Los bacterios Descripció de la composició

[pic 1]

Descripció de la composició

Els bacteris pertanyen al regne de les moneres, i són els éssers vius més petits i més simples. La seva mida oscil·la, en general, entre 1µm i 10µm, mentre que la de les cèl·lules eucariotes ho fa entre els 10µm i els 100µm. L’organització cèl·lular és procariota i , per tant, sense embolcall nuclear. Són unicel·lulars malgrat que es poden trobar en colònies, agrupacions d’un gran nombre de cèl·lules bacterianes.

Els bacteris són injustament  considerats com a perjudicials, perquè tot sovint relacionen amb les infeccions i malalties.

• Són els primers microorganismes en habitar a la terra, fa 3500 milions d’anys i encara continuen aquí.
• Tenen una importància cabdal en el funcionament de la bioesfera. Intervenen en tots els cicles biogeoquímics i els regulen, ja que actuen com a descomponedors.
• Es troben en qualsevol ecosistema. Per tant, hi estem contínuament en contacte directe, especialment perquè viuen a la nostra pell i a les nostres mucoses.

Morfologia

Tipus morfològics bacterians

• Cocs: amb aspecte arrodonit.
• Bacils: tenen forma de bastonets
• Formes helicoïdals: tenen forma d’espira
• Altres formes: vibrions, en forma de coma; els bacteris més petits, com ara Mycoplasma

Tenen una estructura molt més simple que les cèl·lules eucariotes, ja que no tenen estructures

membranoses dins el citoplasma i, per tant, no hi ha orgànuls cel·lulars. En no formar-se aquestes

estructures membranoses, tampoc no es forma el nucli cel·lular com en les cèl·lules eucariotes. El material nuclear, l'ADN, es troba en el citoplasma i pren el nom de nucli bacterià.

Així, doncs, una cèl·lula bacteriana és formada per membrana citoplasmàtica i citoplasma. Per fora de la membrana citoplasmàtica hi ha unes altres estructures, com ara la paret bacteriana, que es troba en tots els bacteris, i les càpsules, que són exclusives d'alguns.

Estructura dels bacteris

[pic 2]

• Paret cel·lular : La paret bacteriana és un embolcall rígid que envolta i separa la membrana citoplasmàtica del medi extern i actua com a quelet extern del bacteri. La paret cel·lular es considera un element obligat dels bacteris, i de fet constitueix un dels elements característics de la cèl·lula procariota. El component més important de la paret és un peptidoglicà, també anomenat mureïna.
• Membrana plasmàtica: Formada bàsicament per proteïnes i fosfolípids. Fa una funció aïllant, separant el citoplasma de la paret cèl·lular.

• ADN (nucleoide) : Conté la informació genètica. Està lliure pel citoplasma amb forma de superhèlix.
• Mesosoma:  Invaginació amb funció desconeguda encara.
• Ribosomes: Complex molecular encarregat de sintetitzar proteïnes a partir de la informació genètica que els arriba en forma d’ARNm.
• Citoplasma: Alberga els orgànuls cel·lulars i contribueix al moviment d’aquests. És de caràcter hidrofílic.
• Flagel: estructura filamentosa que serveix per a impulsar la cèl·lula bacteriana.
• Capsula: Capa rígida formada per polisacàrids que envolta la paret bacteriana. Conté glicoproteïnes i un gran nombre de polisacàrids diferents. Té capacitat d’absorbir aigua.

Concepte d’espècie i de soca

Els éssers vius es classifiquen en diversos grups taxonòmics (regne, tipus, classe, etc.) segons el grau de similitud que presenten. L’espècie és la categoria –el taxó– bàsica d’aquesta classificació. D’acord amb la definició més comuna d’aquest grup taxonò- mic, una espècie és un grup d’organismes de característiques semblants, que es poden reproduir entre ells i donar descendència fèrtil.

Però, els bacteris es poden classificar seguint aquest criteri? La reproducció per bipartició (asexual) dels bacteris no permet aplicar aquest criteri. Fins fa poques dècades, la classificació d’aquests microorganismes es basava en el seu grau de similitud en relació amb els caràcters observables a simple vista o amb el microscopi, i en les seves característiques bioquímiques.

Alguns d’aquests caràcters són la morfologia de les colònies o cèl·lules en cultiu, la seva patogenicitat –la capacitat per provocar infeccions als humans–, i aspectes metabòlics, com la reacció davant de determinats colorants, els requeriments nutritius per al cultiu o les substàncies excretades.

Dins de les diferents espècies bacterianes, parlem de soca per referir-nos al conjunt de bacteris que són descendents d’una cèl·lula i, per tant, hi són genèticament idèntics. Hi ha caràcters que depenen de la soca concreta i no tan sols de l’espècie, i un dels més importants és la virulència: una espècie patògena pot produir soques molt virulentes, que causen infeccions greus, o menys virulentes, amb símptomes lleus. La presència o no de

càpsula per sobre de la paret bacteriana pot ser decisiva per determinar-ne la virulència, i aquest aspecte pot dependre de la presència o l’absència de gens d’alguns plasmidis.

 La classificació actual dels bacteris integra tant caràcters observables (aspecte de les colònies i les cèl·lules, requeriments nutritius, etc.) com moleculars, basats en l’estudi i la comparació dels àcids nucleics. El concepte d’espècie bacteriana ha experimentat nombroses modificacions i es troba en procés de revisió gairebé continu. Si s’analitzen els articles científics publicats sobre aquest concepte, se’n poden trobar més de vint definicions diferents. Una de les definicions d’espècie bacteriana més utilitzada és la de conjunt de soques que presenten un alt grau de similitud i que, a nivell molecular, comporta més del 70% d’homologia del DNA i, gairebé sempre, una diferència inferior al 3% en la seqüència de l’RNA ribosòmic més petit.

[pic 3]

Breu relació de la diversitat bacteriana i ubiqüitat

Els bacteris estan presents en qualsevol indret o superfície. La ubiqüitat és la capacitat d’estar a tots llocs.

Taxa de creixement

Els bacteris es reprodueixen de forma asexual: una cèl·lula es divideix en dues cèl·lules filles genèticament idèntiques.

Tot just després d’haver-se originat (per la divisió d’un bacteri anterior), els bacteris comencen a créixer, incorporant nutrients i fabricant els seus propis components. Quan arriben a una mida determinada, els bacteris repliquen el DNA. Les dues molècules de DNA resultants es van separant, mentre que la cèl·lula continua creixent. Finalment, el bacteri fabrica un septe a la zona central, format per la membrana plasmàtica i una paret cel·lular. Quan el septe és complet, les dues cèl·lules filles ja són independents i cada una torna a començar el procés. Aquest tipus de reproducció s’anomena divisió binària.

...