tots, és el millor per a ell» ―pensen els que arriben a plantejar-se la qüestió. En poc de temps, tots ho veuen ben natural fins al punt que els que tenen fills majors els parlen en valencià i a les criatures que acaben d’arribar en castellà. I la família conviu així amb diferents àmbits d’ús en la mateixa casa. Sense cap problema.

Per què ha esdevingut això?, podem preguntar-nos. ¿Hi ha hagut, a les acaballes del franquisme, alguna llei més prohibitiva que aquelles que estaven en vigor des de l’any 39 i anteriorment? ¿Hi ha hagut una confabulació col•lectiva dels pixavins i acompanyants de veïnatge per no transmetre la llengua que els havia sigut transmesa? Què és el que ha ocorregut?

El procés de canvi de llengua de transmissió intergeneracional havia començat a la ciutat de València a finals del XIX i s’havia difós durant la primera meitat del XX, bàsicament. El major contacte amb els àmbits d’ús formals provocat per la modernització n’era la principal causa. Això, i la difusió d’un discurs assumit

...