Poèmica Amb El Realisme De Pere Calders

Quan Calders torna a Barcelona, el 1962, després de més de vint anys d’absència,

ja té escrites algunes de les seves obres fonamentals: Cròniques de la veritat

oculta, Demà a les tres de la matinada i Ronda naval sota la boira- que publicarà

poc després.

Just en aquests anys, els 60, a Catalunya els sectors intel·lectuals que

imposen el seu criteri en el terreny de la crítica literària (en el context,

naturalment, de l’antifranquisme) han decretat el “realisme històric” com a única

forma possible de fer literatura, per tal de mantenir el “compromís” que

l’escriptor, com a intel·lectual, ha de tenir amb la seva societat.

Es tracta d’imposar el realisme com a mitjà més eficaç per “captar la

realitat per tal que l’escriptor pogués explicar-se-la ell mateix i mostrar-la al

lector. Un món sense herois individuals, que permetés una reflexió social. D’aquí

que els elements fantàstics i psicològics passessin a segon terme i el conte (o la

novel·la) tendís a ser objectiu i testimonial”. Altrament l’escriptor era fàcilment

qualificat de “petitburgès”, o pitjor encara, d’estar afectat de “descomposició

moral i literària” o de ser l’autor de narracions “que no fan sinó traduir la

desconjunció intel·lectual dels anys 30”.

En definitiva és una opció que té com a mínim tant de política –o

d’ideològica- com d’estètica. La fantasia, els conflictes psicològics havien de ser

apartats a una discreta segona o tercera fila, ja que no ajudaven a resoldre els

problemes socials..., etc.

Calders, doncs, amb el seu món literari, no encaixava amb aquesta

preceptiva. I se’n va defensar amb un seguit d’articles publicats entre el 1963 i el

1966 a la revista Serra d’Or. La defensa que fa de la seva manera d’entendre la

literatura no és només intel·ligent i erudita; Calders hi fa una defensa del sentit

comú. “Si la realitat és tan trista, les provatures de fugir-ne en seran una

conseqüència permanent, i ningú no evitarà que existeixin literats de vida doble,

que com a ciutadans s’apuntaran a les associacions de veïns que treballin, posem

Literatura catalana 2BATX

2

per cas, per millorar el sistema de drenatge del barri, però que com a escriptors se

sentiran més atrets pel que pot ocórrer amunt o enllà del terrat de la casa on

viuen. I, mirall contra mirall, cal tenir en compte els corresponents lectors de vida

doble, que d’una banda llegiran el diari amb l’esverament que ja se sap, i de

l’altra miraran de tocar de peus al cel amb una novel·la als dits. Vull dir una

novel·la que no sigui una prolongació del diari”.

Significativament, però, corresponen a aquesta època la publicació de

dues novel·les en què no apareixen els recursos de la fantasia de què hem parlat

abans: L’ombra de l’atzavara (1964) i Aquí descansa Nevares (1967), si bé sembla

que ja era escrita uns anys abans, i formaria part de les narracions

...